Arxiu de la categoria: Economía

L’AFFAIR NISSAN

L’AFFAIR NISSAN
04/06/2020

“Affair” i no assumpte, perquè en aquest cas l’aroma dominant és francés i no japonés, encara que la marca fabricada a Catalunya tinga la seua central operativa en Yokohama.

Per a comprendre aquest entramat hem d’acudir a l’estructura accionarial de Nissan, on veiem que destaca Renault (amb un 43%), seguida del fons de pensions del govern japonés (GPIF) –el major fons de pensions del món, amb una cartera de 1,4 trilions de dòlars– que és al seu torn el principal accionista de la pràctica totalitat de les corporacions industrials japoneses. La resta d’accionistes és molt divers.

Si fem el propi amb Renault, veiem que el principal accionista és l’Estat francés (amb un 18%), seguit de Nissan amb un 15%. La resta està fragmentada, amb forta presència d’inversors institucionals.

Per a tancar l’equació cal citar a Mitsubishi, el principal accionista de la qual és Nissan (amb un 34%), seguida de GPIF i altres menors.

No es pot parlar de Nissan sinó la incloem en la triple aliança Renault-Nissan-Mitsubishi, que era el somni daurat de l’anomenat “cost-killer” Carlos Ghosn, ara perseguit per la justícia i refugiat amb totes les garanties al seu país adoptiu (Líban), però que a penes un parell d’anys arrere era considerat un dels managers empresarials més capaços del món, en la seua qualitat de màxim executiu del grup. I la millor prova d’aquesta alta qualificació, a part de les seues múltiples distincions honorífiques, és que entre els anys 2015 i 2017 els seus ingressos entre salari i bons van totalitzar aproximadament 55 milions de dòlars, “fringe benefits” apart. Entre aquests beneficis addicionals s’incloïa un jet privat i altres partides menors de similar nivell. Ghosn, encara que nascut al Brasil, és d’origen libanés, on va cursar els seus estudis primaris i secundaris, per a acabar el seu cicle educatiu de manera brillant a França (École Polytechnique i École nationale supérieure de Mines), aprofitant la circumstància per a nacionalitzar-se francés, amb el beneplàcit de l’Administració republicana. Ràpidament va anar escalant posicions en el món industrial i en 1985 era ja el màxim responsable de l’empresa Michelin a Llatinoamèrica. Després d’una reeixida carrera en el fabricant de pneumàtics, va ser fitxat per Renault en 1996, on va aplicar una dura reestructuració que va donar la volta a l’empresa i la va posar en beneficis. D’ací al cim, fins que a la fi del 2018 va ser detingut al Japó, acusat, entre altres coses, de frau fiscal.

Quan en el 2007 Nissan Motor Ibèrica (Zona Franca) va aconseguir el seu punt més àlgid i va ser capaç de produir 200.000 cotxes, Ghosn portava ja molts anys en el cim. En el seu pla de negoci s’incloïa una nova fàbrica a Igualada, amb una inversió de 400 milions d’euros, exigint com a contrapartida principal (i aquest és un dels papers clau d’un Estat modern) una millora de les infraestructures viàries. El govern de torn del PSOE (presidit per el “malabarista” Rodríguez Zapatero) no va atendre la demanda, sense que el seu representant comercial a Catalunya (el funcionari senyor Montilla, àlies “el silenciós”) moguera un dit per a evitar-lo. La inversió no es va produir. Coneixent l’estil de Ghosn, probablement aquell any el “projecte Spain” va ser ratllat  de la llista de prioritats.

La visió estratègica de Ghosn era fusionar les tres empreses (Renault-Nissan-Mitsubishi) i superar el model d’aliança, la qual cosa implicava una nova reestructuració, amb la coneguda reducció de personal. I encara que al Japó era considerat el “MacArthur del món empresarial”, en el sentit que havia reformat culturalment per a bé una de les seues grans corporacions, la seua explosiva duresa directiva havia deixat molts cadàvers pel camí, entre exempleats, clients, proveïdors, mitjans de comunicació, polítics, etc. La venjança estava servida.

