Arxiu de la categoria: Llengua

Acords de RV/PVE sobre denominació i normativa del valencià

Acords de RV/PVE sobre denominació i normativa del valencià
1. Segons el principi de laïcisme i pluralisme intern de RV/PVE, definit en l’article 7 apartat 5 dels estatuts, el partit respecta la llibertat individual de l’afiliat per a denominar la llengua històrica i pròpia del nostre poble com trobe més adequat, així com utilitzar aquella normativa ortogràfica que millor s’adapte a la seua visió.
2. El partit, entitat amb personalitat jurídica pròpia, reconeix i accepta l’autoritat que les Corts valencianes han donat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a establir la denominació i normativa de la llengua històrica i pròpia dels valencians.
3. Seguint les recomanacions de l’AVL en el seu Dictamen de l’Acadèmia (2006), la denominació que RV/PVE utilitzarà per a anomenar la llengua històrica i pròpia del poble valencià, serà la següent:
– En la societat valenciana, valencià com a forma habitual.
Llengua valenciana com a forma solemne, sobretot per a dignificar-la davant del castellà.
– Externament i en els treballs de lingüística, el valencià-català.
[Eixes recomanacions han estat suggerides per l’acadèmic Abelard Saragossà, correligionari nostre, i estan vinculades al valencianisme històric, practicades per Josep Giner en els anys 50, i venen del valencianisme de la república, en el qual es formà Manuel Sanchis Guarner, que les va excel·lir.]
4. Els acords normatius de l’AVL http://www.avl.gva.es/web/acords/ que RV/PVE, com a entitat amb personalitat jurídica pròpia, accepta i reconeix per a ser utilitzats són:
– la seua gramàtica (Gramàtica Normativa Valenciana, 2006)
– el seu diccionari (Diccionari Normatiu Valencià, 2016),
– així com les preferències que contenen eixes obres i les idees exposades en el document: Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià (2006).
5. RV/PVE defensa que la Conselleria d’Educació, l’escola valenciana i les universitats valencianes haurien d’estar coordinades amb l’Acadèmia. Un poble que no està unit i cohesionat ni es recupera ni el respecten els de fora.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, a quatre dies del 29 de juny del 2020.

Sobre la llengua dels valencians. ANNA notícies fa seu el contingut que va redactar Víctor Baeta en un desplegable arran d’un aplec de la nit de Sant Joan a Benimaclet en 1991 i afegim el reconeixement normatiu a l’AVL

A continuació el desplegable de 1991.
per a engrandir cliqueu damunt

Ara al 2020, ANNA notícies reconeix l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida del parlament valencià, per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 16 de setembre de 1998 i es va constituir el 23 de juliol de 2001, en un acte presidit pel llavors President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, en el Saló de les Corts del Palau de la Generalitat.
L’AVL té com a objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià a partir de les denominades Normes de Castelló, i per a això compta amb una sèrie d’acadèmics, fixats en 21, que van ser nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys, els quals s’ocupen de la gramàtica, la lexicografia, l’onomàstica, el foment de l’ús de la llengua, la documentació lingüística i literària, l’assessorament lingüístic i les publicacions. Les vacants que es produïsquen entre els acadèmics es cobrixen per cooptació interna.
Les decisions de l’AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de respectar-les totes les institucions de la Generalitat, així com el conjunt d’administracions públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic amb seu a la Comunitat Valenciana.
El mateix model de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa que la institució s’haja convertit en un lloc de trobada on conviuen les diverses sensibilitats lingüístiques que puguen representar els acadèmics, i on sempre s’ha buscat el consens més ampli possible a l’hora d’aprovar les qüestions importants que afecten el valencià.
Fins a la construcció de les seues noves instal·lacions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la seua seu en el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu també de la Biblioteca Valenciana, ubicat en el barri valencià dels Orriols, encara que pot tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana.
Amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 l’AVL va quedar reconeguda com l’únic organisme competent en la regulació del valencià, així com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a Presidència, per la qual cosa té personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència.

Comunicat Oficial de l’AVL sobre de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017,

Comunicat Oficial de l’AVL

 València, 16 de juny del 2020

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut coneixement del contingut de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat.

En primer lloc, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua vol manifestar que no compartix l’argumentació utilitzada pel tribunal referida a la falta de validesa jurídica del concepte «àmbit lingüístic». Este concepte està plenament assumit pel nostre ordenament jurídic en l’article 4 de la Llei 7/1998, de Creació de l’AVL, en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa i la denominació de l’entitat del valencià, aprovat per la institució l’any 2005, i  per les definicions de valencià i català que figuren en el Diccionari normatiu valencià. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia, que forma part del bloc de constitucionalitat, determina que l’AVL és la institució de la Generalitat Valenciana que té la competència per a establir quina és la naturalesa i l’entitat del valencià. D’altra banda, el fet d’impedir la comunicació en la llengua compartida entre administracions públiques de diferents comunitats autònomes vulnera la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, signada i ratificada per Espanya.

A més, la sentència no protegix la igualtat dels ciutadans pel que fa als seus drets lingüístics, ja que impedix l’adopció de les mesures més bàsiques de foment de l’ús del valencià, les quals són una obligació per a totes les administracions i institucions públiques. La finalitat del Decret del Consell era assolir una presència equitativa de les dos llengües oficials en l’àmbit de l’Administració valenciana.

En vista de la sentència, que considerem contrària a la normalització del valencià, es fa evident una vegada més que hi ha una necessitat urgent d’establir el requisit lingüístic d’accés a la funció pública per a poder garantir el dret de tots els valencians a ser atesos i rebre els escrits administratius en la seua llengua preferent.

Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona suport al Consell en totes aquelles accions que puga emprendre per a la defensa de l’ús i la normalització del valencià en l’Administració Pública.

València, 16 de juny del 2020

L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua i… Si surts de la fila, et fotran un tret

L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua… per Diana Coromines

Dimarts, 5 de juliol de 2016 (Barcelona)

M’han dit moltes vegades «no te entiendo», però això d’avui ha estat delirant perquè m’hi he trobat en un dinar amb un membre de la Generalitat. Quan he arribat al restaurant de l’Hotel Neri, acompanyada d’un grup de periodistes estrangers que són de visita a Catalunya, la noia de la porta m’ha rebut amb el clàssic «En español. No entiendo el catalán». M’he quedat veient visions. Reserves una sala en un dels ‒se suposa‒ millors restaurants del centre de Barcelona per fer-hi un dinar amb el conseller d’exteriors del govern de Catalunya, i tenen la barra d’exigir-te que els parlis en espanyol.
Jo hi he insistit fent gestos de mala gana. Em rebenta que no et vulguin entendre, sobretot quan l’interlocutor no és capaç de sortir del seu replec mental mandrós ni per sostenir una comunicació bilingüe de nen d’escola bressol: «Tenim una sala reservada per Diplocat», he dit recalcant molt sala i reservada, «per dinar amb el conseller Raül Romeva». Però ella res: «no entiendo». Per no fer el número davant dels periodistes he passat rabent cap a dins, i de seguida he vist la sala que ens tocava perquè el Romeva ja hi era.

Un cop fetes les presentacions i mentre els periodistes s’anaven asseient i xerraven ‒ells i el nostre ministre d’exteriors‒ de la calor insuportable en un castellà d’accents creatius, me n’he anat a la barra a preguntar per l’encarregat. El noi en qüestió, alt i amb els ulls molt blaus, m’ha mirat amb expressió angelical. Quan li he fet saber, però, que era inacceptable que tinguessin a la porta algú que no entén un borrall de català, se m’ha posat fet un pinxo de barri. «Tu quin problema tens?», m’ha dit, falcant-se la safata sota les aixelles com si es posés un escut. «El problema el teniu vosaltres», li he dit jo. «Esteu incomplint la llei de política lingüística i el codi de consum».

