Arxiu de la categoria: valencianisme

Per un patriotisme valencià republicà per Víctor Baeta (RV/PVE)

A Emili Gómez Nadal, a Enric Tàrrega Andrés, a Vicent Miquel i Diego, a Francesc Candela Escrivà, a Josep Vicent Marqués i Gonzalez

RV/PVE és un bloc patriòtic republicà d’integració, un partit-moviment que fonamenta la seua acció cultural i política en l’assoliment d’una República Valenciana com a forma d’organització i de representació política del Poble valencià . La seua llavor agermanada vol articular la tradició històrica valencianista republicana i nacional valenciana que fins hui ha lluitat i lluita per un País Valencià lliure.

Diada Nacional, 25 d’abril del 2020.

Per un patriotisme valencià republicà

(redactat en 2006)

La intel·lectualitat espanyola identifica la vindicació dels drets històrics valencians amb una reminiscència romàntica i, per tant, contrària als drets dels ciutadans.

I bé, què comporta una suposada racionalitat política sense país, sense territori? El verbalisme progressista té un únic objectiu: obviar el fet de ser valencians nacionals i estructurar políticament la connexió espanyola a través d’un cosmopolitisme provincià, merament descentralitzador. I val a dir que la descentralització anul·la la nostra condició de valencians nacionals. Per tant, quan els polítics [sic] oficials recorren al fàcil recurs del possibilisme, no fan una altra cosa que perpetuar la sucursalització nacional dels valencians, contrària al dret de sobirania. I aquesta estratègia –geopolíticament calculada per l’Estat espanyol– es té estrictament en compte per a actualitzar un tacticisme que únicament cerca perpetuar el modus vivendi i optar per la permissivitat de les estratègies monopolistes afavoridores de l’agressió al nostre litoral i interior.

Què suposa finalment aquest exercici de “realisme polític”?

Permet reproduir mecànicament un sistema de poder que impedeix aconseguir representació parlamentària nacional via l’acord (PSOE-PP) del cinc per cent; implica afermar les condicions de possibilitat per a legitimar la situació de treball submergit (el que es coneix com a “nou esclavatge”); comporta la passivitat, també pactada, per a sumir en una crisi estructural enclavaments que havien caracteritzat un creixement econòmic sostingut, com ara Ontinyent, Alcoi, Elx…

En conclusió, aquesta situació de monopoli polític, orquestrat per organitzacions –i barons territorials– aliens a la nostra cultura política valencianista, condueix a una programada reproducció del complex d’inferioritat dels valencians, que, com sabem, es concreta en sistemàtiques agressions cap a la nostra llengua i cap a ferms conciutadans que denuncien el bandejament del valencià en les institucions que precisament havien de promoure el nostre idioma. I, com no, en agressions cap a valencians nacionals exercides per les forces policials espanyoles.

Aquesta conjuntura, que arranca de la segona restauració borbònica (Constitució de 1978), no és la primera ocasió que demana un patriotisme valencià. És cert. Però també ho és que vers l’any vinent es commemoren els tres-cents anys de la resistència dels maulets contra els botiflers. I és ací, en la perspectiva d’activar el nostre imaginari col·lectiu, que cal impulsar una concepció cultural i política que pose fi a la reproducció de l’imperi de la gestió tecnocràtica hereva del tardofranquisme: l’esperit de Franco envers el sotmetiment de les nacions ibèriques no ha mort!

Així doncs, quina idealitat cal recuperar i mantindre amb orgull pels valencians? Mireu, la trajectòria ve de lluny. Des de Constantí Llombart, precursor contemporani del valencianisme republicà; l’organització València Nova; Faustí Barberà Martí; Miquel Duran i Tortajada; Salvador Donderis; Vicent Tomàs i Martí… són referents que palesen l’esperit de modernitat d’un valencianisme –vigent– desacomplexat. I per què “esperit de modernitat”?  Doncs perquè les lleis constitucionals que ens atorgàrem entre els segles XIII i XVIII no eren pas un recurs extemporani i reaccionari. Es tractava d’ordenar la nostra societat i cultura d’acord amb uns principis polítics igualitaris, molt distints a l’esperit d’hidalguía espanyol.

I, doncs, volem identificar-nos amb l’esperit de Felip V o bé volem optar per la pròpia tradició d’ordenament constitucional que responia a la nostra cultura històrica? La tradició no és sinònim de reacció. La tradició, recordada i reivindicada, respon a la nostra pròpia personalitat com a poble. I és aquesta personalitat (i tots els conscients valencians que l’han mantinguda des del franquisme fins a l’actualitat) la que és responsable que ara i ací encara ens diguem valencians! Cal que no renunciem a la nostra identitat, perquè si hi renunciem serem purament una colònia!

I és precisament en la voluntat política de condicionar –inexorablement– la nostra identitat nacional amb una idealitat republicana i patriota que l’ideari de Rovira i Virgili és significatiu per a recordar-nos que els valencians, com a poble, tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.

Els valencianistes republicans dels anys vint i trenta, per bé que conceptuats com a minoritaris, dugueren a terme a una tasca impagable: aquella idea que València no havia de ser un subsistema de Madrid! Que el País València tenia un referent patriòtic propi en agermanament amb els catalans i els mallorquins. València no era –no és– Espanya!

La reivindicació –amb orgull– de la nació valenciana és un deure de fa massa temps marginat pel conjunt dels gestors. De fa massa temps que nosaltres estem judicats com a mers factors folklòrics per part dels polítics borbònics (no oblidem mai allò del Levante Feliz). Diria que ens volen com el bufó de la Cort i la taronja a esprémer. D’altra banda, la vinculació amb Catalunya no ha tingut una col·laboració receptora conduïda per una franca reciprocitat entre germans. Abans de tot, som germans d’una terra que ens reclama un mateix esforç davant d’un enemic comú, que ens vol veure desaparéixer: Espanya. Cal, per tant, activar una relació entre catalans i illencs que enfortisca la mata de jonc, des de la pròpia identitat política, per a fer front al nacionalisme espanyol.

Aquesta era la gran lliçó que mantingué un gran amic dels valencians, Joan Sales. I aquesta és una via vigent per a desespanyolitzar-nos, que és la nostra via per a valencianitzar-nos dins d’una Europa dels pobles. Serem valencians mentre no siguem espanyols! Perquè de la mateixa manera que Fabra ens digué als valencians que la millor forma de dignificar la nostra llengua era recórrer als nostres clàssics, també hem de recordar Sanchis Guarner, que, des de la mateixa concepció del gramàtic català, ens recordà no únicament la tradició d’uns valencians renaixentistes progressistes, sinó –i és el més important– la via del policentrisme convergent: des de cada regió –o nació– abastar una idealitat comuna. I també aquesta va ser la via de Joan Coromines, o la de l’editor Josep M. Casacuberta, en voler que des del País Valencià isquera una Nova Saba que fes front a l’espanyolisme cultural i polític.

Som valencians, no som espanyols. Aquesta idea, sota diferents formes evolutives de la contemporaneïtat, ha sigut defensada per un esperit de relació cultural que, de cap manera, no havia de permetre una definitiva imposició de l’esperit imperial espanyol. Eixe és el nostre republicanisme: contra el domini i la imposició castellanoespanyola.

En aquest sentit, cal refondre el nostre missatge emancipador amb el missatge dels valencianistes dels anys cinquanta. També, la pràctica política dels anys seixanta es concentrà en la via –valenciana– de lluitar pels nostres referents. La llengua, la bandera (originàriament la de la ciutat de València i la quadribarrada) i la història no han de ser moneda de canvi. Són els imaginaris dels nostres lluitadors, dels nostres maulets! Per tant, aquests trets d’identitat no han de ser obstacle per a congriar una unitat nacional valenciana que atenga com a objectiu la fi de la dominació espanyola dels valencians. I lluitar contra aquesta subordinació, ara com ara, té una sola via: afermar la nostra condició nacional valenciana davant Espanya. I dir amb orgull: els valencians no som espanyols!

Per a alguns (o la gran majoria) aquesta proclama serà conseqüència d’una abstracció ideològica ahistòrica. Fora, doncs, de la realitat? No! No es tracta d’això. Es tracta de situar les coses en el seu lloc. El fet de reivindicar activament la nostra nació no implica, és clar, estar fora de la realitat. Fora de la realitat –de la societat!– és estar fora del país. Ignorar les grans mancances estructurals del nostre ecosistema a mans dels nous capitalistes especulatius. Fora del país, en fi, és estar fora del món. Perquè el món es fa de gent i de països. El nostre món és el nostre país. Estimem-lo, ens ho agrairem…

Visca València lliure!

Honor als maulets caiguts en la defensa de la nostra dignitat!

València, 10 desembre de 2006

25 d’Abril del 2020. Primer missatge de RV/PVE

25 d’abril del 2020: existència política o desaparició

Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos, que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
(…)
Existència política o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.
Assemblea de RV/PVE
per a engrandir cliqueu damunt

Vídeo d’una simpatitzant de RV/PVE sobre el 25 d’Abril del 2020

Vídeo fet per una simpatitzant d’Almussafes a iniciativa seua.
L’argument segons la seqüència de les imatges, ens diu l’autora que és…
“Estem a Europa. Uns mariners valencians naveguen en una barca, s’apropen a la costa, però no saben on desembarcar.
Des de terra els fa senyals una parella amb una bandera com la seua. A la platja hi ha una xiqueta (joventut=futur) que llança un missatge a l’aire, aprofitant el vent Xaloc. En la bandera/llençol es dibuixa la silueta d’una terra. Apareix el País Valencià dins la bandera, la que portaven els mariners i la parella. S’explica que es necessita una República nostra. La reivindica RV/PVE. Acaba amb la fallera que oneja la bandera, perquè la República és una dona i és la que pot parir.

Catxirulos republicans de la Pasqua valenciana…

per a engrandir cliqueu damunt

Hui: ‘catxirulo’

Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.