Acusar un ciutadà de frau fiscal, d’utilitzar actius de la companyia en el seu propi benefici i d’ocultar informació rellevant als accionistes és un pack de difícil deglució. Qualsevol alt executiu de gran multinacional sap que està exposat a aquesta triple amenaça. Que s’execute o no per part del sempre submís i disciplinat poder judicial, depén de la circumstància i de l’obstinació privada. El consell d’administració de Nissan va considerar probablement que els excessos del seu president executiu superaven certs límits, que la triple aliança afavoria els interessos de Renault i que el paper de l’Estat francés com a principal accionista de Renault (i indirectament de Nissan) era poc clar. I això els va portar a activar el procediment. La resta és història per a la premsa groga.

I és que la defunció de Nissan Motor Ibèrica fa anys que estava cantada. Hem parlat del jo, subjecte principal d’aquest affair. Parlem ara de la circumstància que ho envolta, de l’entorn sectorial de l’automòbil. Com tots els sectors industrials de base, aquest sector tendeix a la concentració. Cada vegada hi ha menys operadors, ja que els processos de fusió, absorció o aliances s’incrementen. La raó bàsica d’aquesta concentració és l’obligada reducció de costos, sobretot de la mà d’obra, que va sent substituïda gradualment per la robotització. L’estratègia de General Motors i del seu líder històric (Alfred P. Sloan) en els cinquanta del segle passat per a derrotar a Ford (la diferenciació) ja no és útil. En el sector mitjà del mercat (el denominat “value segment”) el marge per unitat s’estreny, perquè el preu ha de ser molt atractiu per a atraure al client potencial. Després es complementarà i s’afegiran franges de rendibilitat amb els elements addicionals i amb un sistema de finançament concorde que fidelitze a l’usuari de forma difusament obligada. Cal especialitzar a les plantes industrials i treballar de manera modular. I cal comptar també amb la complicitat de l’Estat. Així ho han fet França i Alemanya, i així els va. No es tracta de socialitzar pèrdues i de privatitzar guanys (a l’estil del duet González – Aznar), sinó de contribuir temporalment a la capitalització d’una empresa capdavantera, per a després retirar-se recuperant el capital actualitzat.

Perquè abraçant a l’entorn sectorial està l’entorn general, i ací els Estats responsables tenen un paper a complir. En aquest joc estratègic a l’Estat espanyol no se li espera, la qual cosa no ha de sorprendre a ningú. A Espanya hi ha empreses però no hi ha cultura empresarial. En les poltrones de la CEOE hi ha moltes empreses (per anomenar-les d’alguna manera) els orígens de les quals no tenen res a veure amb el vell concepte de llibertat de mercat. En subministraments bàsics trobem oligopolis que abans van ser públics i després es van privatitzar, amb l’ajuda inexcusable dels polítics de torn, compensats més tard a través de les portes giratòries. Tenim també els bancs, cada vegada menys, rescatats una vegada i una altra amb diners públics, i les grans empreses d’obres públiques vinculades a l’Administració, el pla de negoci de la qual apareix religiosament en el BOE. Finalment estan les concessions, que són regalies actualitzades des dels temps de l’Imperi. Amb aquest material, manejat per alts funcionaris que no han patit en les seues pròpies carns (en la seua butxaca privada) la gestió del risc, poc es pot fer.

Res millor ara que reproduir un breu text d’un article que amb el títol D’on se’n va Nissan?” va publicar “El Punt Avui” el passat trenta de maig, i l’autor del qual és Joan Amorós, actual president de Ferrmed i antic director general de programació i aprovisionaments de Nissan Motor Ibèrica. No té desaprofitament. Diu així:

“És trist constatar d’on es va Nissan. Es va d’un Estat que no s’implica en l’activitat industrial i menys encara de la zona catalana i per extensió de la Comunitat Valenciana. D’un Estat que inverteix on no ha d’invertir. D’un Estat que té abandonades totes les infraestructures de l’arc mediterrani, principalment les de Catalunya. D’un Estat que no afavoreix la investigació i la innovació en el grau que li correspondria. D’un Estat que afavoreix a les seues elits i desatén al gruix de la societat, a les petites i mitjanes empreses, als autònoms i als treballadors. D’un Estat que concentra tot el poder i l’economia a Madrid, marginant a la perifèria. D’un Estat que no reconeix les peculiaritats socioculturals dels seus territoris, i un llarg etcètera. En definitiva, d’un Estat que no té suficient poder ni credibilitat per a retindre una inversió tan estratègica per al teixit productiu com és el cas de Nissan”.

