Arxiu d'etiquetes: Víctor Baeta

‘Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol’ per Víctor Baeta (RV/PVE)

Para leer la versión en castellano clicar AQUÍ

Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol
per Víctor Baeta de RV/PVE

L’edifici del nou banc que l’Estat espanyol vol crear, dins de la darrera estructuració del sector financer per aprofundir en l’oligopoli, estarà construït sobre l’espoli de les entitats financeres valencianes, els cadàvers dels directius que es van enfrontar al Banc d’Espanya i la repressió judicial -que no cessa- dels empresaris valencians que no es dobleguen davant dels interessos d’un Fainé emparat per l’Estat.
La CAM, Bancaixa i el Banc de València van ser sentenciades a mort en la reunió que va tindre lloc a la Moncloa, el 5 de maig del 2010, quan Zapatero i Rajoy, este com a líder de l’oposició, van pactar el repartiment de les caixes davant de la reestructuració del sector financer espanyol que els havien dictat Botín, González i Fainé, autors intel·lectuals dels nous criteris comptables que farien inviables les caixes per convertir el mercat en un model d’oligopoli. La colònia que -des de 1707- és la Comunitat Valenciana per a Espanya, no es mereixia tindre entitats financeres pròpies.
Bankia, Caixa Banc i el Sabadell -cal recordar-  van ser les beneficiades de l’espoli que l’Estat espanyol, dirigit pel Banc d’Espanya i les seues forces armades d’ocupació: el FROP, van realitzar en terres valencianes al seu favor, quan les entitats valencianes van ser adquirides per elles, després de sistemàtiques campanyes de desprestigi envers els valencians per a propiciar les operacions acordió i poder ser adjudicades per un euro. No és d’estranyar que les tres entitats beneficiades, en un gest macabre propi dels conqueridors i demostració del poder de l’ocupant, decidiren que les seues seus socials restaren al País Valencià.
En estos moments en que els espoliadors dels valencians estan negociant l’adveniment d’un nou banc espanyol, vull reivindicar dues figures que varen fer front a l’espoli que es va produir i que els espoliadors han fet, fan i faran tot el possible per desprestigiar-los i denigrar-los per a millor anul·lar-los i aïllar-los.

Em referisc, en primer lloc, a Maria Dolores Amorós, la darrera Directora general de la CAM , una dona, mare i treballadora, feta a si mateixa que va lluitar amb totes les seues forces per salvar l’entitat valenciana -de les terres del sud del País- dels seus liquidadors i que fins els darrers moments, va prendre decisions per salvar als impositors amb quotes participatives que el Banc d’Espanya es disposava a espoliar.

M D Amorós en defensa de l’entitat valenciana i murciana
En el repartiment de la Moncloa del 5 de maig del 2010, la CAM va ser adjudicada al PSOE i Bancaixa al PP. El Banc de València anava dins Bancaixa, però va ser segregat per posteriorment i amb la denigració pública corresponent per facilitar l’operació acordió, vendre-ho per un euro a Fainé.
La CAM havia d’anar en el paquet de les caixes asturianes, extremenyes i càntabres controlades pel PSOE que, malgrat el seu menor volum, volien controlar el SIP del Banco base. Per defensar els interessos dels valencians , Maria Dolores Amorós es va enfrontar amb decisió i amb totes les seues forces i sense complexos a Miguel Angel F. Ordóñez governador del Banc d’Espanya que avalava a l’asturià Manuel Meléndez. La fermesa d’Amorós va fer que el 30 de març del 2011  les caixes asturianes, càntabres, extremenyes i castellanes, abandonaren el Banco Base i deixaren a soles a la CAM.  Confiats els valencians – fins i tot Camps- que el tracte amb la CAM seria el mateix que amb Caja Madrid, és a dir transformar-la en un Banc SAU, sanejar-la sobre la base d’un nou disseny i NO VENDRE-LA, la CAM va sol·licitar 2.800 milions d’euros al Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria para reforçar el seu capital i la seua solvència.
M D Amorós va demostrar amb xifres la viabilitat de la CAM en un article que es va publicar en els mitjans el 17 de juliol del 2011 i que venia avalat per l’informe de l’Institut Valencià de Finances (IVF) fet uns dies abans, el 11 de juliol, favorable a la segregació del negoci financer de la CAM a favor del Banc CAM SAU i, també, i per l’auditoria de KPMG que no va detectar cap problema en la situació financera de la CAM. L’escrit d’Amorós en línia amb allò que l’Estat estava fent amb Caja Madrid i Bancaixa, finalitzava dient:
“CAM sigue trabajando en el camino de reforzar su posición con algún inversor que aporte valor y aumente su solidez financiera. El FROB ha ratificado esta semana, una vez más, la aportación de 2.800 millones de euros para fortalecer nuestro capital, lo que asegura a CAM sobrepasar el 10 % exigido y estamos cumpliendo y superando los objetivos recogidos en el Plan de Reestructuración diseñado para mejorar la eficiencia.
Y si finalmente la aportación de capital público fuera mayoritaria en la Caja, y por tanto se produjera lo que se denomina “nacionalización”, nuestros clientes pueden estar muy tranquilos. De producirse este hecho, no mermarían ni un ápice las garantías de las que ahora disponen, porque supone estabilidad, confianza y futuro para nuestro proyecto ya que el Estado participaría como socio. CAM continuará siendo su entidad de referencia, estrechamente vinculada al territorio y con una Obra Social que es nuestro orgullo y razón de ser.”
Una vegada més els valencians confiant en Espanya. Quina ingenuïtat. Amorós lluitadora, valenta però ingènua.
A la setmana següent d’aquest article i de l’acord del Consell de la CAM de 21 de juliol, a proposta d’Amorós, on s’aprovava d’amortitzar les quotes participatives, com explicarem després, es produeixen dos fets que donava una vegada més prova de la distinció de tracte de l’Estat amb els valencians.
El 20 de juliol de 2011 eixia a borsa una Bankia avalada per l’Estat i amb tota publicitat. I pel contrari, l’altra cara de la moneda , el 22 de juliol, el Banc d’Espanya resol (BOE 23 juliol 2011) entrar manu militari (Iturriaga, Gonzalez i Herraz) en la CAM, destituir a tots els seus dirigents i registrar l’escriptura de constitució del Banc CAM SAU eixe dia, quan portava escripturat des del 21 de juny.  Podem dir com diu la cobla: ”Que madre (caja Madrid) solo hay una y a ti (CAM) te encontre en la calle”
I a partir d’eixe dia comença el viacrucis de MD Amorós per a ser finalment cremada -com Joana d’Arc- en la foguera , però no pels anglesos sinó pels espanyols. Cremada i vilipendiada la seua darrera Directora general, la CAM ja estava en disposició de ser venuda en el mercat d’esclaus i per un euro.

M D Amorós en defensa dels quotapartícipes.
A proposta d’ella, el 21 de juliol del 2011 el Consell d’administració de la CAM acorda amortitzar les quotes participatives a 4,7714 euros/títol, que corresponia a la mitja de cotització del darrer trimestre. Per a finançar el cost de l’amortització el Banc CAM SAU, societat sorgida el 21 de juny de 2011 per escriptura de segregació per al negoci financer de la CAM, s’havia d’efectuar un repartiment de prima d’emissió a favor del seu accionista únic per import de 238.570.312 euros. Aquest acord precisava de l’aprovació de l’Assemblea General convocada pel 16 de setembre. Doncs bé, a partir de la proposta d’Amorós i aprovada pel Consell per amortitzar les quotes, al dia següent -i com ja em descrit abans- el 22 de juliol del 2011, el Banc d’Espanya acorda iniciar el procés que nosaltres entenem com d’assetjament i enderrocament de la Caixa valenciana i murciana per a ser adjudicada, sencera o per trossos, a la gran banca privada espanyola. Eixe dia decideixen entrar a sac en la CAM i el primer que fan els interventors-liquidadors del FROB, és desconvocar l’Assemblea General del 16 de setembre que havia d’aprovar l’acord del Consell pel qual i a proposta de la seua Directora General MD Amorós feta i aprovada el dia anterior, s’haurien d’aprovar l’amortització de les quotes participatives.
El calvari que per als impositors va representar l’acció del Banc d’Espanya sols es va resoldre molt temps després quan AIVCAM va negociar amb el Banc Sabadell i al marge del Banc d’Espanya.

Eugenio Calabuig, l’empresari valencià que s’enfrontà a Mainé
En el cas del  Banc de València, l’espoli per part del espanyols per a realitzar una operació acordió per a poder-la vendre per un euro, com van fer amb la CAM, va ser més complicat, perquè a diferència de les caixes que no tenien propietaris, el Banc de València era una societat que cotitzava en el mercat de valors i tenia accionistes que posseïen la propietat de l’entitat. El Banc de València, juntament amb la CAM eren les entitats valencianes que l’Estat havia decidit liquidar formalment mitjançant una operació acordió per després ser venudes per un euro. No així Bancaixa que per millor “ofrenar noves glòries a España” el sector zaplanista del PPCV, contrari a Camps, havien decidit lliura-la per a formar part a traves d’un SIP (fusió freda) del Banco Financiero de Ahorros (FSA) i posteriorment,  com una filial del FSA va sorgir l’actual Bankia, que porta en el seu si el cadàver valencià, l’espectre d’allò que va ser la lluminosa i amb aires sorollans: Bancaixa.
Per al FROB la destrucció del Banc de València anava a ser més complicada i anava a topar-se amb la resistència d’empresaris que com el castellonenc Eugeni Calabuig anaven a plantar cara.
José Antonio Iturriaga, reencarnat duc de Berwick, va entrar també pel sud del Regne i en una campanya dura en la qual -en una primera fase- va necessitar macerar la carn del quadrúpede abatut de major grandària (CAM) que la serp que se l’havia d’engolir (Banc de Sabadell) , va actuar des del 22 de juliol fins al 31 de desembre del 2011, data en que un cop adjudicat el Banc CAM SAU al Banc Sabadell, es va quedar a l’espera del plàcet de la Comissió europea que va arribar el 30 de març del 2012. Liquidada doncs la campanya militar del sud, amb, consellers i directius «Ai, dels vençuts!».   com justificat aliment per als súbdits atònits davant l’eliminació de la CAM, presentats com culpables pel FROB, com a necessaris cadàvers exposats a les places públiques penjats pels peus, acusats com a responsables de la desaparició de la CAM, diem que acabada la campanya d’Alacant, Iturriaga va emprendre el camí cap a València a on arriba a l’abril de 2012 per rematar la faena de liquidació del Banc de València que s’havia iniciat amb la dimissió de José Luis Olivas el 28 d’octubre de 2011 i a partir del 21 de novembre es donava el senyal de sortida per crear les condicions que havien de justificar l’operació acordió que es precisava per vendre-la als dinàstics catalans de Mainé per un euro. Però aquesta operació mostrava certes dificultats, no tant per la grandària sinó per la seua condició de societat cotitzada. El Banc de València com hem dit abans, tenia propietaris, tenia accionistes amb veu i vot, no com els pseudo accionistes de la CAM amb quotes participatives, emmudits i sense drets polítics Però el cas del Banc de Valencia era una mica diferent. Fernado Restoy, el concunyat del nou duc Berwick, reconeixia la peculiaritat del Banc de València en ser el primer banc intervingut –com no, valencià- , en el seu informe com a president de la comissió rectora del FROB davant la subcomissió de reestructuració bancària i sanejament financer del congrés, el 24 de abril 2013, deia: «El Pla de Resolució de Banc de València revesteix característiques peculiars ja que s’instrumenta a través de la transmissió de les accions de titularitat del FROB a CaixaBank». Efectivament el 27 de novembre de 2012, la Comissió Rectora del FROB, va formular el pla de resolució del Banc de València, que contemplava la seua integració amb CaixaBank. El pla contenia les següents mesures: «subscripció per part del FROB d’un augment de capital en Banc de València per un import de 4.500 milions d’euros, transmetent posteriorment el FROB la seua participació íntegra en Banc de València a CaixaBank pel preu d’un euro. Prèviament a la recapitalització, segons estableix l’article 4 de la Llei 9 / 2012, els accionistes actuals suportaran les pèrdues en què haja incorregut l’entitat ». Però l’Estat en la seua tàctica de desviar l’atenció del saqueig als valencians, en aquest cas del Banc de València, necessitava, com en el cas de la CAM, assenyalar culpables i sobretot neutralitzar els díscols que es resistien a l’espoli i a que s’endugueren impunement el botí. Va ser el cas del castellonenc Eugeni Calabuig que com un reviscut Vinatea, va resistir com un autèntic maulet empresarial, la defensa valenciana de l’empresa Aigües de València que era desitjada per Fainé, per a així eliminar un futur competidor en el contracte a signar pel proveïment d’Aigües de Madrid. Tots els cronistes valencians coincideixen que l’aliança dinàstica de Caixabank amb l’aparell de l’Estat, FROB, no va dubtar a utilitzar els procediments més abjectes per eliminar l’empresari valencià com a soci majoritari de l’empresa valenciana i el més trist que catalans i madrilenys van comptar amb la col·laboració d’algun destacat empresari valencià, actuant de botifler. I encara ara la justícia espanyola va darrere per imputar-lo en el cas de l’Operació Coral’.  Finalment la Cort d’Arbitratge i Mesura de la Cambra de Comerç de València va decidir que: “Foment Urbà de Castelló (FUCSA) d’Eugenio Calabuig, que posseeix el 51% d’Inversions Financeres Agval (societat aquesta majoritària d’Aigües de València), té el dret de tempteig com a soci majoritari de Agval per adquirir el 49% restant”, que pertanyia al Banc de València i, fins aquest laude, en mans de Caixabank.
La SER comentava la notícia d’aquesta manera:
Aigües de València serà totalment valenciana
Finalment el  2 de juliol del 2014  Foment Urbà va comprar les accions de AGVAL que havia obtingut La Caixa  per l’absorció del Banc de València. A més, s’ha aconseguit un acord de compra-venda de la totalitat de les accions de la francesa Suez, un 33%
Eugenio Calabuig, president d’Aigües de València, en declaracions a la Ser, ha explicat com a Foment Urbà ha aconseguit el control i ha assegurat, per tant, la majoria de capital valencià en “Aigües de València” després de comprar a la Caixa la seua part i pactar amb la francesa Suez.
Va ser el passat dos de juliol quan es va produir la transmissió d’accions en Inversions Financeres AGVAL, accionista majoritari d’Aigües de València. Foment Urbà de Castelló va adquirir la totalitat d’accions que La Caixa disposava en aqueixa societat. Unes participacions que havia aconseguit després d’absorbir el Banc de València.
Així mateix, Calabuig explica que Inversions Financeres AGVAL i Suez han subscrit una sèrie d’acords a fi de facilitar l’eixida de Suez de l’accionariat d’Aigües de València, adquirint en el seu cas, AGVAL el seu paquet d’un 33% de les accions. “Ara, el següent pas, és obrir Aigües a accionistes valencians per a poder continuar creixent” ha declarat Calabuig.

CONCLUSIÓ
L’Estat espanyol va decidir eliminar les caixes a favor de cinc o sis bancs i des d’aquest Estat es va decidir que cap d’aquests bancs fora valencià. Podia perfectament haver sorgit de les tres entitats valencianes desaparegudes. La meua conclusió davant aquest espoli és que els valencians necessitem un Estat. Sense ell estem a mercè dels interessos d’altres. Necessitem la nostra Agència Tributària valenciana, el nostre Banc Central, la nostra Comissió del Mercat de Valors, el nostre registre d’associacions d’accionistes minoritaris, inexistent a la CNMV … necessitem tenir a les nostres mans els recursos financers per potenciar l’economia productiva valenciana… necessitem tenir les claus de la caixa i de la casa. Necessitem un Estat. Els valencians, quan més tardem a remar cap a aquest objectiu, continuarem sent vulnerables i tractats com els serfs quan el senyor feudal entra en el poblat i cap submissió aconsegueix parar el seu saqueig.

per Víctor Baeta de RV/PVE

València, 6 setembre 2020

NOTÍCIES RELACIONADES AMB LA LLUITA PEL CONTRACTE D’AIGÜES DE MADRID ENTRE CALABUIG I FAINÉ

Suez vol estar, com cavall de Troia, també dins d’Aigües de València per a quan comence la batalla per Madrid

España no té solució…Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur per Víctor Baeta (RV/PVE)

Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur per Víctor Baeta (RV/PVE)

  1. España és el nom en que va esdevindre finalment el projecte imperial, hui en fase terminal, de les oligarquies lligades a la monarquia hispànica austro-borbònica, que amb la derrota dels Comuneros de Castella en 1520 varen escollir a la Nació castellana com a la seua metròpoli; projecte imperial que els republicans espanyols també han fet seu.
  2. Com el κατέχον paulí que deté la vinguda de l’anticrist, l’existència de l’Imperi deté la desaparició d’Espanya. Espanya subsistirà mentre es mantinga el seu Imperi. Eliminat definitivament l’Imperi, Espanya desapareixerà.
  3. Com tot imperi, Espanya ha tingut i encara té colònies.
  4. Els territoris de l’antiga Corona d’Aragó van ser incorporats manu militari com a colònies a l’Imperi, per el “justo derecho de conquista”, base jurídica dels Decrets borbònics de Nova Planta de 1707 (per als Regnes d’Aragó i de València), de 1715 (per al Principat de Catalunya) i de 1716 (per al Regne de Mallorca).
  5. En l’actual fase terminal d’aquest Imperi, despreses ja les colònies d’ultramar, només resten com a colònies els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó i els enclavaments africans de les Illes Canàries i les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla. La relació d’Espanya amb Navarra i País Basc és ambigua i basada en un pretés pacte. La resta de territoris, com Castellà o Andalusia, estan prou alienats amb l’idea d’Espanya, per haver estat utilitzats, per les oligarquies de l’Imperi, com a base identitària ‘nacional’ per a la metròpoli.
  6. Actualment les colònies, segons la darrera constitució estan regulades per LOE’s (Lleis Orgàniques Espanyoles) i reben el nom d’autonomies.
  7. A partir de 1812 les oligarquies de la monarquia hispànica van batejar l’Imperi amb el nom de ‘Nació espanyola’ i comencen a construir-li una identitat ‘nacional’.
  8. La primera aparició i definició de ‘Nació espanyola’ apareix en la Constitució de 1812 com:
    Artículo 1: La Nación Española és la reunió de todos los Españoles de ambos Hemisferios (sic).
    Definició que lliga la Nació espanyola a la idea d’Imperi
  9. En conseqüència, la Nació espanyola subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi (κατέχον) que van forjar els sobirans (reis, oligarquies o parlaments) que van triar Castella com a metròpoli del seu imperi.
  10. La Nació espanyola o Espanya, des de la seua primera aparició política en la Constitució de 1812 fins a l’actual Constitució del 78 i totes les constitucions aparegudes fins ara, inclosa la constitució republicana de 1931, en totes elles, només es reconeix un subjecte de sobirania: el ‘pueblo español’, eufemisme per anomenar els súbdits de l’Imperi.
  11. Españoles (no confondre amb castellans, catalans, andalusos, bascs, asturians, etc.) són les persones que voluntàriament –amb emoció o indiferència– s’adscriuen a la Nación española o Reino de España o ‘pueblo español’ o España o Estado español, un Estat que predica o intenta construir, no sense dificultats, una ‘identidad nacional española’. La resta de persones d’aquest Estat ho són per imperatiu legal.
  12. Els fonaments de l’actual Constitució tenen el seu origen en el Comunicat de guerra d’1 d’abril de 1939 que certifica la derrota de la II República espanyola i en la concatenació de lleis que li van seguir, entre elles:

