Arxiu de la categoria: Política europea

Davant l’existència de presos polítics, Puigdemont ha advertit que la UE s’està arriscant a “deixar de ser un projecte útil per als ciutadans si no és capaç d’oferir solucions”

Toc d’alerta de Puigdemont davant del Parlament Europeu pels presos polítics

Marta Lasalas | Barcelona. Dimecres, 13 de maig de 2020

L’existència de presos polítics a Europa, des dels independentistes catalans fins a Julian Assange, ha estat denunciada un cop més pel president Carles Puigdemont aquesta tarda davant del ple del Parlament Europeu.

Davant de la presidenta de la comissió europea Ursula Von der Leyen, en el marc del debat de sobre les conclusions de la reunió extraordinària del Consell Europeu del 23 d’abril, Puigdemont ha advertit que la UE s’està arriscant a “deixar de ser un projecte útil per als ciutadans si no és capaç d’oferir solucions”, que no només econòmiques sinó també socials.
Ha explicat que quan l’economia s’afebleix es mobilitzen recursos i s’ha preguntat qui paga la factura quan els drets humans es veuen afeblits.
Puigdemont ha alertat que els drets humans estan en perill a Europa arran de l’existència de presos polítics, ha recordat que avui mateix Amnistia Internacional ha reclamat un cop més la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i ha interrogat: “La UE té un pla per salvar la democràcia quan ha estat danyada d’aquesta manera?”.
La intervenció ha aixecat aplaudiments entre alguns dels eurodiputats que seguien el ple, amb distància de seguretat i molts d’ells amb mascareta i guants.

El paper d’Europa més enllà del COVID19, article de Toni Infante [repassada a britànics, francesos, espanyols…]

El paper d’Europa més enllà del COVID19

per Antoni Infante | El Món | 31 de març de 2020

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Hi ha, però, una opinió molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea va nàixer perquè no es tornara a una situació de guerra entre els estats europeus. Però és una consideració ideològica[2], parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada. Aquest dies, amb la crisi del coronavirus, hem llegit i escoltat declaracions en aquest sentit de multitud de persones rellevants com ara Pedro Sánchez o Ximo Puig entre moltes altres.

Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.

Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].

Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:

Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.

Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.

En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.

En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.

Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.

A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.

Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.

L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.

En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.

Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.

No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans  fonamentalment de l’exèrcit roig.

Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.

Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.

És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.

Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.

[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo.

Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?

TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita

(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)

Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.

Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.

Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?

Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.

El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.

L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.

El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.

Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!

Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.

RV/PVE divulga: ANEM A ALÇAR-NOS! objectius de la declaració del moviment alemany Aufstehen

ANEM A ALÇAR-NOS!
Els objectius de la declaració
JUNTS PER UN PAÍS JUST I PACÍFIC
del moviment Aufstehen (Alçar-se)
Per a llegir la declaració traduïda de l’alemany

Els nostres objectius són:

  • Una nova política de pau : Alemanya i Europa han de ser més independents dels EUA. Promoure el desarmament, la distensió, la reconciliació pacífica dels interessos i la prevenció de conflictes civils en lloc d’enviar soldats a guerres assassines per les matèries primeres i de poder. Integrar el Bundeswehr com a exèrcit de defensa en una Comunitat Europea de Seguretat que comprèn Orient i Occident.
  • Treballs segurs, bons salaris, impostos justos i un fort estat de benestar renovat en una economia innovadora: el treball temporal, l’abús dels contractes i els falsos autònoms! La digitalització ha de conduir a una redistribució del treball: menys estrès per a tots, en comptes de l’atur per a uns i el treball excessiu en feines cada vegada més precàries per als altres. Pensions decents en lloc de l’estafa de la a pensió Riester, una veritable assegurança contra l’atur que protegeix el benefici de la vida, en lloc de la fallida Hartz IV, alleuja els ingressos baixos i mitjans, alleuja amb més força els actius i les corporacions, els impostos per impostos punitius sobre fluxos financers en paradisos fiscals des de baix.
  • Agrícultura ecològica , conservant recursos i protegint la flora i la fauna: de manera que deixem als nostres fills una naturalesa intacta i un clima respectuós amb la vida. L’aire net i l’aigua neta, la biodiversitat i els sòls sans són la base de la nostra qualitat de vida.
  • Aturar i desfer la privatització , el benestar públic és més important que el rendiment: habitatge assequible, hospitals ben equipats i instal·lacions assistencials. Per a una infraestructura digital democràtica en lloc d’expropiar la nostra privadesa a través de Facebook, Google & Co.
  • Excel·lent educació per a tothom: educació infantil primària i més professors per millors oportunitats de vida. L’èxit educatiu no ha de ser una qüestió d’origen.
  • Salvem la democràcia : no volem ser governats per corporacions i bancs. Activar la democràcia directa. Eliminar el lobbyisme i les donacions corporatives.
  • Seguretat en la vida quotidiana: més personal i millors equips de policia, justícia i treball social; una llei penal per als negocis en lloc de la rendició de l’estat de dret.
  • Una Alemanya europea en una Europa unida de democràcies sobiranes . La Unió Europea hauria de ser un espai de protecció i organització, però no un catalitzador de la globalització radical del mercat i l’erosió de la democràcia. La política europea necessita legitimitat democràtica.
  • Ajudar a les persones que ho necessiten: garantir el dret d’asil als perseguits, aturar les exportacions d’armes a les tensions i acabar amb pràctiques comercials injustes, ajudar els refugiats a la guerra i el clima, afrontar la pobresa, la fam i la pobresa a la terra i crear perspectives als seus països d’origen. A través d’un nou ordre econòmic mundial, les oportunitats de vida de tots els pobles d’alt nivell i d’acord amb els recursos per equilibrar.

Com que els problemes ja no es poden resoldre en les pistes retirades, cal una nova eixida. Donarem la veu als que no la tenen i un escenari als invisibles. Demanem participació i participació per a tothom, no només pels adinerats. La política democràtica ha de tenir la columna vertebral presta per a superar els conflictes amb els poderosos grups d’interès, com el sector financer o els súper rics. Allò que les corporacions creen a través dels seus diners, la seua influència mediàtica i els seus grups de pressió, nosaltres hem d’aconseguir-ho a través de la nostra força, tolerància interna i ressonància pública. Quan els molts es reuneixen i ja no estan aïllats, tenen més poder que els pocs privilegiats. Llavors poden afirmar els seus interessos i canviar la política al nostre país. Llavors, pots posar a la part superior de la humanitat, la pau, la seguretat i la cohesió.

Junts per un país just en una Europa justa!
Junts per a un món millor!
Anem a alçar-se!