Arxiu de la categoria: Religió

Catxirulos republicans de la Pasqua valenciana…

per a engrandir cliqueu damunt

Hui: ‘catxirulo’

Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

Processat un imam de Barcelona per violar un menor

El jutjat de Barcelona ha processat l’home acusat d’agressió | Els fets han passat a una mesquita del barri del Clot
 per Redacció 07/02/2019 20:32 | Actualitzat a 07/02/2019 20:54
L’imam ha estat detingut i processat per abusar diverses vegades d’un menor de 13 anys  | Mossos d’Esquadra

Un jutjat de Barcelona ha processat l’imam d’una mesquita del barri del Clor de Barcelona, acusat d’agredir sexualment un menor d’edat. Segons informa ‘El Periódico’ l’imam, anomenat Abdeslam E.J hauria violat el nen quan exercia la seva funció religiosa a la mesquita anomenada Hamza.

L’acusat haurà repetit l’acció diverses vegades, totes a la Mesquita situada al barri del Clot de Barcelona. Finalment, el nen, de 13 anys, hauria explicat als seus pares els fets. Ara, la víctima està fent teràpia a la Fundació Vicki Bernadet, una associació especialitzada en atenció de víctimes de delictes sexuals.

Hannan Serroukh, coordinadora d’estudis islàmics del GEES denuncia la “irresponsabilitat” dels polítics en reconèixer, per conveniència i ignorància, l’estatus de determinats musulmans permetent allò en el que aquests són experts: filtrar-se per les “esquerdes” del sistema democràtic occidental per a trencar-ho.

