Mostra totes les entrades de ANNA

Preparem l’eixida del confinament… Els valencians, ara per ara, no som independentistes, però si som majoritàriament republicans…

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-Gener del 2018 a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

El paper d’Europa més enllà del COVID19, article de Toni Infante [repassada a britànics, francesos, espanyols…]

El paper d’Europa més enllà del COVID19

per Antoni Infante | El Món | 31 de març de 2020

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Hi ha, però, una opinió molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea va nàixer perquè no es tornara a una situació de guerra entre els estats europeus. Però és una consideració ideològica[2], parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada. Aquest dies, amb la crisi del coronavirus, hem llegit i escoltat declaracions en aquest sentit de multitud de persones rellevants com ara Pedro Sánchez o Ximo Puig entre moltes altres.

Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.

Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].

Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:

Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.

Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.

En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.

En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.

Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.

A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.

Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.

L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.

En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.

Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.

No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans  fonamentalment de l’exèrcit roig.

Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.

Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.

És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.

Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.

[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo.

Del 2007 al 2020, quan el regim trontolla, cal donar ja l’alternativa. Hemeroteca, febrer 2007, EL PUNT entrevista a Víctor Baeta: “Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià”

En el 2007 a Catalunya manava el tripartit i era el president de la Generalitat José Montilla (28 de novembre de 2006 al 27 de desembre de 2010). Llavors es feien actes a favor de la República espanyola en la plaça Sant Jaume amb el suport del tripartit i érem una minoria els que llavors defensàvem la República Catalana i la República Valenciana…

Ara al 2020 les coses han canviat molt a Catalunya… no tant en el País Valencià, on una mena de Tripartit lligat al regim del 78, continua manant amb el vist-i-plau dels que haurien de reivindicar la sobirania valenciana, l’Estat valencià i la República Valenciana

……………………………………

“Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià”

El Punt | febrer 2007

Entrevista al setmanari El Punt|febrer 2007

Víctor Baeta. Pertany a la plataforma republicana Sobirania Valenciana, integrada en la coordinadora que ha convocat per al pròxim diumenge la Primera Convenció per la República al País Valencià.

— Sembla que la recuperació de la república com a forma de govern està més pròxima a l’ideari de l’esquerra espanyola que no del valencianisme. És així?
— «El valencianisme modern no s’havia destacat fins ara per fer bandera de la república. No obstant, a partir de l’aparició d’Esquerra Valenciana i de l’associació cultural i republicana Constantí Llombart i posteriorment de la creació de Sobirania Valenciana, que integra, a més de Constantí Llombart, Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i Valencianisme.com, les coses han canviat. També el BLOC, a través d’una esmena als estatuts que varem presentar en l’últim congrés, subratlla la revindicació d’una forma d’estat republicana.»

— Hi havia algun tipus de tabú cap a la república?
— «Tot el nacionalisme, fins i tot el català, el gallec i el basc, havia manifestat una mica de complexe d’inferioritat davant la paraula ‘república’. Tots indentifiquem, encara ara, a la república amb la bandera tricolor, amb un projecte polític espanyol. Això ha començat a canviar. Sobirania Valenciana, per exemple, parla de ‘repúbliques’ i ha introduït un símbol diferent a la tricolor espanyola. Es tracta de la històrica bandera d’Esquerra Valenciana. En les manifestacions la gent agafa amb naturalitat la bandera republicana espanyola , un símbol que respectem. També se sol veure la senyera amb triangle blau i estel blanc, que és el símbol de la república catalana, de l’Estat Català. Són dues senyeres molt respectables però alienes als sobiranistes valencians. Per què no utilitzar els nostres propis símbols republicans valencians quan sí que els tenim?»

— Creu que el llegat polític d’Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra en els anys de la II República i la Guerra Civil ha sigut menyspreat pel valencianisme de la segona meitat del s. XX?
— «En la Transició els espanyols recuperen les sigles PSOE i PCE, els catalans ERC… Els valencians no recuperem cap partit històric. Si en el seu moment haguérem recuperat les sigles històriques haguérem pogut reclamar el patrimoni històric: cal recordar que Esquerra Valenciana fou un partit de masses. Alguns valencianistes ens varem preocupar per recuperar les sigles, però ja en 1998.»

