Arxiu de la categoria: Política catalana

Es retira Jordi Ferrés, candidat de JxC a les primàries, i demana el vot per a Laura Borràs

PRIMÀRIES DE JUNTS A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT 2ª CARTA DE CAMPANYA
JORDI FERRÉS VALCARCE

“… VOTA LAURA BORRÀS”

Benvolgut/da company/a de JUNTS,

Primer de tot, vull dir-vos que ha estat un honor i un privilegi participar en aquesta campanya de primàries per escollir el millor candidat de JUNTS per ocupar la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

El simple fet que un militant de base com jo hagi participat en les primàries del partit ja parla de la democràcia, la participació i la transversalitat de JUNTS. Aquestes primàries ens demostren a tots nosaltres, i a la gent del país, que tenim un partit modern, nou, fresc i fort, preparat per guanyar aquestes eleccions i formar un govern capaç d´afrontar els moments històrics que venen.

En els diferents debats entre els tres candidats, he pogut comprovar que hi ha dos missatges molt diferenciats: per una banda, el missatge de la Laura Borràs i el meu propi, on queda clara la voluntat d´implementar el mandat de l’1 d’octubre de forma immediata… I per altra banda, el missatge d’en Damià Calvet que parla de ser la “generació” que proclami la independència de Catalunya.

En aquests debats, és evident que la Laura Borràs i jo mateix hem coincidit en gran mesura en com afrontar els reptes econòmics, culturals, ambientals i socials del país i la seva emergència sanitària.

Francament, en aquesta campanya he comprovat que la Laura, a qui jo no coneixia abans, és una dona amb claredat d’idees, enorme qualitat humana, capacitat d´escoltar, de posar-se al servei de la gent, de ser pròxima i empàtica i, a l´hora, treballadora, executiva i determinada.

Per tant, he arribat a la conclusió que la meva candidatura i la de la Laura Borràs són opcions que han de col·laborar i no han de competir, fent que JUNTS abandoni definitivament l’estratègia de peix al cove i la gestió de les engrunes de l’autonomisme.

Així doncs, per coherència amb els meus principis, per responsabilitat de país, i perquè la Laura ha assumint al llarg de la campanya el meu compromís de fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre en aquesta legislatura, us anuncio que en les properes hores renunciaré a la meva candidatura, per posar-me a la seva disposició i continuar treballant amb totes les meves forces perquè Catalunya esdevingui un país independent en forma de República (que era la pregunta que es va fer i va guanyar al referèndum de l’1 d’octubre).

Per acabar, us agraeixo moltíssim els ànims i el recolzament que fins ara he rebut i us demano que VOTEU A LA LAURA BORRÀS, perquè crec sincerament que és la millor candidata d´aquestes primàries i, amb el vostre suport, podrà ser la primera dona presidenta de la Generalitat de Catalunya.

Moltes gràcies,

Jordi Ferrés Valcarce

La proposta de Jordi Turull, Josep Rull, Quim Form i Lluís Puig plantejada al PDeCAT i que la seua direcció ha rebutjat.

La proposta dels presos del PDeCAT per JxCat: un moviment sense quotes ni vetos

Marta Lasalas | Barcelona. Divendres, 26 de juny de 2020
Els presos polítics del PDeCAT, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, junt amb el conseller Lluís Puig des de l’exili han fet arribar al president del partit, David Bonvehí, la seva proposta de confluència amb JxCat per constituir un “moviment polític sense quotes ni vetos“, tal  com ahir va avançar ElNacional.cat.
El text de la proposta, al qual ha tingut accés ElNacional.cat, s’ha fet arribar a tots els membres de l’executiva i del consell nacional aquest matí, en què la cúpula del partit s’ha reunit per informar sobre l’estat de les converses amb la Crida de Jordi Sànchez i davant les crítiques d’una part de la direcció per la falta d’informació al respecte.

