Arxiu de la categoria: Patrimoni valencià

L’indià Raimon torna de les Amèriques convulses i post tripartits, al seu poble tranquil i sociata. Malgrat tot i sense cap mena de dubte, sempre serà el nostre millor cantant…


Notícies relacionades.
– Els germans valencians (Raimon&Albiach), ‘moderats’ i ‘no tremendistes’
– El periodista Antoni Batista ens explica la frase de Raimon: “qui perd els orígens / perd identitat”
– Joaquim Auladell comenta les revelacions del periodista Antoni Batista sobre Raimon (amb dos comentaris, d’Alexandre Pineda i d’Enric Borràs)

Sobre la llengua dels valencians. ANNA notícies fa seu el contingut que va redactar Víctor Baeta en un desplegable arran d’un aplec de la nit de Sant Joan a Benimaclet en 1991 i afegim el reconeixement normatiu a l’AVL

A continuació el desplegable de 1991.
per a engrandir cliqueu damunt

Ara al 2020, ANNA notícies reconeix l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida del parlament valencià, per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 16 de setembre de 1998 i es va constituir el 23 de juliol de 2001, en un acte presidit pel llavors President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, en el Saló de les Corts del Palau de la Generalitat.
L’AVL té com a objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià a partir de les denominades Normes de Castelló, i per a això compta amb una sèrie d’acadèmics, fixats en 21, que van ser nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys, els quals s’ocupen de la gramàtica, la lexicografia, l’onomàstica, el foment de l’ús de la llengua, la documentació lingüística i literària, l’assessorament lingüístic i les publicacions. Les vacants que es produïsquen entre els acadèmics es cobrixen per cooptació interna.
Les decisions de l’AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de respectar-les totes les institucions de la Generalitat, així com el conjunt d’administracions públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic amb seu a la Comunitat Valenciana.
El mateix model de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa que la institució s’haja convertit en un lloc de trobada on conviuen les diverses sensibilitats lingüístiques que puguen representar els acadèmics, i on sempre s’ha buscat el consens més ampli possible a l’hora d’aprovar les qüestions importants que afecten el valencià.
Fins a la construcció de les seues noves instal·lacions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la seua seu en el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu també de la Biblioteca Valenciana, ubicat en el barri valencià dels Orriols, encara que pot tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana.
Amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 l’AVL va quedar reconeguda com l’únic organisme competent en la regulació del valencià, així com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a Presidència, per la qual cosa té personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència.

Catxirulos republicans de la Pasqua valenciana…

per a engrandir cliqueu damunt

Hui: ‘catxirulo’

Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços

NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA  L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació  de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt