Arxiu de la categoria: contra el 78/39

Ací viu un (o una) que va guanyar la guerra civil… Europeans, help!!!

Francoists live here who won the civil war and remember it with their flag because they consider that the losers do not assume it.
Ací viuen franquistes que van guanyar la guerra civil i ens ho volen recordar amb la seua bandera perquè consideren que els perdedors no ho hem assumit.

Europeans, help!!!

“Els partits institucionals i la Generalitat (LOE 4/1979) afiancen el statu quo, cal superar-los”. Graupera (Primàries per la República) i Colomines (Junts per la República) marquen l’estratègia cap a la República Catalana. Caldria que els republicans valencians (CPVR) férem atenció…

Agustí Colomines Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons?

Que el PDeCAT està en crisi és una evidència. Ho tornarem a veure aquest cap de setmana. La direcció actual està enrocada en una posició que només porta a l’exclusió. Marta Pascal és una mena de centrifugadora que recorre a la paraula “junts” per amargar tot el contrari, que són les exclusions. Com s’explica si no que hagi registrat un partit amb el nom de JuntsxCat per apropiar-se del que no és seu políticament? Els independents no són un gerro xinès que no se sap on posar una vegada els has fet servir per donar llustre a una sala d’estar en ruïnes. Els partits, ho he escrit moltes vegades, són màquines que suporten molt malament els intrusos. Però els grans canvis arriben de la mà, precisament, dels rebels. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics”, va dir Martin Luther King. La por fa estralls en política. Ja ho hem vist. No es pot fer política amb la por el cos. La gent que l’1-O va defensar els col·legis i les urnes no va tenir por, perquè estava convençuda del que estava fent. El dubte que té aquesta bona gent, el poble, per dir-ho a la manera clàssica, és si els polítics, els líders, els que teòricament dirigien el procés sobiranista, sabien el que estaven fent. La sensació es que n’hi ha que ens han portat a vendre. No es diu en veu alta perquè alguns són a la presó i cal defensar-los sense fissures, però a les converses privades tothom en parla.

Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política

La CNR ha tingut la virtut de desconcertar els “instal·lats”. El fet que l’adhesió hagi de ser personal, ja vol dir que s’ha canviat de xip. Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política. I ideològicament on se situa? Aquesta és la pregunta que no li fa ningú a Manuel Valls. És socialista, suposo, però s’ajunta amb la Le Pen catalana simplement per espanyolisme. Per pur unionisme. O és que el tripartit del 155 és ideològicament homogeni? Som davant d’una lluita nacional que hem de resoldre ara i no d’aquí a vint anys. El conflicte català no va de si fem una rotonda més o de si en compte del 30% de l’IRPF en gestionem més. Aquesta etapa ja està superada, almenys per als independentistes que no renuncien al que han fet. És obvi que el 27-O l’Estat va aconseguir tallar les ales a l’independentisme i es va fer amb el control de la situació, però el 21-D el sobiranisme va tornar a guanyar. Però com que ni PDeCAT ni ERC volien repetir Junts pel Sí, li van regalar la primera posició a Cs.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya és el precedent de la CNR. Hi ha diputats i diputades de procedències diverses i amb ideologies fins i tot molt contraposades. Els uneix la voluntat d’assolir una “Catalunya independent en forma de República, i nacionalment lliure”. La CNR no busca l’aliança de les cúpules dels partits —PDeCAT, ERC, Demòcrates o CUP—, busca la unitat popular de veritat. Buscar aplegar la gent i apoderar-la perquè se senti protagonista de la història. El mètode de primàries que ha proposat Jordi Graupera ha triomfat justament per això. En diran populisme, n’estic segur. De fet, ja he llegit un parell d’articles en aquest sentit. Però la CNR pretén ser un moviment nacional com en el seu dia ho eren l’ANP d’Arafat o el CNA de Mandela. La sort que tenim a Catalunya és que, a més, la majoria sobiranista s’identifica políticament amb el centreesquerra, personalment és liberal, i econòmicament és socialdemòcrata o liberal progressista, que seria el mateix. El conservadorisme és, per norma general, unionista i regionalista, encara que es vesteixi amb les gales del catalanisme.

La CNR ha arrencat amb la combinació de novetat, sorpresa i per això la “caverna” catalanista li ha saltat al damunt. La por, sempre la por.

Opinió El xoc emocional Jordi Graupera

Sobre tortures i torturadors (Benjamín Solsona) en el franquisme… UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA article de Víctor Baeta publicat al Levante -EMV 1 de juliol del 2000

Benjamín Solsona, de la Brigada Político-Social a l’estiu de 1975 a València. (FOTO de 1988)

Publicat en Levante-EMV – València, 1 juliol del 2000
UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA

Una història concreta de la humanitat, si l’haguera, hauria de ser la història de tots els homes. Hauria de ser la història de totes les esperances, lluites i patiments humans.
Karl R. Popper

La col•laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i varen ser soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir: “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater, comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.

En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada” Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.

En agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del Procés de Burgos.

El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Torrent, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,…formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i de M.Sanchis Guarner. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.

El quasi centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys, perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.

Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia d’agost del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava assegut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient amb ell. Vaig pensar, Mare de Deu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització. L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent, a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu. Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,…fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades. En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra. Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.

Ja en la presó, alliberats dels professionals de la Gran Via, ens comunicaven que Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui” (21 anys), que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui (33 anys) i en Hoyo de Manzanares, en el cap de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso (25 anys), de l’aragonès Ramón Garcia Sanz (27 anys) i del madrileny José Luis Sanchez Bravo (21 anys).

L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú picava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.

Víctor Baeta i Subias

Mitjà per la República Valenciana