– Llei de 7 de juny de 1947 per la qual Franco restaura la monarquia;
– Llei de 22 de juliol de 1969 per la qual es designa a Juan Carlos com a successor del Dictador i finalment
– L’engul-la per a ratificar tot això va ser la Constitució de 1978, que ha sobreviscut fins ara pel CONSENS dels qui la van pactar i que ara està en fallida per haver trencat els republicans independentistes catalans aqueix pacte i consens.
13. Els republicans dins el Regne d’Espanya plantegen diverses propostes polítiques republicanes; una de facto i la resta testimonials.
14. La de facto: l’assumpció de la República Catalana, perquè existeix un mandat de la població catalana, amb una majoria parlamentària de diputats que portaven explicita la reivindicació del nou Estat català republicà en el seu programa.
15. Entre les propostes testimonials (per no comptar en els seus parlaments amb formacions que en el seu programa reivindiquen que en ser majoria proclamen el nou Estat republicà) tenim:
– la recuperació de la legitimitat de la II República espanyola,
– l’assumpció d’una nova III República federal espanyola,
– la reivindicació de la República Valenciana.
– la reivindicació de la República Basca.
– la reivindicació pre-política de la República Federal dels PPCC.
16. Qualsevol d’elles, entenem, han de ser aconseguides pel triomf democràtic d’àmplies majories que, en els parlaments respectius, restituïsca o proclame el nou estat o estats republicans.
17. Les organitzacions republicanes estatals, supediten el seu republicanisme al nacionalisme espanyol borbònic de la Nació espanyola i al seu únic subjecte de sobirania el pueblo español. És un republicanisme hereu dels decrets borbònics de Nova Planta contra la Corona d’Aragó i de la derrota comunera castellana en 1520.
18. Dels republicans , els valencians rebem ‘teòriques’ ofertes FEDERALS:
– de republicans espanyols (República Federal espanyola) i
– de republicans catalans (República Federal de PPCC).
19. Als que fan aquestes ofertes els diem: un veritable PACTE FEDERAL, per a no ser una estafa, precisa de dos condicions bàsiques.
– La existència PRÈVIA de les PARTS (Estats/Repúbliques), lliures i sobiranes.
– La IGUALTAT de les PARTS, per a poder negociar de tu a tu entre elles.
20. Llavors als republicans que ens ofereixen distints pactes federals als valencians els diem que hauran, si no ens volen estafar, de reivindicar PRÈVIAMENT l’Estat Valencià, la República Valenciana, lliure i sobirana, perquè sense la PART PRÈVIA el pacte federal que se’ns propugna és una estafa.
21. El pacte federal es construeix des de les PARTS, des dels Estats/Repúbliques, lliures i sobiranes. Un ‘pacte federal’ atorgat des de la metròpoli de l’Imperi, encara que en façana republicana, és una estafa per a perllongar l’Imperi i les colònies.
22. El reconeixement del dret d’autodeterminació, per part dels que oferixen el ‘pacte federal atorgat’ és el millor antídot per frenar la construcció de les PARTS, lliures i sobiranes.
23. L’autodeterminació s’exerceix, no s’atorga.
24. Sense majories sobiranistes/independentistes en els parlaments respectius no es pot construir cap Federació. L’existència de les parts, lliures i sobiranes, han de ser prèvies a la Federació.
25. Federació o Confederació per a nosaltres té el mateix significat. O sols ens aprofita el de Confederació. El pacte federal si no és confederal és una estafa.
26. El projecte polític dels territoris de llengua catalana, anomenats Països Catalans, no és necessàriament independentista.
27. Per als fusterians (partidaris de la unió dels territoris de parla catalana) la reivindicació de la República Catalana o de la República Valenciana no deixen de ser ‘collonades’ que trenquen la Nació catalana que va teoritzar Fuster.
28. Són ‘collonades’ perquè l’actual procés sobiranista català –i l’incipient valencià també–, el d’ara i el de sempre (Macià), dinamita aquesta estratègia unitarista, trencant la nació ideada per Fuster
29. Per als fusterians, la seua Nació , de Salses a Guardamar, la volen unida i abans la volen  reconeguda dins d’Espanya (l’altra possible) que trencada. La Nació catalana (de Salses a Guardamar) abans dins d’Espanya que trencada.
30. D’ací l’aliança, en els territoris de parla catalana, dels fusterians amb l’esquerra espanyola que els promet secundar i defensar el seu ideal d’unitat dels PPCC en una altra Espanya possible.
31. Ambdós comparteixen el model dels Habsburg o el soviètic que garanteix l’existència de les nacions però sempre sense trencar l’estat-imperial.
32. Per a RV/PVE, la nostra lleialtat és envers el poble valencià, nosaltres reivindiquem la sobirania (que és el mateix que la independència) dels valencians, per a poder fer o desfer, per a poder acceptar o rebutjar, per a poder ‘ANAR’ allà on ens convinga, però també, per a poder ‘TORNAR’ d’on no vullguem estar.
33. En conseqüència i respecte a Catalunya som solidaris ACTIUS amb la seua lluita per la República Catalana, i el que hem dit respecte a la República Valenciana pot servir perfectament per als independentistes republicans catalans respecte als ‘republicans federals’ dels Comuns a Catalunya, caldria dir-los als Comuns que si no volen ser uns farsants en les seues propostes federals, haurien de lluitar i reivindicar PRÈVIAMENT la República Catalana, lliure i sobirana.