Un segon capítol d’aquesta circumstància, no menys important, és el rol social de l’automòbil. L’automòbil com a símbol d’estatus ha perdut la seua raó de ser en el món desenvolupat. L’automòbil és contaminant i la societat és conscient d’això. En les aglomeracions urbanes, l’automòbil és incòmode i és per això que els ajuntaments imposen restriccions a la seua circulació. Per a les generacions més joves, l’automòbil ha deixat de ser també una prioritat. La mobilitat compartida va obrint-se camí. Són tendències que marquen un complex futur.

En els models predictius sobre l’oferta i la demanda es posa de manifest una sobrecapacitat productiva, la qual cosa podria portar a un nivell d’infrautilització molt elevat. El cotxe elèctric podria millorar ostensiblement la crisi mediambiental, però es generen molts dubtes sobre la demanda previsible a mitjà termini. A més, en el seu escandallo el cost de mà d’obra és molt inferior percentualment al del cotxe convencional. Veiem en l’horitzó fàbriques robotitzades amb poca gent emprada. Com diria Keynes, sense demanda no hi ha negoci.

Per a Catalunya el tancament d’aquesta empresa és un nou senyal d’alerta dels perjudicis que comporta formar part d’un Estat fallit. L’aportació de la indústria al PIB català (que estava en el 19,3% a la fi del 2019) patirà un revés. Les solucions alternatives a curt termini tenen poca credibilitat, i no em referisc a les ocurrents i gracioses propostes de la inefable senyora Jéssica Albiach (bonic nom per a una telenovel·la). El que el ciutadà, en la seua qualitat de contribuent, no ha d’acceptar és la incompetència de l’Administració (també de la nostra pròpia Administració), que hauria d’haver seguit molt de prop les grans tendències de l’economia moderna, dels seus sistemes productius i dels seus principals actors, col·locant als millors professionals en tasques de control i seguiment. No pot ser que ara se senten sorpresos.

En una Catalunya independent ben gestionada això no hauria d’ocórrer. Que el senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejón diguera, després de la seua breu estada com a convidat en el Fòrum de Davos, que el projecte Nissan estava assegurat, era el més clar indici que tot estava perdut. I ho estava des de fa molt temps. El senyor Sánchez i els seus assessors haurien de saber que a Davos “els convidats” formen part de la decoració i res més.

Als burocratitzats sindicats també els ha enxampats per sorpresa. I també als treballadors (probablement votants en la seua majoria del PSOE dels seus amors), que esperen erròniament que l’Estat els resolga el problema. L’Estat ha de posar les condicions objectives perquè l’economia funcione i això l’Estat espanyol ni ho sap ni ho vol fer. La idea de l’Estat benefactor (que reparteix riquesa com si repartira caramels, mentre et roba la cartera) està associada al culte al poder. Crea una xarxa de ciutadans dependents i no de ciutadans responsables. Luter tenia raó.

Cal despertar d’aquest malson, que és una bigarrada combinació d’ignorància, inexperiència, incompetència i mala fe.

Alf Duran Corner

Una veu oficiosa assenyala la tornada de competències o de que s’aplique un 155 amistós. Per a ANNA notícies l’eixida és la independència: l’Estat valencià/la República Valenciana.

Fa falta de ser inútils. És a dir, ens furten els diners i en comptes de rebel·lar-nos, d’enviar a pastar fang a l’Autonomia espanyola, de confrontar-nos amb l’Estat espanyol i lluitar per l’Estat valencià… per a exigir allò que és nostre… en comptes d’això, per a salvar les responsabilitats dels delegats valencians del PSOE-Compromís/Errejon-Podemos, es proposa tornar competències.