Ha reaccionat com un energumen: «Nosaltres no incomplim res. Però qui t’has cregut que ets, tu?», m’ha dit, encorbant-se tot ell cap endavant com qui mira de compensar amb més presència física un argument que justeja. «Doncs mira: una ciutadana que té uns drets lingüístics. I me’ls esteu trepitjant». Llavors ell ha apujat l’aposta: «Ja t’ho diré jo, qui ets: TU no ets ningú. NO ETS ningú». Caram, he pensat. El proper pas és que et trenqui la cara. M’he apartat una mica i li he fet un gest amb el palmell obert, com volent dir que després ja en parlaríem.
He desfet el camí fins a trobar la sala que ens havien reservat, on ja hi eren tots: l’Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Romeva i els periodistes, entre ells un del New York Times, dos d’holandesos, un austríac i un parell d’alemanyes que ja coneixia. El Royo ha fet una introducció breu, i mentre la cap de premsa del Romeva repartia un dossier sobre la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, han entrat dos cambrers per servir el vi; entre ells el pillet de barri. Quan m’ha vist s’ha quedat blanc. Li he fet un senyal perquè se m’apropés, i ha vingut com un xaiet. Li he demanat el seu nom i cognoms i els he anotat en un paper. «No vull vi, gràcies», li he dit.

Per un moment he tingut la temptació de comentar l’incident al Royo en veu baixa, però de seguida ho he descartat. De bars i restaurants que es riuen de la nostra llengua i de tots nosaltres a la cara n’és ple, però el cas d’avui era doblement greu perquè el Neri és un restaurant on alts càrrecs de la Generalitat dinen sovint. Com és possible que tinguin la barra de maltractar lingüísticament la clientela i fins i tot de presumir-ne? Molt fàcil: ningú no els deu haver exigit que compleixin la llei. Mentre jo pensava això, el Romeva explicava en to greu les calamitats que havien passat, ell i la resta d’eurodiputats catalans, en l’intent fallit d’aconseguir que el català fos oficial a la Unió Europea.
Llavors he decidit fer un tuit. Els efectes lents i burocràtics, analògics, del full de reclamació ‒l’únic recurs que abans teníem‒ avui fa riure en comparació amb l’onada explosiva de les xarxes. «Es francamente incomprensible», deia el Romeva, mentre Twitter treia fum. «No podemos usar normalmente el catalán en Europa porque los españoles nos lo impiden!». Els periodistes se’l miraven encuriosits. «Nosotros hablamos catalán y castellano, no tenemos ningún problema». Potser es preguntaven a què treu cap, aquesta defensa èpica del català a Europa, si todos hablan gustosamente el español, començant pel ministre d’exteriors, que en una reunió amb periodistes estrangers prefereix el castellà abans que l’anglès? Quan hem arribat a les postres, el meu tuit ja tenia centenars de repiulades i comentaris.

Al vespre m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb un punt de sorpresa a la veu. «He vist el teu tuit. Què ha passat?». Li he explicat el cas resumidament mentre ella escoltava en silenci. Com que m’ha semblat que dubtava, ho he rematat amb un missatge que deixés poc marge a fugides d’estudi: «Ha estat escandalós. Aquesta gent incompleix la llei i tracten els clients catalanoparlants com un drap brut. Espero que el meu govern em defensi».
http://www.dianacoromines.cat/blog/lhotel-neri-el-nostre-govern-i-la-comedia-de-la-llengua

Si surts de la fila, et fotran un tret

Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)

Avui a mig matí m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb aquella veu càlida però tremolosa, com si tingués massa escrúpols per mostrar-se cínica: «Els del restaurant Neri estan molt enfadats amb el teu tuit». «Enfadats?», li he dit jo, sense poder-m’ho creure. «Qui està enfadada sóc jo. Et sembla normal que et diguin que no ets ningú per haver-los exigit que compleixin la llei? I els ofesos són ells? A qui ha de defensar, l’administració? Al ciutadà vexat o a l’empresa espanyolista de torn, que es riu de les nostres lleis?».
«Sí, sí» em deia amb aquell to de sorpresa permanent mentre jo m’esforçava a parlar amb tranquil·litat, com qui confia que davant seu hi té un govern seriós i no una administració bleda i colonial. «És que el conseller està molt nerviós», m’ha dit finalment, «però ja li explicaré com va anar». Nerviós, el conseller? «I em demaneu explicacions a mi, en lloc de demanar-les al director del restaurant? Em sembla increïble». M’ha dit que no patís ‒no devia saber què més dir-me‒ i que ja parlaríem més tard.

