Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques

1r DE MAIG DEL 2020 DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS. Comunicat de RV/PVE

La notícia en NOSALTRES LA VEU
1r DE MAIG DEL 2020
DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA
PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS

El 1r de Maig ha sigut històricament al País Valencià un dia de lluita de la classe treballadora valenciana front al capitalisme, a favor dels seus drets i millores laborals, per una nova societat i contra els governs no democràtics i totalitaris, com el franquista. I ara, també, hauria de ser-ho contra el règim neo-franquista del 78 i els seus governs dinàstics, que mantenen la repressió a la població amb presos polítics i exiliats republicans catalans.
Els treballadors valencians hem de viure dels nostres llocs de treball. I, què fer si no tenim treball? La promesa de l’economia social de mercat que ens van vendre que qualsevol que s’esforcés pot arribar a la prosperitat s’ha demostrat que no és veritat i encara menys en l’època de baixos salaris. Planificar una vida i alimentar una família és cada vegada més difícil. Els preus dels lloguers per damunt dels salaris i, especialment, els que tenen cura de la gent gran, els malalts o els nens, estan mal pagats. Molt més que el propi esforç allò que decideix la possibilitat d’una bona vida és -encara- l’origen social de les persones. La desigualtat de la riquesa és tan alta com en el temps de Franco. Ens enfrontem al treball temporal, les limitacions sense raó material, l’abús dels contractes i el treball autònom fals. Lluitem per a sobreviure a través de minses prestacions d’atur, del deure criminal d’acceptar tots els llocs de treball mal pagats i de l’almoina dels ingressos mínims socials. Si l’Estat al que contribuïm no pot o no vol o no sap fer front a estos problemes, llavors JA NO ENS SERVEIX i, responent a la pregunta del principi, els valencians ENS CALDRÀ FER-NOS AMB UN ALTRE ESTAT, NOSTRE I EFICAÇ.
Però des de fa anys els sindicats finançats i al servei d’eixe Estat inoperant, el 1r de Maig l’han anant convertint en manifestacions de caràcter cada vegada més processionals on, -encara que les i els treballadors (amb presència cada vegada més decreixent) es manifesten per unes reivindicacions clares-, el sindicalisme institucional s’oblida de la seua funció d’eixamplar i organitzar la consciència de classe i de lluita; resta, aquest sindicalisme, només com a moduladors de les protestes a canvi de participar de l’entramat financer-institucional del règim del 78 que li permet mantenir un exèrcit d’alliberats i uns serveis (formació professional, agències de viatges, promotors d’habitatges, etc.) que han passat a ser objectius en voltes de medis. A hores d’ara, s’imposa recuperar el caràcter de la diada reivindicativa dels treballadors, per la democràcia i la llibertat i, ara ja, pel canvi d’Estat i del sistema.
Però a més, enguany, quan tot està supeditat a la pandèmia del coronavirus i es va plantejar per part d’algunes organitzacions, un PLA DE XOC SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ, que nosaltres també vàrem subscriure per la nostra banda, el que estem veient és que:
– ELS BANCS CONTINUEN COBRANT HIPOTEQUES.
– ELS OLIGOPOLIS DE LA ENERGIA I COMPANYIES SEGUEIXEN COBRANT LES FACTURES DE LA LLUM I DE L’AIGUA.
– ELS ARRENDATARIS EN PISOS DE LLOGUER COMMINATS EN CASA SENSE PODER TREBALLAR CONTINUEN SENSE REBRE LES AJUDES PER PAGAR EN MOLTS CASOS A HUMILS ARRENDADORS.
– SÓN INEXISTENTS LES COBERTURES (ES DEMANAVA EL 100%) DEL SALARI EN CAS D’INFECTATS O CONFINATS DE MANERA PREVENTIVA O PER NECESSITAT DE CUIDAR ELS MALALTS.
– ELS EROS I ELS ERTES NO ES DETENEN. FINS I TOT UN SINDICAT DEL RÈGIM HA FET UN.
– ELS AUTÒNOMS HAN DE COMPLIR COM SI TOT FORA NORMAL.
(…)
– LES FAMÍLIES ES VAN QUEDANT JA SENSE MENJAR…
Llavors pensem que ja ha arribat l’hora de deixar els aplaudiments -com ens demanen els que viuen o aspiren a viure del 78- i començar a fer soroll.
Però malgrat la pandèmia, hui 1r de Maig del 2020 hem de reflexionar en veu alta sobre alguns aspectes cabdals de la raó de ser del sindicalisme en cada moment i lloc: quines reivindicacions deurien globalitzar la lluita sindical, quin procés portar per a aconseguir-ho i com enfortir el moviment sindical.
L’Assemblea de RV/PVE, independentistes valencians republicans, voldríem participar en la reflexió que s’imposa als tres nivells esmentats:
1. Reivindicacions, a manera d’exemple:
a) Reducció i repartiment de la jornada laboral. Setmana de 35 hores; cinc setmanes de vacances; jubilació als 60 anys; augment del permís de maternitat/paternitat, adequació de la jornada a les situacions específiques com lactància o escolaritat dels fills, etc.
b) Eliminació de la precarietat de les contractacions temporals, ETTs i interinitats, eliminant el risc d’accidents laborals.
c) Cobertures socials dignes per les i els aturats, jubilats, mestresses de casa i totes aquelles persones que han sigut excloses del món laboral.
2. Tàctica:
El moviment sindical no pot ser sols un notari de la realitat. La seua raó de ser està en utilitzar els mitjans disponibles per a transformar-la; els avanços en la legislació social no són tals si només se n’aprofiten d’ells una minoria dels treballadors. Simbolitzarem el que diguem amb aquest exemple: un o una aturada no pot normalment rebutjar un contracte, per humiliant que siga, en qualsevol ETT, però el sindicat si ha de posar el seu poder per a evitar aquest tipus de contracte i aquest tipus d’empresa.
3. Objectiu:
El nacionalisme valencià republicà d’alliberament nacional, ha de participar en la revitalització del sindicalisme, per a que este torne a ser l’instrument útil i prestigiat; i ha de fer-ho aportant al debat el nostre fet nacional, la nostra realitat territorial; però també donant una nova espenta, moderna i entusiasta, que ajude a sumar la lluita nacional amb la lluita social.
RV/PVE fa una crida, especialment a tots els treballadors i en especial als republicans valencianistes, perquè participen i col·laboren més activament en la concreció del que ha de ser un fort moviment sindical al País Valencià PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS.
Cal un canvi de règim.
Cal un canvi de sistema.
Cal lluitar per una nova societat dels drets socials.
Cal un canvi d’Estat.
Cal la República Valenciana.

Ximo Cunyà i Alcover per l’Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, U de Maig del 2020

Pròleg a la reedició del llibre de Germania Socialista: Classe obrera i qüestió nacional


A partir de la reedició d’aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg.  Classe obrera i qüestió nacional: aprenentatges i debats, quaranta anys després, per Vicent Galiana Cano i Andrés Gomis Fons | 30 d’octubre de 2019

De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig

Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic.
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplex o de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció.
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional, perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.

València, març de 2019

Per un patriotisme valencià republicà per Víctor Baeta (RV/PVE)

A Emili Gómez Nadal, a Enric Tàrrega Andrés, a Vicent Miquel i Diego, a Francesc Candela Escrivà, a Josep Vicent Marqués i Gonzalez

RV/PVE és un bloc patriòtic republicà d’integració, un partit-moviment que fonamenta la seua acció cultural i política en l’assoliment d’una República Valenciana com a forma d’organització i de representació política del Poble valencià . La seua llavor agermanada vol articular la tradició històrica valencianista republicana i nacional valenciana que fins hui ha lluitat i lluita per un País Valencià lliure.

Diada Nacional, 25 d’abril del 2020.

Per un patriotisme valencià republicà

(redactat en 2006)

La intel·lectualitat espanyola identifica la vindicació dels drets històrics valencians amb una reminiscència romàntica i, per tant, contrària als drets dels ciutadans.

I bé, què comporta una suposada racionalitat política sense país, sense territori? El verbalisme progressista té un únic objectiu: obviar el fet de ser valencians nacionals i estructurar políticament la connexió espanyola a través d’un cosmopolitisme provincià, merament descentralitzador. I val a dir que la descentralització anul·la la nostra condició de valencians nacionals. Per tant, quan els polítics [sic] oficials recorren al fàcil recurs del possibilisme, no fan una altra cosa que perpetuar la sucursalització nacional dels valencians, contrària al dret de sobirania. I aquesta estratègia –geopolíticament calculada per l’Estat espanyol– es té estrictament en compte per a actualitzar un tacticisme que únicament cerca perpetuar el modus vivendi i optar per la permissivitat de les estratègies monopolistes afavoridores de l’agressió al nostre litoral i interior.