— I Fuster, va tindre en compte el valencianisme dels anys 30?
— «D’eixida cal dir que sense Fuster no estaríem on estem. Però ell va fer taula rasa de tot el que havia passat abans del 1931. I és que Fuster no era un estrateg sinó un pensador. De Nosaltres, els valencians s’han fet moltes edicions però d’El Valencianisme polític de Cucó se n’han fet poques. Això significa que els valencians no coneixem suficienment la nostra història anterior a la Guerra Civil, i el llibre de Cucó és fonamental en eixe sentit. Els valencianistes no vam aparèixer de sobte.»

— Hi ha un component nostàlgic a l’hora de reivindicar la República?
— « Hi ha certament qui ha rememorat la II República sense cap plantejament de futur, un punt de vista còmode per al PSOE. No oblidem que el PSOE, i també el PCE, van subscriure el pacte constitucional de 1978. Nosaltres no rebutgem l’aliança amb aquells que fan plantejaments de futur, als que recolzen la III República, encara que aquesta no és la nostra. Nosaltres estem per una república valenciana sobirana i per coordinar-nos a nivell d’estatat amb els republicans sobiranistes catalans, bascs, gallecs,….per poder parlar de tu a tu amb els republicans espanyols »

— Sí però no tots els que han convocat la convenció comparteixen els seus plantejaments sobiranistes.
— «És clar que no, però els nostres aliats els saben i reconeixen el dret d’autodeterminació.
Això està bé i ho agraïm però creiem que no és suficient. Cal omplir de sobiranistes les nostres institucions i cal que hi haja una majoria que vulga exercir de facto la nostra sobirania. És necessària una república pròpia per a decidir les nostres dependències i independències. Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià.»

— Aquest objectiu encara és molt llunyà.
— «Tot depén de la força que un poble tinga. Si una hipotètica república espanyola estiguera d’acord amb què els bascos exerciren la seua sobirania, aquests ja l’haurien exercida probablement. Tinc els meus dubtes que els catalans també ho pogueren fer ara i en el cas dels valencians la cosa estaria més verda encara. Recordem que encara no tenim cap sobiranista a les Corts. Bé, potser sí, un: Carles Arnal, l’únic diputat que va votar a favor del Pla Ibarretxe en una moció en contra que va promoure el PP i que PSOE i EU van recolçar. Per cert que les Corts van ser l’únic parlament autonòmic de l’Estat que va tractar aquest assumpte. Potser tanta insistència del PP i de Camps en l’espanyolitat dels valencians palesa que hi ha alguna cosa que no és tan clara.»

— Hi ha raons per a pensar que la monarquia espanyola està amenaçada i que la República està a prop ?
— «La monarquia està tocada de fons, però és clar que si les coses funcionen, si hi ha treball, no es qüestiona el sistema, encara que hi haja aspectes no democràtics en el seu funcionament. Les coses depenen de la seua utilitat. Tu no portes el cotxe al mecànic si funciona. El que cal és tenir un discurs alternatiu llest per a quan es produïsca el fracàs del sistema. Amb la corrupció i l’especulació estem veient que el sistema està deixant de funcionar.»

— Amb la línia política estratègica seguida actualment pel PP, on és evident la manca d’una mínima lleialtat al govern de Zapatero, creu que el partit de Rajoy està dins del «sistema»?
— «La Constitució en vigor no té unes bases democràtiques reals, recordem que l’actual rei va ser designat per Franco. Com els mateixos pensadors del sistema accepten, la seua gènesi va ser ‘heterodoxa’. Només subsisteix pel consens de les parts. De fet, no és gratuït que els missatges del rei apel•len sempre al consens. El consens és la peça fonamental que manté el sistema, que manté aquesta Constitució. Si desapareix el consens allò s’afona. En la situació actual, la dreta espanyola està sent acusada de no recolzar aquest consens i en part és lògic perquè aquesta dreta està liderada per gent que en els seu moment no va estar a favor de la Constitució. Tal vegada i paradoxalment, la dreta està fent trontollar la monarquia. Però aquest és el seu problema.»

