Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques

[Pels que prediquen un nou estatut per a la CAC, cal recordar que és ‘España’, el seu ‘Estat’ i l’entusiasta part del ‘pueblo español’ que li fa costat l’origen del problema polític a Catalunya. ANNA notícies]. Una confabulació narcòtica per Agustí Colomines

Una confabulació narcòtica

Agustí Colomines | Barcelona. Dijous, 2 de juliol de 2020

Agustí Colomines El 14 de juny del 2006 es va celebrar a l’Auditori de Barcelona l’acte central de la plataforma Estatut, jo sí. Vam conduir-lo la periodista Rosa Cullell —que aleshores era directora general del Liceu— i un servidor, que en aquell temps dirigia Unescocat. Entre els assistents hi havia el president Pasqual Maragall i l’expresident Jordi Pujol i polítics del PSC, CiU i ICV: Manuela de Madre, José Montilla, Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Jordi Guillot, entre d’altres, cap dels quals és avui un polític en actiu. Només Montilla és un supervivent gràcies a les portes giratòries. Han transcorregut catorze anys des de llavors. La plataforma va aconseguir unes mil cinc-centes adhesions, molt poques si ho comparem amb les adhesions que han recollit posteriorment entitats independentistes. La plataforma pregonava que tombar l’Estatut en el referèndum que s’havia de celebrar al cap de quatre dies, el 18 de juny, “duria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i d’horitzons de progrés”. La fraseologia habitual, però que s’ha demostrat ben certa. El fracàs de la reforma de l’Estatut, que va culminar amb la sentència del TC d’ara fa deu anys, certament va estancar Catalunya. Aquest i no pas cap altre és el motiu que el país hagi caigut pel pedregar. Convindria que ho recordessin els que atribueixen el drama de tot plegat a l’independentisme. Diguem-ho clar: el 2010 l’Estat va enfonsar el constitucionalisme a Catalunya.
Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat

Rosa Cullell i servidor som partidaris, per resumir-ho i sense ànim d’ofendre, de l’unionisme i de l’independentisme, respectivament. Ja era així en aquell temps. No sé el que votava ella, però jo el 2003 vaig votar ERC, com havia fet en altres eleccions. Sempre he estat un independentista pragmàtic, que no vol dir possibilista, i l’any 2006 creia que aquell Estatut, inclús retallat pels espanyolistes fatxendes estil Alfonso Guerra, faria avançar el sobiranisme. La sentència del TC va posar punt final a tot allò. Aquella sentència va provocar la fallida de l’autonomisme i la mort del catalanisme que ara es vol ressuscitar. Si els independentistes haguessin acceptat aquella amputació sense fer res, sense canviar d’estratègia, haurien contribuït a la confabulació narcòtica davant d’una alteració tan flagrant de la democràcia. Si ara, després de la crisi del 17, no canviessin, també caurien en el mateix parany. L’Estatut va ser aprovat pel Parlament, les Corts van modificar-lo, i tanmateix el poble de Catalunya va ratificar-lo, i a la fi el TC se’l va carregar. Si les Corts ja hi havia passat el ribot, el TC va desfigurar encara més el text que havia estat aprovat pels representants de la sobirania catalana. I aquesta és la qüestió que no es pot oblidar si és que no es vol tornar als anys de debilitat, al temps en què es glorificaven les aparences. Després d’un referèndum legal i acordat, ells, el poder espanyol, van tirar pel dret per restituir el centralisme. Cal tenir memòria —o una mica d’edat— per no dir segons què el 2020.
La diferència entre les conseqüències del fracàs de l’Estatut del 2006 i la desfeta del 2017 és la repressió. Fa catorze anys a l’Estat no li va caldre empresonar ningú per imposar la seva llei contra l’autonomisme federalista que propugnava Maragall. L’acatament dels polítics va ser unànime. Els mateixos que avui atribueixen als independentistes la crisi del 2017 prescindint de l’autoritarisme espanyol, el 2006 acusaven Maragall, com aquell que diu, de secessionista sense admetre que el problema era el nacionalisme espanyol. El sobiranisme, en canvi, no va defallir i es va anar organitzant entorn a la defensa del dret de decidir, fins al punt d’obligar els polítics —si més no alguns— a rectificar per emprendre un camí diferent. L’anomenat procés no ha estat un assaig de revolta, va ser una revolta amb totes les lletres que l’Estat només va poder aturar a cops de porra, amb empresonaments arbitraris o provocant l’exili del president de Catalunya, el qual, suposo, el 2006 va votar en el referèndum estatutari. Els que culpen els independentistes de tots els mals actuals distorsionen la història per justificar el seu relat de derrota. El mal és d’abans i els que ara volen tornar a assajar l’autonomisme del 2006 enganyen quan amaguen què va passar. L’Estat ens vol sotmesos, ja s’ha vist. Si els independentistes fan un pas enrere per por o per unes expectatives falses sobre la recuperació del vell i estripat Estatut, llavors és que la repressió ha funcionat. L’única possibilitat de sobreviure és no abandonar la resistència. És una posició més incòmoda, però més real i pràctica que recaure en la droga de l’autonomisme.

Hui dissabte, 27 de juny, d’ací a dos dies anunciarem què cal fer per a generar l’economia productiva valenciana

Notícies relacionades
– Economia productiva vs Economia rendista. Escrit sobiranista valencià republicà d’Elisenda Cremades (RV/PVE)
– SECOT PER L’ECONOMIA PRODUCTIVA
– VISCA EL MODEL ANDALÚS, MORI L’ECONOMIA PRODUCTIVA!!!