Trenta-dos articles, nou intervencions, una entrevista i un llibre (2000-2020) de Víctor Baeta

Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)

Intervenció a favor de la República (amb autocrítica prèvia de l’autor) plaça del Patriarca.(13 de maig 2006)

27 de setembre: La mirada de l’Angelus Novus. (27 setembre 2006)

Per un patriotisme valencià republicà (10 desembre 2006)

EL PUNT entrevista a Víctor Baeta: “Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià” (febrer de 2007)

Darrera intervenció com a membre del BLOC: La paella valenciana, mai madrilenya. (29 juny 2007)

La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)

El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)

Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

LLIBRE: ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs (19 de març del 2014)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Intervenció en nom de la coalició ENV-RV/PVE en l’homenatge a Vicent Marco Miranda. (21 de desembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán. Versió publicada al Levante. (10 setembre 2015)

Fuster-Raimon i el procés català. Versió ampliada en valencià. (10/09/2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)

Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)

Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)

Intervenció  en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)

Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)

La renuncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)

Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)

Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)

Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)

“Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978” (novembre 2018)

Intervenció en l’encontre republicà de Vicálvaro-Madrid (novembre 2018)

Intervenció a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat (gener 2019)

Reflexions sobre Espanya, gènesi i futur (desembre 2019)

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit. (15 març 2020)

ESPANYA ÉS UNA CATEGORIA MILITAR (abril 2020)

Dirigit als republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’ (juliol 2020)

Els resultats de Galícia i Euskadi, ens allunya de la independència i ens acosta a la fal·làcia de l’altra Espanya possible.(juliol 2020)

‘Els cadàvers valencians nodriran el nou banc espanyol’ (setembre 2020)

Quina casualitat…

… al següent dia que Antonio Marín i RV/PVE insten a Puig, Marzà, Rodríguez i Tamarit a dotar pressupostàriament la Casa Museu Joan Fuster de Sueca (cliqueu damunt per veure la notícia), el regidor Baldoví es despenja amb aquestes manifestacions al Levante-EMV
fustersueca

Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

cesar-aitor700
Cèsar Lledó, el que sosté l’altaveu en la foto (que es pot engrandir clicant damunt d’ella), va ser el coordinador i portaveu de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006 – 2010)

Estimado Víctor, siento no poder estar presente en la presentación de tu libro pues estaré fuera de Valencia durante varios días. Te escribo esta carta no como disculpa, me apetece hacerlo como reconocimiento a tu libro, como agradecimiento a la invitación a presentarlo, y porque casi todas las palabras se las lleva el viento pero lo escrito es más sentido y reflexionado, y además, es más duradero. Espero que mis impresiones del libro sirvan para todo esto.

Lo primero que me llama la atención, que llama la atención, es que “Per la República Valenciana” es un libro peculiar. Muchos se escriben para enunciar o profundizar en tesis y propuestas políticas y muchos se escriben glosando actividades y experiencias, pero son muy pocos los que unen teoría y práctica. Para algunos esta conjunción de propuesta política y narración de las iniciativas desarrolladas resta fuerza, credibilidad, a la teoría, pero sin duda y aunque literariamente no sea lo más elegante, como toda propuesta política ésta gana fuerza si va acompañada de una práctica.

Del libro destaco tres elementos fundamentales, la propuesta de República Valenciana, la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República y la referente a la identidad.

Ahhh… la República Valenciana, cuántas caras burlonas y rechazo de plano despertaba hace una década entre la militancia y los activistas de la izquierda y el soberanismo valenciano. Hoy en cambio las caras ante esta aspiración son más propias de un ojalá! y el rechazo, cuando lo hay, está fundamentado más en la dificultad que no en un desacuerdo con la propuesta.