Llavors el Royo m’ha cridat al seu despatx. Abans que em sortís amb qualsevol estirabot, m’he avançat: «Trobo molt gros això que està passant amb el tema del Neri». «Què vols dir?», ha dit aixecant els ulls dels papers que tenia al davant, amb un parpelleig llarg i escèptic. Es veu que no s’havia assabentat de res; he començat a fer-n’hi cinc cèntims, però llavors li han passat una trucada i he sortit. Quan ha acabat m’ha tornat a cridar. «Ara he vist el teu tuit», ha dit tot seriós. «Com se t’acut fer-lo sense dir-me’n res? Que tens un munt de seguidors, per l’amor de Déu! El proper dia m’ho dius abans a mi».

«Vinga, Albert», he protestat. «Què hauries fet, si t’ho hagués explicat? M’hauries dit: no em vinguis amb històries, maca, que ja tenim prou feina. Copet a l’espatlla i avall. I això no podia quedar així. Es tracta d’un restaurant que té com a client el govern de Catalunya». «No, no, no», m’ha interromput amb aquell posat de gentleman d’Eton. «Les coses no funcionen així. Tu m’ho comentes a mi, que sóc el teu cap, i si cal després es prenen mesures». «Mesures com què?», he dit jo. «Donar-los ànims i un fullet pedagògic? A una gent que es carrega els drets bàsics dels catalans i ens escup a la cara?».

Quan li he dit que demanaria hora per parlar-ne personalment amb el Romeva m’ha dit: «Però tu què et penses? El conseller no et rebrà. Altra feina té». M’he quedat muda. Anem pel món donant lliçons de transparència i democràcia a tothom, i resulta que una persona que treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya no pot ni tan sols aspirar ‒quina gosadia!‒ d’anar a parlar amb el conseller d’exteriors de la Generalitat per exposar-li un cas greu de vexació que ha patit davant dels seus nassos. Els consellers dalt d’un pedestal i els ciutadans arran de terra. Què m’he cregut?!

«Has d’entendre una cosa», m’ha dit. «Aquí som tots soldats i anem a la una. Que no ho veus, que si surts de la fila et fotran un tret?». Anar tots a la una per què, m’he preguntat jo. Per fer el borrego? Llavors m’ha vingut al cap el que em va dir l’Alexandra fent un cafè, quan li vaig demanar consell poc abans de començar a treballar a Diplocat: «Aquesta gent s’ha ficat el llop al corral de les gallines sense saber-ho».

http://www.dianacoromines.cat/blog/si-surts-de-la-fila-et-fotran-un-tret

Resistiré en aragonés i… una jota, S’HA FEITO DE NUEY, també en aragonés.

S’HA FEITO DE NUEY – Letra de Pepe Lera

S’ha feito de nuey.
Tu m’aguardas ya.
Lo peito me brinca’n
tornarte a besar.

Lo nuestro querer
no se crebará
anque charren muito
y te fagan plorar.

Yo no’n quiero vier
güellos de cristal
mulláus por glarimas
que culpa no han.

Escuita, muller,
dixa de plorar.
Yo siempre he estau tuyo,
tu mía has d’estar.

Dicen qu’un querer
ye de dos, no más,
y que ye más fácil
ferlo caminar,
cuando l’uno caye,
l’otro a devantar.

Cuando l’uno caye,
l’otro a devantar;
s’ha feito de nuey,
tu m’aguardas ya,
lo peito me brinca’n,
te quiero besar!

S’ha fet de nit i tu m’esperes ja, el pit em salta per tornar-te a besar. El nostre voler no es trencarà encara que parlen molt i et facen plorar, jo no vull veure els teus ulls enrasats de llàgrimes sense tenir culpa de res. Escolta, dona, deixa de plorar, jo sempre he sigut per a tu i tu per a mi seràs. Diuen que l’amor és cosa de dos, i que és mes fàcil fer-ho caminar si quan un cau l’altre li ajuda a alçar, quan un cau l’altre li ajuda a alçar, el pit em salta, et vull besar.