CAM: el Suprem no s’ha atrevit absoldre a tots perquè els cal continuar amagant l’espoli que l’Estat espanyol va fer de la caixa valenciana amb la ‘operación acordeón’ per a facilitar l’oligopoli de la banca del 78/39.

CAM: el Suprem no s’ha atrevit absoldre a tots perquè els cal continuar amagant l’espoli que l’Estat espanyol va fer de la caixa valenciana amb la ‘operación acordeón’ per a facilitar l’oligopoli de la banca del 78/39.  INFORMACIÓN d’Alacant ha estat un dels pocs mitjans que ha destacat la notícia i amb el rigor del que diu la sentència. A continuació de la notícia podeu llegir la intervenció de VBS a les Corts (2013) i el seu article ‘Ni gestió ni control, espoli’ (2015) i la notícia (també d’INFORMACIÓN en el 2016) de com el FROB va falsificar les actes de la CAM.

> Ni gestió, ni control: espoli. (març 2015)
> Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)
> El FROB (Banc d’Espanya) va admetre que va falsificar les actes de la CAM. (novembre 2016)

La CAC cobra, la CAV no. Puig/Oltra que hem de fer?

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançament per capita

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançamentper capita i s’ha compromés a pal·liar aquesta situació impulsant un nou sistema de finançament.

Durant una intervenció en la sessió de control del Senat, Montero ha respost així a la pregunta del senador de Compromís Jordi Navarrete, que li demanava per les mesures que adoptarà el govern espanyol per a donar solucions “a l’històric maltractament financer”.

Per a Navarrete, el País Valencià pateix una infrainversió que a més “s’executa tard” i ha subratllat que és una anomalia perquè els valencians són “pobres que contribueixen com a rics”.

Montero ha assenyalat que, mentre que arriba el nou model de finançament, l’executiu de l’Estat es compromet a aportar més recursos. En aquest sentit, ha ressaltat que han engegat la modificació de la senda d’estabilitat que permetrà disposar de 9.000 milions d’euros per a les comunitats autònomes, dels quals “1.200 aniran a la Comunitat Valenciana”. “Això permetrà revitalitzar els serveis públics”, ha matisat.

D’altra banda, Montero ha recordat a Navarrete que el seu govern treballa també en la reestructuració del deute, “amb el pas de 1.000 milions del deute del curt al mitjà termini”. A més, ha indicat que aportaran la quantitat corresponent al Consorci de la Marina de València que suma 300 milions d’euros.

El senador de Compromís ha qualificat els anuncis de la ministra d’Hisenda com a “puntades cap a avant”. Al seu torn, Montero ha insistit que continuaran treballant amb totes les autonomies i li ha recordat que la valenciana no és l’única que ha sigut infrafinanciada. “Sóc una ferma convençuda de la capacitat del país per a remuntar la crisi. Que la recuperació arribe a les famílies depén molt del treball de les comunitats autònomes”, ha conclòs.

Comunicat de RV/PVE en suport del Decret Italià de la Dignitat, de la valoració d’Anguita i de la presentació del moviment d’esquerra alemany Aufstehen