Hannan Serroukh, coordinadora d’estudis islàmics del GEES: “A Catalunya estem arribant al punt de confrontació”Hannan Serrouk, coordinadora del Área de Estudios islámicos del GEE
ÁNGELES ESCRIVÁ |Barcelona|21 ag. 2018
Hannan Serroukh, coordinadora de l’Àrea d’Estudis islàmics del GEES, un grup que assessora a diferents forces policials sobre el risc d’amenaça terrorista, assegura que la seua història personal és el reflex de l’evolució experimentada per Catalunya en els últims anys.
Ella, musulmana, nascuda a Barcelona i de pares marroquins, va passar d’estar perfectament integrada en la societat en la qual havia nascut, sense que la seua religió implicara cap distinció, a haver d’escapar de casa quan la seua mare, després d’enviduar, es va casar amb un dels primers salafistes que va arribar a Espanya per a imposar la seua doctrina com l’única vàlida.
Entre altres coses, assegura que el que pretenen els musulmans radicals és “establir un ordre social islàmic”, adverteix que estan preparant líders jihadistes en les universitats espanyoles i denuncia la “irresponsabilitat” dels polítics en reconèixer, per conveniència i ignorància, l’estatus de determinats musulmans permetent alguna cosa en el que aquests són experts: filtrar-se per les “esquerdes” del sistema democràtic occidental per a trencar-ho.
“El radicalisme no ho podem menysprear, ni pensar que són quatre fanàtics primitius sense més. És molt més complex i és un perill per a occident que ve des de fa temps i s’ha internacionalitzat. Els atemptats ens han fet prendre consciència de la seua existència però des dels anys 80, els que apel·len a un ordre social islàmic, que eixien fugint d’Egipte o d’Algèria, sabien on s’instal·laven i què pretenien. Van veure que podien utilitzar el flux migratori com un element de força si ho manipulaven, que podien arribar a les noves generacions. I es van donar les circumstàncies: una gent formada, amb una idea obsessiva, al costat dels seus paisans, que ja estaven ací, en una situació més fràgil i delicada. Es va generar a partir d’ací el discurs del victimisme i de la islamofòbia, de l’ells i del nosaltres“, assegura.
Vostè ho diu molt gràficament “terrorisme de desestructuració social”
Hi ha diferents víctimes del jihadisme i quan diuen que la majoria de les víctimes d’aqueix terrorisme són musulmans, és cert. No solament se’ls decapita el cap, també la dignitat o les idees…
I supose que, des del seu punt de vista, és impossible que la desestructuració social només afecte als ciutadans musulmans que viuen a Espanya i, per tant, a Europa.
A Catalunya s’han produït tensions respecte a la instal·lació de mesquites. Jo solc posar un exemple molt senzill: el de la senyora María jubilada que sempre ha anat a la carnisseria del costat a comprar-se 100 grams de pernil i després a prendre un cafè amb les seues amigues. De sobte, el barri es transforma. La carnisseria és jalal, ja no té pernil i ella no entra a comprar, no perquè rebutja el comerç sinó perquè no té un producte. I en el cafè ni entra perquè la majoria són homes i se sent desplaçada. qui està ajudant-la a entendre tot açò? Qui l’està acompanyant? Només l’extrema dreta, els racistes de debò, li donen la seua versió. Hem de vigilar. És clar que Europa va a tenir un volum de ciutadans de confessió musulmana que no suposen cap problema. Però de la confessió a l’ordre islàmic hi ha un tram enfront del que hem de ser responsables perquè hi ha els qui s’aprofiten de la situació en tots els sentits.
En els serveis d’Informació d’aquest país es parla d’un Estat ocult dins de l’Estat que menysprea la Constitució i no es regeix pel Codi Penal. Fins a quin punt és açò cert.
A Catalunya hi ha diverses fases. Una primera en la qual estan presents les entitats que es relacionen amb l’administració. Agents socials que exploten el discurs del victimisme i el concepte del qual d’integració és el de normalitzar la idea islàmica, que no de l’Islam. Són coses diferents. Jo faig una distinció entre associacions religioses, com la del senyor Halpud, del consell Islàmic, l’activitat del qual és com la de qualsevol església, i les organitzacions islàmiques. Aquestes últimes organitzen activitats col·lectives per a la infància, l’adolescència o la joventut, dedicades a la identitat islàmica -no a la fe musulmana-, amb uns barems de control per part de l’Estat quasi nuls. En la segona fase hi ha grups que es dediquen a distingir qui poden bolcar-se en una lluita més activa en la instauració d’aqueixa identitat islàmica. Aquests grups ja no tenen relació amb l’Administració excepte en casos puntuals. Ací entrarien les mesquites salafistes, els suposats imams que ni saben ni els interessa saber en quin país estan, ni l’idioma en el qual es parla. El seu és controlar. A Anglaterra s’ha descobert que existeix la policia islàmica. Ací s’ha descobert que, segons en quins barris, les xiques han de cuidar la seua vestimenta si la seua família no vol tenir problemes. Passa a Figueres, en el barri de la Marca del Ham. Amb prou faenes queden espanyols. O en Ca Anglada, en Terrassa, o en zones de Vic, Salt i Torredembarra. La tercera fase és la dels grupuscles violents.
Els partits polítics s’acosten als líders musulmans cercant vots. Animen així als vertaders musulmans?