La proposta

La proposta que ha presentat l’anomenada comissió delegada, integrada per presos polítics i exili, planteja un full de ruta concret per a la confluència en l’espai de JxCat. Aquest full de ruta passaria per l’acceptació de la doble militància, amb la qual cosa, es podria aparcar temporalment el debat sobre la dissolució del PDeCAT que ha situat les converses al llindar del trencament.
La decisió sobre mantenir o dissoldre el PDeCAT quedarà, segons aquesta proposta, en mans d’un consell nacional que es convocarà sis mesos després de la creació de JxCat i al qual l’executiva presentarà  el seu plantejament sobre la continuïtat de la formació.
La proposta d’aquests dirigents recorda que JxCat va néixer davant la convocatòria de les eleccions del 21-D amb el 155 vigent, en les quals l’independentisme va aconseguir la majoria absoluta.
Subratlla la consolidació posterior en les eleccions municipals i europees. “L’espai institucional de JxCat ja existeix i té totes les dimensions possibles: grups parlamentaris a totes les cambres, grups municipals i govern. Té molt gruix. Té implantació territorial”, subratllen.
Consideren que la consolidació d’aquest espai és el que resultaria avui “més disruptiu en l’escena política catalana” i reclamen donar forma a aquesta realitat, sense magnificar el que descriu com a “soroll” en referència als conflictes interns.
La proposta que plantegen parteix de la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea Constituent de JxCat; que aquesta assemblea es convoqui i hi participin els càrrecs electes i totes aquelles persones “que han confiat en JxCat i el president Puigdemont”.
L’Assemblea haurà d’escollir la presidència de JxCat i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de finances, comunicació, relacions internacionals, relació amb els cambres parlamentàries i mon municipal i sectorial.
En un termini de tres mesos, aquesta direcció proposarà definir la periodicitat amb què s’ha de reunir l’assemblea, la creació d’un consell nacional i els mecanismes de presa de decisions entre la militància. La direcció executiva s’encarregarà de proposar la metodologia per a l’elaboració de programes electorals i confecció de llistes electorals.
La proposta íntegra sota l’epígraf l’Aposta de Junts per Catalunya és la següent:
“El PDeCAT, davant de la necessitat d’articular la creació del nou espai polític de Junts x Catalunya, considera convenient que:
1. Es proposi la formació d’un comitè d’organització d’una Assemblea constituent de Junts x Catalunya.
2. Es convoqui una Assemblea constituent de Junts x Catalunya, en què hi participin tots els càrrecs electes de Junts x Catalunya i totes aquelles persones que han confiat en Junts x Catalunya i el president Puigdemont des del 21 de desembre del 2017 i que entenen l’1 d’octubre com a mandat polític a culminar, siguin associats d’organitzacions o persones sense filiació política, via la seva inscripció pels mitjans i la normativa facilitada pel comitè d’organització.
3. L’Assemblea constituent esculli la presidència de Junts x Catalunya i una direcció executiva nacional que inclogui com a mínim persones responsables d’organització, d’estratègia política, de les finances, de comunicació, de relacions internacionals, de les relacions amb les cambres parlamentàries, de les relacions amb el món municipal i de les polítiques sectorials.
4. La direcció executiva nacional proposi i aprovi en un termini no superior a 3 mesos un sistema organitzatiu que inclogui com a mínim la definició de la periodicitat amb la qual ha de reunir la seva Assemblea; la creació d’un Consell Nacional, i els mecanismes de presa de decisions per via plebiscitària per part del conjunt de la militància.
5. La direcció executiva nacional proposi i aprovi la metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals a les quals es presenti Junts x Catalunya, a ratificar pel Consell Nacional anteriorment mencionat i, posteriorment, al conjunt de la militància.
6. En cas que es produeixi un avançament electoral previ a la celebració del seu primer Consell Nacional, la direcció executiva nacional de Junts proposi, aprovi i faci pública en un termini no superior a 1 mes una metodologia per elaborar programes electorals i confeccionar llistes electorals.
Passats 6 mesos des de la creació de Junts x Catalunya i per tant consolidat aquest nou espai polític, el Consell Nacional del PDeCAT, a proposta de la DEN, debatrà i decidirà la conveniència de mantenir o dissoldre l’organització, decisió que en darrera instància adoptarà l’Assemblea Nacional.
Durant aquest període transitori, el PDeCAT prendrà les decisions que corresponguin per encaixar la doble militància”.

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Tots els adscrits al ‘Reino de España’ (Estat espanyol) estan d’acord: el republicà Puigdemont és el seu enemic número u i es planyen per la falta d’una ERC hispànica.

Un dels gurus-predicadors, al servei del -ja patètic- Estat imperial espanyol, encarregat d’orientar a l’esquerra espanyola, José Luis Villacañas,  ens sermoneja tots els dimarts des de la pàgina tres del Levante-EMV del grup Prensa Ibérica.

per a engrandir cliqueu damunt

Mitjà per la República Valenciana