COMUNICAT DE RV/PVE DE SUPORT AL DECRET ITALIÀ PER LA DIGNITAT, A LES VALORACIONS POSITIVES D’ANGUITA, MONEREO I ILLUECA I A L’APARICIÓ DEL MOVIMENT ALEMANY D’ESQUERRES AUFSTEHEN.
República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu es posiciona a favor de les declaracions d’Anguita, Monereo i Illueca en suport a l’aprovació a la República Italiana del decret sobre Disposicions urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses del 12 de juliol de 2018, amb ampliacions de la Llei del 9 d’agost de 2018, (GU n.161 del 13-07-2018 i G.U. n. 186 del 11/08/2018,), pel qual el govern italià tenint en compte els articles 77 i 87 de la Constitució italiana ha considerat la necessitat i urgència per aprovar un decret-llei per activar mesures immediates per protegir la dignitat dels treballadors i empreses, introduint disposicions per combatre els fenòmens de creixent precarietat en el lloc de treball, a través d’intervencions que tenen com a finalitat:
– limitar l’ús de contractes laborals de durada determinada, afavorint els contractes fixos.
– salvaguardar els nivells d’ocupació i contrarestar la reubicació (deslocalització) d’empreses que han rebut ajuda estatal per establir, ampliar i donar suport a les seves activitats econòmiques a Itàlia;
– per contrarestar el greu fenomen de la ludopatia, prohibint la publicitat de jocs o apostes amb premis en efectiu;
– introduir mesures en l’àmbit de la simplificació tributària.
Davant d’aquesta llei els polítics d’esquerres, els andalusos Julio Anguita i Manuel Monereo i el valencià Héctor Illueca, s’han posicionat en un article amb el títol ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad amb una valoració positiva fins al punt de dir: “el Decreto Dignidad constituye un punto de inflexión en las políticas sociales aplicadas en Italia desde la irrupción del neoliberalismo” i més avant: “la importancia del Decreto Dignidad no puede ser ignorada. El gobierno italiano parece ser el único que ha tomado nota de la importante Resolución del Parlamento Europeo aprobada el pasado 31 de mayo sobre la lucha contra la precariedad laboral, en la que se insta a los Estados miembros a erradicar el empleo precario y a promover el trabajo de calidad, seguro y bien remunerado. Es posible que las medidas laborales del Decreto sean insuficientes, pero rompen con el pasado reciente y transitan un nuevo camino. Las medidas contra las deslocalizaciones apuntan a las empresas que en mayor medida han explotado y precarizado el trabajo. La lucha contra la ludopatía implica la defensa efectiva de los más pobres y excluidos, de las personas que sufren la crisis y lo han perdido todo. Guste o no guste, el Decreto Dignidad constituye un notable esfuerzo por defender al pueblo italiano contra los señores de las finanzas y de las deslocalizaciones. En política hay que debatir sobre datos y hechos. Juzgar las intenciones es propio de inquisidores y pobres mentes que carecen de argumentos racionales. ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad.”
RV/PVE també saluda positivament la presentació dimarts passat a Berlin de la iniciativa Aufstehen (En peu) a càrrec de la copresidenta del grup parlamentari de Die Linke, Sahra Wagenknecht, així com de l’alcaldessa de Flensburg, Simone Lange, del SPD, junt al exministre d’Exteriors dels Verds (Die Grüne), Ludger Volmer. Entenem que és la primera concreció organitzativa d’una reflexió que travessa a no pocs partits de l’esquerra que veu impassible com la ultradreta creix. Coincidim amb Wagenknecht, que porta molts anys defenem contra la majoria del seu partit, que l’esquerra ha d’oposar-se al laxisme del govern alemany en matèria d’immigració i per una senzilla raó, afegim nosaltres, perquè aquesta política és un parany del neoliberalisme depredador que aprofitant-se de la globalització obté grans beneficis a costa d’una mà d’obra global posada al seu abast a uns nivells ja d’esclavitud i aquesta política, malauradament ha comptat i encara compta, amb la ingenuïtat d’una esquerra que amb un discurs multicultural ho fa possible.
Comité Executiu de RV/PVE
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, setembre 2018

Decret dignitat (enllaç original italià). Valoració d’Anguita, Monereo i Illueca.

DECRETO DIGNITÀ (Gazzetta Ufficiale)
Mesures urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses (decret llei)
El Consell de Ministres, a proposta del president Giuseppe Conte i el ministre de Desenvolupament Econòmic i Treball i Afers Socials Luigi Di Maio, va aprovar un decret llei on s’estableixen mesures urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses.
La disposició té com a finalitat, en particular:

  • per limitar l’ús de contractes laborals de durada determinada, afavorint els contractes fixos. D’aquesta manera es redueix el treball precari, reservant la negociació temporal als casos de necessitat real de l’empresari. Amb aquesta finalitat, s’espera que, amb subjecció a la possibilitat de lliure estipulació entre les parts del primer contracte temporal amb una durada no superior a 12 mesos de treball en absència de causalitat específica, la possible renovació de la mateixa només serà possible davant de necessitats temporals i limitades. En presència d’una d’aquestes condicions que ja comença a partir del primer contracte, es podrà fixar un termini no superior a 24 mesos. Per tal de dirigir els empresaris a l’ús de formes contractuals estables, a més, s’espera l’augment del 0,5% de la contribució addicional, actualment igual a l’1,4% del salari tributari amb finalitats de seguretat social, pagat de l’empresari, per a relacions laborals subordinades no per un període indefinit, en cas de renovació del contracte de termini, fins i tot en administració;
  • per salvaguardar els nivells d’ocupació i contrarestar la reubicació (deslocalització) d’empreses que han rebut ajuda estatal per establir, ampliar i donar suport a les seves activitats econòmiques a Itàlia;
  • per contrarestar el greu fenomen de la ludopatia, prohibint la publicitat de jocs o apostes amb premis en efectiu;
  • introduir mesures en l’àmbit de la simplificació tributària, a través de la revisió Institut de l’anomenada “redditometro” en contrast amb la tecla economia submergida, l’ajornament de la propera data límit per a l’enviament de les dades de les factures emeses i rebudes (l’anomenat “spesometro”), així com l’abolició del pagament dividits pels serveis prestats a les administracions públiques per professionals els pagaments estan subjectes a retenció d’impost o en el compte. Les noves normes proporcionar, primer, que el decret ministerial que enumera els elements indicatius de la capacitat actualment en vigor (redditometro) no té efecte en els controls encara ser fetes d’impostos en l’any 2016 i posteriors. A més, s’espera que el Ministeri d’Economia i Hisenda emeti un nou decret al respecte després d’haver escoltat l’ISTAT i les associacions de consumidors més representatives. Amb referència específica a la comunicació de les dades de facturació per al tercer trimestre de 2018, finalment, es realitza disposant que la mateixa es pot transmetre electrònicament a l’Agència d’Ingressos de 28 de febrer de 2019, en lloc de dins del segon mes següent al trimestre.

¿Fascismo en Italia?
Decreto Dignidad

La aprobación del llamado “Decreto Dignidad” por parte del gobierno italiano ha provocado furibundas reacciones en diversos círculos políticos y empresariales. La multinacional alemana Foodora abandona Italia. Lejos de toda prudencia, las principales organizaciones patronales amenazan con despidos masivos. El día de su aprobación en el Senado, los representantes del Partido Demócrata exhibieron carteles en los que podía leerse #ByeBye lavoro (“Adiós trabajo”), lo que motivó que la presidenta de la cámara los llamara al orden. Periodistas a sueldo de las finanzas han emprendido una campaña sin precedentes contra el artífice de la norma, Luigi di Maio, el joven ministro de Trabajo y vicepresidente del país transalpino. Hasta los sindicatos han manifestado su oposición al Decreto, aunque en este caso por motivos muy distintos a los anteriores. Lo cierto es que el Decreto Dignidad ha abierto un intenso debate en la sociedad italiana sobre los parámetros que rigen las relaciones laborales y, más allá, sobre las políticas sociales y económicas aplicadas en Europa desde la aprobación del Tratado de Maastricht.

¿A qué viene tanto ruido? Empecemos por contextualizar el Decreto Dignidad en la historia de la legislación laboral italiana. Una historia, por cierto, que resultará familiar a los lectores españoles. Durante los últimos treinta años, las sucesivas reformas laborales han desregulado el mercado de trabajo y han generalizado la precariedad laboral: la Ley Treu (1997), la reforma Biaggi-Maroni (2003), los denominados “bonos de trabajo” (2008), la Ley Fornero sobre las pensiones (2012)… estas y otras normas fueron construyendo un mercado laboral precario y desregulado en el que los empresarios tienen por entero la sartén por el mango. La culminación de este proceso fueron las reformas acometidas por Matteo Renzi en los años 2014 y 2015, que implantaron el llamado “contrato único” (despido libre) y la contratación temporal sin causa como formas ordinarias de gestión de la mano de obra en las empresas. O sea, precariedad para todos y en todas partes. Recordemos, sin acritud, que por aquel entonces el actual presidente del Gobierno de España, Pedro Sánchez, consideraba a Renzi su principal referente en Europa.

Partiendo de esta base, no puede negarse que el Decreto Dignidad constituye un punto de inflexión en las políticas sociales aplicadas en Italia desde la irrupción del neoliberalismo. Se dirá, con razón, que la norma no cuestiona el paradigma dominante del mercado de trabajo y que serían necesarias reformas mucho más profundas y ambiciosas. Así es. Pero ello no debería impedirnos valorar en su justa medida el Decreto Dignidad.

Veamos sucintamente su contenido. Para atajar la precariedad laboral, se reduce la duración máxima de los contratos temporales de 36 a 24 meses y, todavía más importante, se restablece el principio de causalidad en la contratación temporal a partir del primer año de vigencia del contrato, de modo que éste sólo podrá prorrogarse cuando existan circunstancias temporales y objetivas que lo justifiquen. Aún más, con afán evidentemente disuasorio, se incrementa significativamente la indemnización por despido de los contratos temporales y se penaliza el uso abusivo de los mismos, aumentando la cotización adicional a la Seguridad Social en 0,5 puntos por cada prórroga del contrato.

Pero no sólo eso. El Decreto Dignidad establece también importantes restricciones a la deslocalización empresarial, sancionando a las empresas que abandonen el territorio italiano con la pérdida de las ayudas públicas vinculadas a inversiones productivas que hayan recibido, e imponiendo fuertes multas administrativas si la empresa se desplaza a países no pertenecientes a la Unión Europea. Aunque está por ver cuál es su eficacia, creemos que se trata de una decisión valiente al menos por dos razones: primero, porque supone un cuestionamiento de los principios que inspiran la construcción neoliberal del mercado europeo, señalando el nudo de problemas a los que muy pronto tendrá que enfrentarse el gobierno italiano; y, segundo, porque fortalece la posición de poblaciones laborales completas que hasta ahora asistían impotentes a la degradación sistemática de sus condiciones de vida y trabajo para “hacer de Italia un país competitivo” y “salvar los puestos de trabajo”.

Por último, pero no por ello menos importante, el Decreto Dignidad aborda la prohibición de la publicidad de las apuestas deportivas y juegos de azar, en la pretensión de erradicar una lacra social que golpea sin piedad a las familias italianas, especialmente a las más pobres y vulnerables. Con la única excepción de las loterías nacionales, la norma prohíbe cualquier clase de publicidad relacionada con apuestas y juegos de azar, efectuada por cualquier medio, incluyendo eventos deportivos, culturales o artísticos, transmisiones de televisión y radio, prensa diaria y periódica, publicaciones en general, vallas publicitarias e Internet. La lucha contra la ludopatía nunca ha sido fácil, tampoco en Italia, como evidencian las muchas iniciativas fallidas que se emprendieron en el pasado. Al proceder de este modo, el gobierno italiano está asumiendo la defensa de las clases populares frente a grupos de presión poderosos e influyentes que controlan los principales medios de comunicación a través de gigantescas inversiones publicitarias.

En nuestra opinión, la importancia del Decreto Dignidad no puede ser ignorada. El gobierno italiano parece ser el único que ha tomado nota de la importante Resolución del Parlamento Europeo aprobada el pasado 31 de mayo sobre la lucha contra la precariedad laboral, en la que se insta a los Estados miembros a erradicar el empleo precario y a promover el trabajo de calidad, seguro y bien remunerado. Es posible que las medidas laborales del Decreto sean insuficientes, pero rompen con el pasado reciente y transitan un nuevo camino. Las medidas contra las deslocalizaciones apuntan a las empresas que en mayor medida han explotado y precarizado el trabajo. La lucha contra la ludopatía implica la defensa efectiva de los más pobres y excluidos, de las personas que sufren la crisis y lo han perdido todo. Guste o no guste, el Decreto Dignidad constituye un notable esfuerzo por defender al pueblo italiano contra los señores de las finanzas y de las deslocalizaciones. En política hay que debatir sobre datos y hechos. Juzgar las intenciones es propio de inquisidores y pobres mentes que carecen de argumentos racionales. ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad.

Fuente: https://www.cuartopoder.es/ideas/2018/09/05/fascismo-en-italia-decreto-dignidad/