Arxiu de la categoria: hemeroteca

Walter Benjamin i l’eix València-Portbou. El sobiranista valencià republicà Josep Algarra, de gira per Catalunya, reivindicant la República Valenciana en Port Bou

Josep Algarra en el Memorial Walter Benjamin a Port Bou. 27 setembre 2007.

Walter Benjamin i l’eix València-Portbou

Ens interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui se buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia còmodament instal·lada en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimir-los, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i es sumava la tasca redemptora.

El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy ‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, varem desbudellar, desprès de llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i varem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’EL MERCANTIL VALENCIANO, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, EL PUNT de Girona el va rebutjar: “…no el considerem del nostre interès”, va ser la resposta rebuda pel correu electrònic.

Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]

“La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, “temps-ara”. Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de “temps-ara” que ell feia saltar del continuum de la història (…) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B.

Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article: “43 morts i mortes i continua la impunitat”, publicat en ANNA notícies el 3 de setembre, i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València es sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementeri de València on jauen els republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues/nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit.

D’aquesta manera tinguérem, Auladell, Algarra i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre a: els quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València.

Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduirem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben Fernàdez Arizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció.
El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a Portbou. Des de València va eixir [27 setembre 2007] la delegació de l’ACR Constantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau.

Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per EL PUNT), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch.

El recorregut de la ciutat de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala, que el pots travessar, tocar, sentir,…

A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió.

De tornada a l’agafar el tren, de nou la policia: “…ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària.

L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques.

Víctor Baeta i Subias

Sobre tortures i torturadors (Benjamín Solsona) en el franquisme… UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA article de Víctor Baeta publicat al Levante -EMV 1 de juliol del 2000

Benjamín Solsona, de la Brigada Político-Social a l’estiu de 1975 a València. (FOTO de 1988)

Publicat en Levante-EMV – València, 1 juliol del 2000
UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA

Una història concreta de la humanitat, si l’haguera, hauria de ser la història de tots els homes. Hauria de ser la història de totes les esperances, lluites i patiments humans.
Karl R. Popper

La col•laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i varen ser soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir: “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater, comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.

En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada” Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.

En agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del Procés de Burgos.

El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Torrent, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,…formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i de M.Sanchis Guarner. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.

El quasi centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys, perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.

Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia d’agost del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava assegut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient amb ell. Vaig pensar, Mare de Deu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització. L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent, a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu. Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,…fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades. En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra. Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.

Ja en la presó, alliberats dels professionals de la Gran Via, ens comunicaven que Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui” (21 anys), que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui (33 anys) i en Hoyo de Manzanares, en el cap de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso (25 anys), de l’aragonès Ramón Garcia Sanz (27 anys) i del madrileny José Luis Sanchez Bravo (21 anys).

L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú picava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.

Víctor Baeta i Subias

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.

Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart

Ciutat de València, 19 octubre 2017

Carme Forcadell vista per EL PAÍS i… per nosaltres.

carmeforcadellCarme Forcadell, juny 2008
(foto d’ANNA notícies)

Crònica de Víctor Baeta (redactada en el 2014)
En el 2008, Joaquim Auladell i jo, vàrem coincidir amb Carme Forcadell en les reunions que la PDD realitzava en els locals del CIEMEN a Barcelona, organització que coordinava, la també afiliada a ERC, la gironina Elisenda Romeu, que es pot veure en la segona imatge presidint la taula i a la seua esquerra, allunyada i  dempeus, a Carme Forcadell. Eren els temps del tripartit i la PDD no passava de promoure una reivindicació democràtica com és el Dret a Decidir, eufemisme del dret d’autodeterminació, que no va més enllà de ser una reivindicació molt democràtica, però que per a res reivindica l’Estat català, la República Catalana, és a dir, la Independència. Eren els temps que tots els 14 d’abril en la plaça Sant Jaume de Barcelona, els republicans espanyols amb les seues banderes i amb l’aixopluc del tripartit, que els facilitava prou d’infraestructura logística, organitzaven actes, recordatoris de la II República espanyola; mentre que nosaltres, organitzats en la plataforma Sobirania i República, eixe mateix dia i en el mateix lloc, de manera testimonial, reivindicant la República que va proclamar Macià, onejaven la bandera de la República Catalana, que molts i encara avui l’anomenen amb l’eufemisme de l’estelada, amagant el seu veritable valor polític: bandera republicana catalana que el poble massivament i de manera pública l’ha fet seua en aquests darrers anys a Catalunya. Aquesta reivindicació no existia a la PDD. Aquest senyal, republicà i independentista, no era visible en l’organització que es disputaven per a presidir Elisenda Romeu i Mònica Sabata. Estem parlant del l’any 2008. Doncs bé en les reunions Carme Forcadell, allunyada d’aquestes lluites per controlar una organització que no reivindicava la República Catalana i que tal vegada els que movien els fils era allò que pretenien, dic que ella sempre coincidia amb els nostres plantejaments sobiranistes i republicans, dels quals els ‘coordinadors’, els ‘xirinàtics’ i els diversos ‘sociates’, eren reticents. Sempre, Carme Forcadell, lluny d’allò que escriu EL PAÍS, es mostrava sense cap protagonisme, treballadora i discreta i, amb altres pocs companys, sempre fent costat a la politització del sobiranisme que nosaltres predicàvem perquè ja s’estava manifestant al carrer. A continuació i perquè vos feu una idea d’allò que es ventilava l’estiu del 2008 publiquem tres escrits de juny, juliol i agost, de la plataforma Sobirania i República.
per engrandir cadascuna de les imatges, cliqueu damunt d’ellesPDD2
catalanssobirania
psoefils8

27agost2008

La crònica d’EL PAÍS

forcadell