Què suposa finalment aquest exercici de “realisme polític”?

Permet reproduir mecànicament un sistema de poder que impedeix aconseguir representació parlamentària nacional via l’acord (PSOE-PP) del cinc per cent; implica afermar les condicions de possibilitat per a legitimar la situació de treball submergit (el que es coneix com a “nou esclavatge”); comporta la passivitat, també pactada, per a sumir en una crisi estructural enclavaments que havien caracteritzat un creixement econòmic sostingut, com ara Ontinyent, Alcoi, Elx…

En conclusió, aquesta situació de monopoli polític, orquestrat per organitzacions –i barons territorials– aliens a la nostra cultura política valencianista, condueix a una programada reproducció del complex d’inferioritat dels valencians, que, com sabem, es concreta en sistemàtiques agressions cap a la nostra llengua i cap a ferms conciutadans que denuncien el bandejament del valencià en les institucions que precisament havien de promoure el nostre idioma. I, com no, en agressions cap a valencians nacionals exercides per les forces policials espanyoles.

Aquesta conjuntura, que arranca de la segona restauració borbònica (Constitució de 1978), no és la primera ocasió que demana un patriotisme valencià. És cert. Però també ho és que vers l’any vinent es commemoren els tres-cents anys de la resistència dels maulets contra els botiflers. I és ací, en la perspectiva d’activar el nostre imaginari col·lectiu, que cal impulsar una concepció cultural i política que pose fi a la reproducció de l’imperi de la gestió tecnocràtica hereva del tardofranquisme: l’esperit de Franco envers el sotmetiment de les nacions ibèriques no ha mort!

Així doncs, quina idealitat cal recuperar i mantindre amb orgull pels valencians? Mireu, la trajectòria ve de lluny. Des de Constantí Llombart, precursor contemporani del valencianisme republicà; l’organització València Nova; Faustí Barberà Martí; Miquel Duran i Tortajada; Salvador Donderis; Vicent Tomàs i Martí… són referents que palesen l’esperit de modernitat d’un valencianisme –vigent– desacomplexat. I per què “esperit de modernitat”?  Doncs perquè les lleis constitucionals que ens atorgàrem entre els segles XIII i XVIII no eren pas un recurs extemporani i reaccionari. Es tractava d’ordenar la nostra societat i cultura d’acord amb uns principis polítics igualitaris, molt distints a l’esperit d’hidalguía espanyol.

I, doncs, volem identificar-nos amb l’esperit de Felip V o bé volem optar per la pròpia tradició d’ordenament constitucional que responia a la nostra cultura històrica? La tradició no és sinònim de reacció. La tradició, recordada i reivindicada, respon a la nostra pròpia personalitat com a poble. I és aquesta personalitat (i tots els conscients valencians que l’han mantinguda des del franquisme fins a l’actualitat) la que és responsable que ara i ací encara ens diguem valencians! Cal que no renunciem a la nostra identitat, perquè si hi renunciem serem purament una colònia!

I és precisament en la voluntat política de condicionar –inexorablement– la nostra identitat nacional amb una idealitat republicana i patriota que l’ideari de Rovira i Virgili és significatiu per a recordar-nos que els valencians, com a poble, tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.

Els valencianistes republicans dels anys vint i trenta, per bé que conceptuats com a minoritaris, dugueren a terme a una tasca impagable: aquella idea que València no havia de ser un subsistema de Madrid! Que el País València tenia un referent patriòtic propi en agermanament amb els catalans i els mallorquins. València no era –no és– Espanya!

La reivindicació –amb orgull– de la nació valenciana és un deure de fa massa temps marginat pel conjunt dels gestors. De fa massa temps que nosaltres estem judicats com a mers factors folklòrics per part dels polítics borbònics (no oblidem mai allò del Levante Feliz). Diria que ens volen com el bufó de la Cort i la taronja a esprémer. D’altra banda, la vinculació amb Catalunya no ha tingut una col·laboració receptora conduïda per una franca reciprocitat entre germans. Abans de tot, som germans d’una terra que ens reclama un mateix esforç davant d’un enemic comú, que ens vol veure desaparéixer: Espanya. Cal, per tant, activar una relació entre catalans i illencs que enfortisca la mata de jonc, des de la pròpia identitat política, per a fer front al nacionalisme espanyol.