— Què té de roin la monarquia?
— «Cal recordar que amb la Constitució de 1978 en la mà, la sobirania no la té el poble espanyol, sinó que està compartida amb una persona que no és elegida, que és el cap d’Estat, el rei. Cal llegir atentament l’amagat article 99 per copsar això que estic dient. A més tenim un sistema basat en la desigualtat. Contradicció entre els articles 14 i 56. Si tots els espanyols són iguals davant la llei, una de dos: o el rei no és espanyol o no hi ha igualtat. Estic convençut que d’aquesta desigualtat té origen la corrupció»

— Per què no està Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) en la coordinadora que organitza la convenció?
— «Al principi, l’ACR Constantí Llombart es va posar en contacte amb tots els republicans no espanyols. Varem aconseguir que vingueren a una reunió de la coordinadora ERPV i MDT, però no han tornat des de llavors. Les raons d’ERPV no les entenc. En la Coordinadora convivim republicans amb distints subjectes de sobirania. El dia 4 a la Convenció estarà present un col•lectiu de l’esquerra independentista: ‘Republicans dels Països Catalans’. També ha anunciat la seua participació el Partit Republicà Català»

— Tots els partits que integren la coalició Compromís pel País Valencià han anunciat la seua participació en la convenció. Respondrà la convenció demanant el vot per Compromís?
— «No. En la coordinadora hi ha de tot. Hi ha gent que milita en altres forces alienes a Compromís, com ara Esquerra Nacionalista Valenciana. La coordinadora ni s’ha plantejat aquesta qüestió. El seu únic objectiu és fer possible que les diverses sensibilitats republicanes puguen fer coses en comú en un moment determinat. No volem que això esdevinga en cap grup polític ni que tinga una direcció política.»

Esquerra Valenciana

— Vosté va ser un dels fundadors de la «nova» Esquerra Valenciana. Per què la va abandonar?
— «Jo continue compartint els idearis d’Esquerra Valenciana totalment, però estic en política perquè vull transformar. Els partits polítics són eines. Si una eina política no funciona no podem quedar-nos amb els braços creuats admirant les sigles. La vocació d’Esquerra Valenciana sempre ha sigut entrar en el BLOC però no va ser possible entendre’ns amb ells, ni tampoc amb Esquerra Republicana. En 2003 varem fer allò que pensaven tenia que fer el BLOC, crear amb EU i ELS Verds l’Entesa. Allò va representar que ara Esquerra Valenciana té un estatus de partit parlamentari. En acostar-se el 2007, vaig optar per ingressar al BLOC i contribuir a fer possible allò que no es va poder fer en 2003.»

— Ara Esquerra Valenciana ha demanat de nou l’ingrés en el BLOC. Farà alguna gestió?
— «No em correspon aquest paper. No vull interferir. Pense que Esquerra Valenciana ha d’estar dins del BLOC i desenvolupar la seua política, per a ser agents actius. Si hi ha una manca al BLOC aquesta és la dels agents actius ideològics. No hi ha gent que es dedique a fer ideologia nacionalista o sobiranista.»

FEBRER 2007

Mosques amb canonades per Mercè Teodoro

Mercè Teodoro és advocada i responsable dels serveis jurídics del Sindicat Valencià Republicà.

Mosques amb canonades

per Mercè Teodoro  

Mosques amb canonades
Mosques amb canonades

Fa uns quants anys, la televisió difonia un anunci en el qual un home netejava el seu cotxe primorosament. Anava amb un drapet repassant totes les superfícies, interiors i exteriors, passava l’aspirador, espolsava les estoretes, feia els vidres… acurat, amb una delicadesa i una exhaustivitat dignes de millor causa. Està clar, saps netejar! o una cosa semblant feia l’eslògan, una frase amb què s’evidenciava que els mascles de l’espècie eren perfectament capaços de netejar les coses que s’estimaven, com ara els cotxes. I que si no netejaven les rajoletes de la cuina, l’extractor del fum, el poal del fem o la tassa del vàter, no era per falta d’aptituds biològiques per a la neteja.

L’anunci, del Ministeri d’Igualtat, anava adreçat òbviament a promoure el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Era molt eloqüent. Qui no ha vist, un dissabte o un diumenge, com els homes en les benzineres, els descampats, els polígons i també, en la porta de la seua “caseta” o el seu “xaletet” netegen els cotxes? Milions de persones podien veure’s identificades en eixa situació i per tant, el missatge arribava de forma directa i ràpida: tothom sap netejar.

Els darreres dies i gràcies a l’expansió del Covid-19 hem corroborat aquesta evidència en veure els militars fent tasques de neteja. Ells també en saben, de netejar. Alguns amb aspersors i mànegues arruixant per les més diverses localitzacions una solució d’aigua amb lleixiu i d’altres amb simples draps i botelles amb la mateixa mescla desinfectant. Al·leluia!