Hui divendres, 26 de juny, d’ací a tres dies anunciarem que cal fer per a viure en un País sense necessitat de demanar permís a ningú per a poder-ho fer.


Notícies relacionades:
– Renda Bàsica Garantida: diàleg amb Yanis Varoufakis i Noam Chomsky.
– Es proposa una RENDA BÀSICA UNIVERSAL VITALÍCIA NO CONDICIONADA, per a l’Estat valencià. Afiliats de RV/PVE fan un document de treball per al debat.

Pensaments en llegir l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans.

Pensaments en veure l’article de Carod Rovira sobre els Països Catalans, en estos moments que trontolla la unitat dels independentistes catalans…

Primer pensament.
x·y=K    Proporció inversa…
Quan una variable disminueix, l’altra augmenta per mantenir la K constant.
Quan uns més s’allunyen de la Independència de Catalunya , de la República Catalana, és a dir quan disminueix eixa variable, per a compensar més parlen dels Països Catalans, més augmenta l’altra variable. Que no ens entabanen i ens desvien de l’objectiu prioritari ara: avançar cap la independència de Catalunya.

Segon pensament.
Si vols els Països Catalans sobirans, cadascú ha d’assumir la seua responsabilitat… els catalans la República Catalana, els valencians la República Valenciana.

Tercer pensament.
I entre republicans valencians i republicans catalans, suport mutu i aliança estratègica front a l’enemic: l’Estat espanyol, ja siga monàrquic o ja siga republicà.
 

L’ESCARMENT [l’Estat espanyol contra Laura Borràs] article d’Alfons Duran Corner

L’ESCARMENT
23/06/2020 [traducció d’ANNA notícies]
A Laura Borrás no li perdonen moltes coses i volen escarmentar-la. No li perdonen que siga dona, que siga culta, que siga interessant, que siga atractiva, que siga independentista i que siga catalana. En ella es produeix la condensació d’una sèrie de trets que l’Espanya de la Contrareforma odia visceralment i que al llarg dels segles s’ha anat transmetent de generació en generació.
Una societat masclista, ignorant, mediocre i ominosa no pot donar cabuda a una persona amb aquest perfil.
I acollint-se a un tema menor, que ja va ser investigat pels Mossos d’Esquadra sense resultats concloents, s’ha obert un expedient que porta el segell de la Guàrdia Civil. I ja sabem per experiència que quan afecta temes de polítics independentistes catalans, les diligències segueixen un procés regular: guàrdia civil, fiscalia, tribunal.
Crida l’atenció, en aquest i en tots els casos, que la guàrdia civil (que és un cos militar) intervinga per a fer investigacions com a policia judicial, és a dir, com a unitat de serveis als tribunals.
Hi ha una diferència substancial, conceptualment, entre un cos militar, que s’ajusta a un rigorós codi de disciplina i està per a protegir els interessos de l’Estat, i unes institucions (policies, mossos, ertzaines) que són servidors públics i la seua obligació és defensar els interessos dels ciutadans. El propi llenguatge simbòlic el delata, quan la guàrdia civil té com a lema “Todo por la patria”. I la pàtria, que és un ens abstracte, permet tot tipus d’elucubracions.
Amb un material esbiaixat, apareix el tàndem de moda (senyors Zaragoza i Marchena), que posa en marxa la roda. Tots dos són molt coneguts per la seua història recent en el procés contra els independentistes catalans, però la seua notorietat ve des de lluny.
El senyor Marchena va formar part del tribunal que va condemnar a l’expresident Atutxa, que més tard (massa tard) el Tribunal Europeu de Drets Humans va desautoritzar. També del que va ratificar l’absolució del president valencià senyor Camps, va ser el que va reduir substancialment la condemna al president balear senyor Matas, i el que va arxivar la querella presentada contra el ministre Fernández Díaz i el cap de l’oficina antifrau a Catalunya senyor Alonso, que va destapar les bafarades putrefactes  de les clavegueres de l’Estat.
Quant al senyor Zaragoza cal recordar que, com a fiscal cap de l’Audiència Nacional, va signar la instrucció en la qual es feia un canvi en la jurisdicció penal espanyola, amb un nou llistat de delictes si s’ha de jutjar per l’Audiència Nacional que incloïen els de “sedició i rebel·lió”. I que aquesta modificació es va fer uns dies abans que el Parlament de Catalunya fera una declaració explícita d’iniciar un procés constituent per a crear un Estat català independent. I que com a fiscal es va oposar al processament dels militars nord-americans acusats de la mort del periodista José Couso.
Hi ha un pas previ en tot aquest trist espectacle i és retirar la immunitat com a diputada a Laura Borrás. Atapeïdes les files, els representants del feixisme explícit de Vox, els del feixisme implícit del PP i Ciutadans i els nacionalistes espanyols del Psoe, donaran la seua aprovació amb alegria. Que alguns demòcrates s’oposen permet donar l’aparença d’un Estat democràtic. Que els autonomistes d’ERC (cada dia més mongívols) dubten de la seua posició, no és més que un altre signe del seu baix aspecte moral. Que la CUP dispare i expresse així la seua confusió ideològica és quelcom  al que ja estem acostumats.
Laura Borrás serà condemnada, per ser dona, per ser culta, per ser interessant, per ser atractiva, per ser catalana i, sobretot, per ser independentista.
Un brindis per aquesta brava dona !

Alfons Duran Corner