Aquesta era la gran lliçó que mantingué un gran amic dels valencians, Joan Sales. I aquesta és una via vigent per a desespanyolitzar-nos, que és la nostra via per a valencianitzar-nos dins d’una Europa dels pobles. Serem valencians mentre no siguem espanyols! Perquè de la mateixa manera que Fabra ens digué als valencians que la millor forma de dignificar la nostra llengua era recórrer als nostres clàssics, també hem de recordar Sanchis Guarner, que, des de la mateixa concepció del gramàtic català, ens recordà no únicament la tradició d’uns valencians renaixentistes progressistes, sinó –i és el més important– la via del policentrisme convergent: des de cada regió –o nació– abastar una idealitat comuna. I també aquesta va ser la via de Joan Coromines, o la de l’editor Josep M. Casacuberta, en voler que des del País Valencià isquera una Nova Saba que fes front a l’espanyolisme cultural i polític.

Som valencians, no som espanyols. Aquesta idea, sota diferents formes evolutives de la contemporaneïtat, ha sigut defensada per un esperit de relació cultural que, de cap manera, no havia de permetre una definitiva imposició de l’esperit imperial espanyol. Eixe és el nostre republicanisme: contra el domini i la imposició castellanoespanyola.

En aquest sentit, cal refondre el nostre missatge emancipador amb el missatge dels valencianistes dels anys cinquanta. També, la pràctica política dels anys seixanta es concentrà en la via –valenciana– de lluitar pels nostres referents. La llengua, la bandera (originàriament la de la ciutat de València i la quadribarrada) i la història no han de ser moneda de canvi. Són els imaginaris dels nostres lluitadors, dels nostres maulets! Per tant, aquests trets d’identitat no han de ser obstacle per a congriar una unitat nacional valenciana que atenga com a objectiu la fi de la dominació espanyola dels valencians. I lluitar contra aquesta subordinació, ara com ara, té una sola via: afermar la nostra condició nacional valenciana davant Espanya. I dir amb orgull: els valencians no som espanyols!

Per a alguns (o la gran majoria) aquesta proclama serà conseqüència d’una abstracció ideològica ahistòrica. Fora, doncs, de la realitat? No! No es tracta d’això. Es tracta de situar les coses en el seu lloc. El fet de reivindicar activament la nostra nació no implica, és clar, estar fora de la realitat. Fora de la realitat –de la societat!– és estar fora del país. Ignorar les grans mancances estructurals del nostre ecosistema a mans dels nous capitalistes especulatius. Fora del país, en fi, és estar fora del món. Perquè el món es fa de gent i de països. El nostre món és el nostre país. Estimem-lo, ens ho agrairem…

Visca València lliure!

Honor als maulets caiguts en la defensa de la nostra dignitat!

València, 10 desembre de 2006

Dos escrits POLÍTICS de RV/PVE:
(1) POLÍTICA I 25 D’ABRIL.
(2) 25 D’ABRIL DEL 2020: O EXISTÈNCIA POLÍTICA O DESAPARICIÓ

Publicat en el LEVANTE-EMV
per a engrandir cliqueu damunt

(1) POLÍTICA i 25 D’ABRIL

L’essència  d’allò polític ve determinada per distingir qui és l’amic i qui  l’enemic
– Carl Schmitt –