Fer fotos, fomentar la presència mediàtica d’els qui pretenen normalitzar la identitat islàmica no vol dir tenir un projecte de gestió de la immigració ni de cohesió social. Açò no és treball. Ni tan sols és una resposta, és un maquillatge que amaga la falta d’idees i de compromís. Estan animant als líders no musulmans, sinó islàmics, que aprofiten totes les fissures per a normalitzar aqueix discurs de la identitat islàmica. Tant que demanem la separació Església Estat, no és admissible que ací ho fem a l’inrevés. Estem fent que la política vaja a la mesquita i que des de la mesquita s’estiga fent política. Açò no és fe. És adoctrinament.
Nous Catalans, l’organització de Convergència dedicada a fomentar les relacions d’aquest tipus va adquirir bastant rellevància en aquest sentit.
Nous Catalans, que cercava l’exaltació d’una identitat musulmana catalana per a garantir-se una participació en la política, uns vots, va acabar. Va ser una demostració d’irresponsabilitat i inconsistència totals. Sense calcular com pot ser el perjudici per a la resta de la societat. La foto folklòrica té conseqüències i les té perquè és l’estatus d’un reconeixement i una presència a una ideologia islàmica en la política i, per tant, reconeix la possibilitat que hi haja un ordre polític islàmic sense aprofundir on ens pot portar tot açò. Sense ni tan sols debatre-ho.
Arribaria a alguna cosa una discussió social sobre aquest tema? No és obligació dels polítics entendre el problema i donar solucions?
Jo crec que en aquest cas hem de consensuar almenys quins han de ser les línies roges, com és la nostra identitat. Parlem molt de la identitat de l’altre però existeix la identitat occidental i europea i hem de preservar-la. Hem de saber i ser realistes. Hem de començar a dialogar per a assentar les bases de la societat del futur on ciutadans  van a ser de confessió musulmana. Jo no renegue de ser musulmana però ho sóc en una societat occidental en la qual he nascut. No tot l’islam ni l’ordre islàmic (Hamás, Germans musulmans…) es poden assentar a Europa i a Espanya. Açò l’hem de tenir clar. El problema no és la mesquita o el hijab, el problema és que hi ha gent que ha arribat a Espanya o a Europa però no sap que viu a Europa. En qualsevol cas, cal debatre-ho, cal parlar-ho. Mentre hi haja debat se sabrà el perquè dels canvis que s’han anat succeint. Sense debat, un dia els ciutadans es trobaran que l’últim dia del Ramadà és festa nacional a Catalunya i no ho entendrà. I els problemes creixeran de forma exponencial.
Quan vostè parla d’un ordre islàmic es refereix a estructures islàmiques que han sigut traslladades al nostre país?
A les mesquites, els col·legis, els pisos en els quals eduquen als xiquets… S’està produint una captació ací a Catalunya de líders joves, universitaris, formats, que han normalitzat la idea d’identitat islàmica. Són perfils de joves que han nascut ací, que no són immigrants, són espanyols, estan en les universitats, que han passat per totes aqueixes fases i que, una vegada arriben a la universitat poden arribar a ser futurs capdavanters amb un potencial per a instaurar un nou ordre islàmic. volen tenir-los preparats. Són les seues joventuts, com les tenen els partits polítics. Són les joventuts islàmiques.
Parlava de fissures…
El terrorisme és quelcom molt complex. No és simplement un atac. Li precedeix una estructura i una història molt antiga, amb un ideal que és la submissió a l’ordre islàmic i la funció d’els qui volen establir-ho és entendre les fissures d’un Estat per a poder filtrar-se. Per exemple, quan es diu: els joves miren internet i es radicalitzen. No és cert, no funciona així. És cert que els grups armats organitzats fan els vídeos però saben que on va a arribar la publicitat, qui la va a consumir està en un entorn que ja és receptiu.
Açò és el que va ocórrer en l’atemptat de fa un any?
És que no n’hi ha prou amb parlar de prevenció, cal treballar en açò. Les Forces de Seguretat estaven treballant a nivell 4. Els agents socials estàvem treballant al mateix nivell? Sabem en quina fase estem treballant i qui és qui? Tenim consciència de com actuar davant situacions com les d’aquests xavals de Ripoll que van atemptar? Es van conformar amb sorprendre’s. ‘Si estaven integrats, si parlaven català…’, deien. En la fase secundària és on es genera la ideologia de la identitat islàmica i on es localitzen aquells que poden acabar generant una actuació violenta com la qual es va produir.
Vol dir que hi ha manques en l’Administració, en aquest cas en l’Administració catalana…
Jo crec que després de l’atemptat, tots els discursos previs van ser posats en evidència. La fotografia que se’ns ensenyava no era la fotografia de la realitat. Es van aferrar a la idea que Catalunya és integradora però açò no aborda els problemes. Que no hi haja debat -i segueix sense haver-ho- i que no hi haja fissures no significa que la convivència estiga sent bona sinó que està havent-hi una resistència. En aquests moments, a Catalunya, en lloc de generar cohesió en la diversitat, s’estan generant distàncies i espais: l’espai islàmic i l’espanyol, l’islàmic i l’occidental. La qüestió és quan arribarem al punt de confrontació.
Arribarem?
Jo crec que estem arribant però els polítics començaran a qüestionar-li-ho tot quan arribe un dirigent polític, com està passant a Bèlgica, que vulga instaurar la tan temuda sharia. Fins llavors hi haurà moltes fases que s’hauran dilapidat pel camí.