Article publicat al LEVANTE-EMV a favor de la regulació dels treballadors i treballadores sexuals… una veu aïllada davant del front prohibicionista, més que abolicionista, de la consellera Bravo.

L’article publicat al LEVANTE-EMV… una veu aïllada davant del front prohibicionista de la consellera Bravo.

https://www.levante-emv.com/opinion/2020/11/25/homenatge-les-pajaritas-carrer-trompetes-25565284.html

Per llegir l’article en ANNA notícies…
Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.
Enllaços al sindicat OTRAS
https://es.wikipedia.org/wiki/OTRAS_(sindicato)
https://sindicatootras.org/

Hui 25-N, ANNA notícies per la regulació de la prostitució per acabar amb les màfies, els proxenetes, l’explotació i el desempar de les dones treballadores del sexe. DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC. En defensa del treball sexual regulat.

HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

  • Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
  • Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
  • Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
  • Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
  • Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
  • Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
  • Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
  • Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.

Totes juntes, diverses, vives i rebels!!! Manifest del 25-N, Dones i homes de RV/PVE en suport del novembre feminista

Manifest 25N 2020

“Davant les violències masclistes, justícia feminista” “Totes juntes, diverses, vives i rebels”
L’impacte de la COVID19 en les dones i en les seves realitats

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest sistema és sostingut de forma molt majoritària per les dones, tant de manera remunerada com per les tasques naturalitzades en l’àmbit de la llar, realitzades amb sobrecàrregues o externalitzades en precarietat.
L’actual situació  es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que porten moltes dones a greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTEs, sense cobrar la Renda Garantida o l’Ingrés Mínim Vital.
Es tracta de dones grans i jubilades amb rendes baixes, soles i mantenint les seves famílies, suportant una política d’habitatge especuladora i el trencament de les xarxes de suport.
Cal sumar-hi les inacceptables condicions de les treballadores de la llar en règim d’internes, una llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades (com ara l’incompliment, per part de molts ajuntaments, del dret al padró o les pràctiques encara més cruels en els trànsits migratoris i en les fronteres).
Cal destacar que les mesures restrictives actuals fan els espais més insegurs.
A més, l’afeblit sistema sanitari ha hagut de bolcar els seus insuficients recursos en la pandèmia i ha empitjorat l’acompanyament de les dones en totes les seves realitats, vulnerant els seus drets, i repuntant les xifres de violència obstètrica i obstaculitzant el dret a l’avortament. El sistema judicial en pandèmia ha estat caòtic i poc clar, especialment en els casos de guardes i custòdies compartides, impactant en el benestar de les nenes i nens, i de les seves mares.
En relació amb la cura de nens i nenes la crisi ha mostrat, de manera palpable, la necessitat de recursos i drets remunerats per protegir la criança més enllà de la seva externalització i ús de centres educatius. Aquesta insuficiència ens està abocant a una violència econòmica que ens empobreix a totes.
En plena pandèmia, la llar ha significat també per a moltes dones, nenes i nens conviure en un espai no segur, amb situacions de violència de parella i familiar. Les dades indiquen que es va produir el doble d’atenció telefònica en els mesos de confinament, i els serveis d’atenció afirmen que, especialment en el post-confinament, es van atendre moltes situacions que havien estat en contenció i que amb les mesures actuals tenen un mal pronòstic.
Per a aquestes situacions de violència no s’ha buscat ampliació d’espai per tal de fer una atenció essencial amb condicions de seguretat. Tenim uns serveis que, externalitzats o no, sempre estan precaritzats, i durant aquesta pandèmia han hagut de posar recursos personals per continuar realitzant una atenció sota mínims i esgotadora. Entitats i serveis han quedat desbordades i desemparades per les institucions.

La COVID19, impacta en una crisi sistèmica i en la manipulació de l’extrema dreta