La desinfecció amb lleixiu, activitat realitzada habitualment, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit professional majoritàriament per dones, una més de les desagradables, imprescindibles i invisibles tasques de cura, passa, en temps de pandèmia vírica, a mans de l’exèrcit. La cosa, però, canvia radicalment i lluny de ser una activitat ignorada i menystinguda pren ara connotacions èpiques: enviem els nostres soldats a lluitar contra l’enemic. Aquesta darrera frase, s’ha de llegir en majúscules, és clar.

Així és com se’ns presenta aquests dies l’exèrcit als ciutadans: com uns servidors públics, necessaris en la lluita contra la pandèmia. El seu desplegament per ciutats i pobles ha estat justificat per aquesta raó i hem vist, tristament, per primer cop després del 23F, desfilar els militars per les nostres comarques.

Els militars fan patrulles a peu i motoritzades que són definides pel comandament militar com “funciones de presencia y apoyo a la población” o “labores de control y vigilància”. Operación Balmis és com el Ministeri de Defensa anomena aquest desplegament estratègic per totes les comunitats autònomes, en homenatge al metge de Carles IV, qui va encapçalar un viatge a les colònies espanyoles per a difondre la vacuna contra la verola (territorios del imperio español segons explica el redactor Miguel González, en el seu article de El País del passat 16 de març).

M’he preguntat a mi mateixa què puc fer en aquesta crisi, com puc col·laborar socialment i, a més de desinfectar ma casa, com de costum, i rentar-me molt bé les mans, com el meu iaio Pepito -l’home més pulcre del País Valencià- em va ensenyar de ben menuda, crec que la millor contribució social que puc fer és denunciar la gran campanya de propaganda militarista que està duent a terme el Govern d’Espanya. Perquè el virus ens priva temporalment d’eixir al carrer, ens emmalalteix i ens pot fer morir, però no ens priva de les nostres facultats intel·lectives i no ens converteix en ramat, amb tots els meus respectes pels animals.

L’Estat espanyol reserva a Defensa el doble del que a Sanitat en els Pressuposts Generals de l’Estat, 8.537 milions d’euros front a 4.292. A més, aquest pressupost augmenta any rere any. Així, el pressupost de defensa se situa, a hores d’ara, vora als 600 milions d’euros anuals per sobre de les xifres de 2009, abans de la crisi, mentre que el de Sanitat, per contra, ha perdut més de 700 milions d’euros anuals en el mateix període. També els pressuposts prevists a Seguretat Ciutadana són molt superiors (8.418 milions d’euros) als reservats per a Serveis Socials (2.512 milions), Justícia (1.781 milions d’euros) i Educació (2.600 milions). I no, evidentment l’increment de la despesa militar no té el seu fonament en les tasques de neteja i desinfecció, ni tampoc les sanitàries.

Les matemàtiques no enganyen i els números canten. L’Estat aposta per la repressió i l’autoritarisme front a la protecció social, l’educació i la salut. I és clar que l’eclosió d’aquesta pandèmia ha posat en evidència aquestes mancances i que milers de persones de tot el món estan morint per aquesta política irresponsable i genocida. I és justament ara, quan tots miren com s’han invertit els diners i molts entenen de cop i en les seues carns el significat veritable de les retallades en serveis socials, podríem girar els nostres ulls cap a les despeses militars. I criticar-les. Potser fer-nos objectors fiscals. I manifestar-nos per un món en pau i sense exèrcit, com ja vam fer als anys 60, 70, 80 i 90 del darrer segle.

I clar, és ara quan s’ha de fer un esforç de justificació i visibilització de l’exèrcit. És un comodí amb múltiples avantatges, aposta segura: enforteix l’Estat central front a les comunitats autònomes i reforça el centralisme en plena crisi sobre l’estructura territorial de l’Estat; transmet, amb la seua pròpia estructura de comandament i el seu llenguatge una aparença (falsa) de control i fermesa en situació d’incertesa, por i desorganització, aparença que l’Estat prefereix, abans que donar informació clara, veraç i no alarmista; implica una aposta per la repressió i l’autoritarisme davant l’educació, el civisme, la responsabilitat personal i l’autogestió social i comunitària; reforça la corona en moments crítics (el rei és el primer soldat) i en definitiva serveix per a justificar la pròpia existència de l’exèrcit, dotar a la seua pròpia existència de raó de ser i de fonament. Especialment trist si ve de la ma d’un Govern de progrés. Així s’explica el silenci satisfet de la dreta i de la ultradreta.

Però no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l’exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.