Este cambio, este avance, viene favorecido porque a nivel general la idea de República ha pasado de ser en el conjunto del “Reino” un asunto de estricta memoria histórica y reivindicación de irreductibles comunistas y nacionalistas a ser la forma de Estado en la que se reconoce más gente y con la que hasta los poderes coquetean como posible reseteo a un sistema que hace aguas y que llegado el momento querrán cambiar para que todo siga igual. Sin duda está ayudando el proceso soberanista abierto por los catalanes y por otros pueblos europeos. Pero también, y quizás sobre todo, ha tenido su peso la constancia en el discurso y la “labor pedagógica” que los últimos años se ha desarrollado en favor de la República Valenciana en nuestro pequeño país. La propuesta ha ido calando hasta el punto que las organizaciones políticas de izquierdas y/o soberanistas hoy se reclaman abiertamente republicanas y mayoritariamente reconocen como sujeto de soberanía al pueblo valenciano. Hoy las caras burlonas son dirigidas a los juancarlistas y a los que dicen que es en Madrid donde se debe aprobar cualquier asunto que competa a los valencianos.

Por su parte la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República, entidad en la que durante años trabajamos hombro con hombro, está muy bien relatada y documentada en el libro, un trabajo que ni el coordinador ha hecho con ese detalle y que te agradezco. La Coordinadora, como tu libro, ha sido también una muestra de teoría y práctica, ha sido una herramienta pedagógica importante y sobre todo movilizadora y propagandística. Recordarás que tanto o más trabajo acarreaba el desarrollo en la calle de las actividades de la Coordinadora como internamente el conseguir los consensos necesarios entre las diversas organizaciones que la integraban para que no se bloqueasen los acuerdo políticos y la convocatoria de movilizaciones. El trabajo unitario, con todas sus limitaciones pero al mismo tiempo potencialidades, se mostró útil y ciertamente hoy se hace notar la falta de una herramienta de unidad transversal y movilizadora de Norte a Sur.

Sobre la identidad… qué cuestión más interesante y al mismo tiempo más descuidada por nuestro pueblo. Recuerdo una profesora de historia en BUP que lanzó una pregunta al final del curso -muy intenso en lo referente a nuestra historia medieval-, ¿no os sentís un poco catalano-aragoneses?. También recuerdo un paisano de Moixent, sabio por los años y el trabajo en el campo, que a los pies de La Bastida declaró su identidad íbera (que no celtibérica!). Seguramente tengas materia para escribir un par de libros más sobre estas cuestiones, pero sin necesidad de ellos me quedo con nuestras conversaciones – las de las mesas políticas y las coloquiales-, conversaciones que me han ayudado a sentirme valenciano sin complejos y a reconocer la complejidad de nuestro pueblo y sin menoscabo de ello la fuerza de su identidad.

Por lo que hace a la narración de la actividad desarrollada en los últimos años cualquier lector quedará sorprendido del frenesí en la acción política, de la perseverancia en el discurso y de la diferencia que existe entre la institucionalidad que nos invade y la Política con mayúsculas. Seguramente, como a muchos lectores les pasará al leer el libro, compartimos mucho, creo que lo fundamental, pero también mantenemos muchas diferencias. Por ejemplo, sabes que yo prefiero las proclamaciones de repúblicas populares y la unión de éstas llegado el caso, tú siempre has sido más “parlamentarista”.

En cualquier caso en “Per la República Valenciana” he encontrado sobre todo virtudes. La ya característica perseverancia en la propuesta política –tan difícil de encontrar hoy entre tanto oportunismo-, el reconocimiento al trabajo  -incluso el de los que opinan diferente-, la practicidad y capacidad de diálogo –tan difícil de encontrar en nuestro reducido y viciado entorno político-, el altruismo de las muchas personas que aparecen en el libro y un largo etcétera. De los defectos, como sabes, ya se ocuparán de señalarlos otros.

Espero que el libro a pesar de no tener una distribución comercial al por mayor llegue hasta los rincones donde debe llegar, que quede como documento del trabajo desarrollado por el republicanismo y el valencianismo en la última década, que tenga larga vida y una función informativa, pero sobre todo que sirva para hacer avanzar al republicanismo, al valencianismo, a la República Valenciana.

Salud y República, un fuerte abrazo

César Lledó

València, 1 d’octubre del 2014 Continua la lectura de Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’