El 25 d’abril de 1707, un dilluns, es va produir la derrota de l’exèrcit aliat austriacista que venia de retirada des de Madrid i varen fer front en Almansa a l’exèrcit borbònic que els perseguia. La derrota va ser aprofitada  perquè l’exercit castellà, entrés a sang i foc al Regne de València -determinat com enemic pels atacants- i cremés ciutats i viles, heroicament defensades pels valencians. Poc importa que no hagueren valencians en aquella batalla d’aquell dilluns, o que el nostre heroi nacional Joan B. Basset estigues, eixos dies, empresonat per ordres del l’Arxiduc Carles, per haver defensat els interessos dels llauradors i ser el cap dels maulets. Allò transcendent que cal destacar és que dels fets militars i conquesta del Regne, es produeix, dos mesos després, el fet polític.
El dimecres 29 de juny de 1707 es va produir el transcendental succés polític: a la casa del Buen Retiro a Madrid, el Borbó Felip V, signa el decret de Nueva Planta pel qual els Regnes d’Aragó i de València eren esborrats del mapa polític d’Europa i, amb l’única base jurídica del “por justo derecho de conquista”, van ser incorporats al Reino de Castilla, rebatejat com España des de la primera Constitución de 1812. Des d’aleshores  totes les constitucions espanyoles, inclosa la republicana de 1931, són hereves d’eixe decret de Nueva Planta de 1707.
Però analitzem amb cura els límits d’este fet polític. Malgrat la conquesta militar borbònica, en aquesta no es va produir, a diferència de la conquesta del territori en 1238 per Jaume I, un nou nomos, un nou repartiment de les terres conquerides. En paraules de Joan Fuster, que ara en el 2020 cal dir no compartim en la mesura que d’elles es pot desprendre una definició de poble valencià excloent, ja que per a nosaltres el poble valencià són tots els residents d’Oriola a Vinaròs, però que recollim perquè ens pot il·lustrar sobre el pensament d’alguns valencians al respecte; diu el suecà:
La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte, no era solament jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu, que trio amb totes les reserves, racial.[…]
[…] Els valencians, de fet, eren els altres: els ‘no-moros’. I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som – en la mesura en què ho som.

Amb la conquesta borbònica dels castellans no hi ha un nou nomos, no hi ha cap Llibre de Repartiment de donacions de terres. El poble valencià resta intacte, en les terres valencianes. Els valencians vàrem ser conquerits militarment i desposseïts del nostre caràcter polític, però de cap manera substituïts per uns altres.  Els valencians -el poble valencià- vàrem ser  conquerits, el territori ens resta ocupat militarment i som una colònia regida per una LOE, però no hem desaparegut. Hi som arrelats a la terra i el Poble valencià ha arribat viu al segle XXI.
L’Estat borbònic en 1707, en la seua condició d’unitat essencialment política i d’atribució del ius belli, va determinar que el Poble valencià era el seu enemic, va decidir combatre’l, conquerir el seu territori i sotmetre’l. Però no va poder  substituir-lo. El Poble valencià -llavors- també va determinar qui era el seu enemic.
Passem al 2020. Un poble que existeix políticament o que aspira a existir políticament o a no desaparèixer políticament, no pot prescindir de determinar i distingir per si mateix, arribat el cas, entre l’amic i l’enemic, i d’assumir el risc corresponent. Si un poble deixa de fer esta distinció, si renuncia a ella, està renunciant a la seua existència política. Si un poble té por dels riscs o penalitats vinculats a l’existència política, allò que ocorrerà és que sorgirà un altre poble que l’eximirà dels uns i de les altres,  assumint la seua “protecció contra els enemics exteriors” i en conseqüència el domini polític; serà llavors el ‘protector’ el que determine qui és l’enemic, sobre la base del nexe extern de protecció i obediència. Del senyor feudal envers els vassalls. De l’Estat imperial envers les colònies. El protego ergo obligo és el cogito ergo sum de l’Estat.
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament  i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
O existència política, o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 25 d’abril del 2020

(2) 25 d’abril del 2020: existència política o desaparició -publicat a Nosaltres La Veu-

ESPANYA MAI SERÀ REPUBLICANA, comunicat de l’assemblea de RV/PVE

Davant del 14 d’abril, comunicat de l’Assemblea de RV/PVE aprovat el 7 d’abril del 2020. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN CASTELLÀ CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN ANGLÉS CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN EL LEVANTE-EMV CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN CANFALI DE LA MARINA ALTA CLIQUEU ACÍ. PER A LLEGIR EL DOCUMENT EN NOSALTRES LA VEU CLIQUEU ACÍ.