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019, de la Delegació del Govern contra la violència de gènere, gairebé un 60% de les dones de més de 16 anys hem patit violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals -assetjaments i agressions-) pel fet de ser dones (dones grans, dones joves, dones trans*, lesbianes, dones racialitzades, dones migrades, dones amb capacitats diverses, treballadores sexuals, dones adultes, dones de contextos rurals i de contextos urbans, etc.).
Encara continuem lluitant per visibilitzar totes les violències que són instruments d’opressió de les dones, lesbianes i trans* en una societat patriarcal, exigint la implementació total de l’educació afectiva i sexual, reivindicant que es compleixi la garantia plena dels nostres drets.
Vivim una situació de crisi sistèmica on els poders econòmics i polítics globals augmenten les mesures precaritzadores en un escenari que promou les retallades de drets socials i polítics. Aquest embat neoliberal s’acompanya, en el nostre context més proper, de la visibilitat dels fonamentalismes de l’extrema dreta que es fomenta des de poders institucionals i econòmics, sovint vinculats al franquisme, perquè veuen perillar els seus privilegis. L’actual sistema de justícia i la violència dels cossos policials criminalitzen i estigmatitzen la protesta i la dissidència.
Seguim fermes i compromeses en la defensa de la democràcia i les llibertats, denunciem la llei Mordassa, i exigim la llibertat de les preses polítiques i de totes les dones injustament preses i/o represaliades.
Es reforcen contínuament els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics- , partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials.
Les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes, tant per la llei com pels recursos de les administracions. Davant d’aquesta ofensiva, les feministes ens trobem amb l’exigència de combatre les violències, les injustícies i les discriminacions. És una qüestió de supervivència.

Acabar amb la justícia patriarcal

Els feminismes estem aconseguint visibilitzar els dèficits d’un sistema judicial que no està adaptat a la meitat de la població i l’estem interpel·lant perquè posi en el centre els nostres drets. No es tracta de demanar un enduriment del sistema contra els agressors, prou que s’han instrumentalitzat els nostres drets per justificar derives repressives del Codi Penal que no han millorat en res la nostra seguretat i el nostre benestar.
Els feminismes hem sabut fer que casos paradigmàtics com el de Juana Rivas o els de les violacions múltiples de Pamplona o de Manresa, posin el focus en els molts altres casos que no han tingut ressò, però que cada dia condicionen les vides de les dones. Aquests assumptes judicials anònims són els dels jutjats de família que aboquen les dones a mediacions obviant l’existència de violència masclista. Es tracta dels processos de guarda i règims de visites en què de manera implícita o explícita, l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental segueix determinant-los (una síndrome inexistent i negat per la OMS i el CGPJ). També cal tenir presents els arxivaments per manca de proves de les denúncies per assetjament de les treballadores de la llar; els casos de retirada dels fills i filles per part de la DGAIA basant-se en prejudicis culturals. I no oblidem en l’acollida i tractament en interposar denúncia, la precarietat dels serveis de traducció contractats pels jutjats, etc.
Es tracta de reclamar que el sistema judicial incorpori els estàndards internacionals com el de diligència deguda que el fa garant de prevenir, investigar, sancionar i reparar les violències masclistes; que reconegui d’una vegada per totes l’ampli ventall d’aquestes i no només les de l’àmbit de (ex)parella; que les assumeixi com a un problema estructural i de discriminació en lloc d’una infracció individual; que deixi de revictimitzar les dones, nens, nenes i adolescents, i reconegui la valentia de les que s’exposen a confiar en el sistema, denunciant; que admeti la necessitat de formació obligatòria de la judicatura i els operadors jurídics; que tingui en consideració els fills i les filles de qui pateix violències; que s’adapti a formes de violències digitals; que ofereixi protecció real a les dones i es faci càrrec de la seva recuperació-.
Per tant, reclamem canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la recuperació de tota mena de violències masclistes que suposen riscos afegits al de la pandèmia per a la salut mental i física. Apostem per polítiques que posin la vida al centre i amb l’assignació pressupostària que les garanteixin.
Denunciem la Llei d’Estrangeria, que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i exigim la regularització de la situació de les dones com a única via per revertir els processos de violències masclistes.
Ens manifestem a favor de l’autoorganització i l’autodefensa feminista per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal capitalista i tota la seva violència estructural.
“Davant les violències masclistes, justícia feminista” “Totes juntes, diverses, vives i rebels”

Otegi demana a l’esquerra estatal honestedat (cinc minuts d’intervenció) el 5 de març del 2016

Paraules en eusquera:
Llavors, el nostre projecte és refundar un projecte emancipador. Però si volem viure en un estat decent, tenim dues opcions, existeixen dues opcions(…) Amb això vull dir una cosa (…) A la presó tens molt de temps per a llegir (…) Jo estic d’acord amb ell, totalment. Abans hem parlat de com ha de ser un estat decent. Però jo he vist en la televisió francesa un documental sobre el rei Juan Carlos. I hi ha hagut quelcom que m’ha semblat molt significatiu (…) I això vol dir un cosa molt simple (…)