ESPANYA MAI SERÀ REPUBLICANA
(els termes Espanya i Democràcia/República esdevenen antagònics)

  1. Espanya no serà una democràcia ni, en conseqüència, una democràcia en forma de República; perquè la seua gènesi i essència és el producte de la concreció política de la monarquia hispànica imperial basada en la sistemàtica conquesta i ocupació, seguida d’una continua desfeta cultural, dels pobles peninsulars i insulars: en 1496 (Canàries), 1519 (Germanies valencianes), 1520 (Comuneros de Castella), 1652 (guerra dels Segadors a Catalunya), 1707 (Aragó i València), 1714-1716 (Catalunya) i 1715 (Mallorca), conquestes plasmades en decrets que varen ser ratificats en la Constitució, dinàstica, liberal i centralista, de 1812, on apareix per primera vegada el terme ‘nació espanyola’ lligat a la seua essència imperial al ser definida com: “Artículo 1: La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos Hemisferios” (sic) i que les successives constitucions fins a l’actual, passant per la republicana de 1931, son hereves. La darrera conquesta militar que va ser la ‘Cruzada nacional’ de 1939, va afectar a tots el pobles peninsulars i insulars en el seu conjunt.
  2. L’estat natural d’Espanya és la monarquia i els seus efímers períodes republicans -malgrat l’assumpció centralista i imperial dels republicans espanyols a l’assumir la ‘nació espanyola’ apareguda en 1812-, una excepció.
  3. I fins i tot en eixa etapa excepcional i efímera, l’essència antidemocràtica dels espanyols va aparèixer amb cruesa en dos moments en que no es van respectar els resultats de les eleccions democràtiques: en 1934 a causa d’uns i en 1936 per causa dels altres.
  4. España mai serà republicana perquè Espanya / la seua unitat indissoluble / i la seua Monarquia, van unides i són inseparables i, perquè, la República, susceptible d’esdevindre democràtica, podria posar en perill la unitat de l’anomenada ‘nació espanyola’.
  5. En conseqüència el termes d’Espanya i República esdevenen antagònics.
  6. Els espanyols (definits en el punt 7) son centralistes, monàrquics i, de facto, súbdits .
  7. Espanyols (no confondre amb castellans, catalans, andalusos, bascs, asturians, etc.) són les persones que voluntàriament –amb emoció o indiferència– s’adscriuen a la Nación española (pàtria comú i indivisible dels espanyols) o Reino de España o ‘pueblo español’ o España o Estado espanyol; un Estat que predica i intenta construir, no sense dificultats, una ‘identidad nacional española’. La resta de persones d’aquest Estat ho són per imperatiu legal.
  8. Segrestat definitivament el terme Espanya pels imperialistes i dinàstics, els demòcrates republicans, peninsulars i insulars, hem de prescindir de la seua utilització.
  9. Dins de l’Estat espanyol els demòcrates i conseqüents republicans (els que porten la República a les institucions patint la repressió, l’empresonament o l’exili) no es consideren espanyols.
  10. Anomenar-se ‘republicà’ i no lluitar conseqüentment contra el règim del 78 i l’estat imperial que és Espanya, és una estafa per part de l’anomenat ‘republicanisme espanyol’. Son aquells que, al adscriure’s a la ‘nación espanyola’, esdevenen de facto ‘dinàstics i imperialistes’.
  11. Els republicans d’arreu l’Estat, demòcrates i lluitadors contra el règim del 78, han de sumar-se a l’únic republicanisme realment existent: els dels pobles.
  12. Hui aquest republicanisme està encapçalat pels independentistes catalans republicans.
  13. Tot aquell resident a Catalunya que s’anomene ‘republicà’ i no done suport a la República Catalana, lliure i sobirana, és un dinàstic espanyol emboscat i forma part de la 5a columna, partidària del regim del 78.
  14. El mateix raonament fem pels que s’anomenen ‘republicans’ al País Valencià. Tot aquell resident al País Valencià que s’anomene ‘republicà’ i que no treballe i lluite per guanyar el Parlament valencià per a la causa republicana i proclamar (com intenten fer els catalans) la ‘República’ i que ací no pot ser més que ‘Valenciana’ –una lliure i sobirana-, és de facto un dinàstic espanyol (recordem dinàstic=espanyol) emboscat i disfressat de republicà.
  15. I per a finalitzar una darrera observació. Si la contingència històrica forçara a l’oligarquia espanyola a prescindir de la seua monarquia i assumir una república, aquesta -afirmem-  pel fet de ser espanyola no seria democràtica, perquè com hem intentat demostrar, els termes Espanya i Democràcia són antagònics.

Assemblea de RV/PVE
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 7 d’abril del 2020

República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu; inscrit el 3 de desembre del 2007 en el Registre de partits polítics; tom VI, foli 496 del llibre d’inscripcions. Apartat 12096–46020 València · Tel 650537213 · correu@republicavalenciana.org