Arxiu de la categoria: hemeroteca

El que no conta l’exposició sobre el tramvia a l’estació del metro a Benimaclet de FGV. La batalla contra l’administració del PSOE per llevar el trenet de Benimaclet, crònica històrica de gener a maig de 1988.

A l’estació del metro de FGV de Benimaclet hi ha una exposició sobre la història del trenet i la seua transformació en tramvia… ANNA notícies completa allò que pel que es veu s’han oblidat de posar…La batalla contra l’administració del PSOE per llevar el trenet de Benimaclet, crònica històrica de gener a maig de 1988.

Dissabte, 16 de gener de 1988
Unitat d’Esquerres de Benimaclet (UEB) ha convidat al veïnat al recorregut que les regidores d’EU-UPV, Carme Arjona i Empar Ferrando, realitzen pel barri. Es denúncia la situació del trenet: morts i carrers tallats. L’agrupació del PCPV-PCE de Benimaclet boicoteja la visita de les regidores.

Dilluns, 18 de gener
Mort arrossegada pel trenet, a l’altura del carrer Dolores Marqués, l’estudiant valenciana de 23 anys, d’origen libanès, SAHERA ABDUL RAHMAN SALEH.

Dimarts, 19 de gener
El col•lectiu UEB reunit per la vesprada en el Café Comercial del carrer Baró de San Petrillo, proposa a falta de solucions des de 1976, tallar el pas del trenet. Es decideix passar la proposta a l’AVV.

Dijous, 21 de gener

Plantejat el tema a l’AVV, es decideix, per 6 vots a favor i 5 en contra, impedir el pas del trenet el dissabte 30 de gener. El PCPV-PCE local es posiciona en contra.

Dilluns 25 de gener
Es reparteixen pamflets i es passa megafonia pel barri convocant a les vies el dissabte 30 de gener.

Dimarts, 26 de gener

Carme Arjona proposa un acord a la comissió d’urbanisme de l’Ajuntament.

Dissabte, 30 de gener
Primer tall de les vies. La policia no intervé. Els allí reunits, constituïts en Assemblea, decideixen concentrar-se a les vies tots els dissabtes a les 12.00 del migdia, durant una hora.

Dijous, 4 de febrer
Davant els fets, l’AVV assumeix les accions.

Dissabte, 6 de febrer
Segon tall de les vies. Acudeixen les regidores d’EU-UPV.

Dimarts, 9 de febrer
Enviament de telegrames a José M. Del Rivero de FGV, a Rafael Blasco conseller de la COPUT (PSOE), a l’alcalde Ricard Pérez Casado (PSOE) i als grups EU-UPV, CDS, AP i UV de l’Ajuntament de València, amb el següent text:

“Dissabte, dia 13 a les 12.00 carrer Emilio Baró al costat de les vies de FGV, esperem la seua presència per a donar solucions a situació tercermundista en Benimaclet.
Garantim respecte i megafonia per a ser escoltat.
Signen: Els veïns afectats.”

Dimecres, 10 de febrer
UEB fa una crida al veïnat per acudir a les vies el dissabte.

Dissabte, 13 de febrer
Tercer tall de les vies. Acudeixen les regidores d’EU-UPV i Tàrsilo Piles d’UV.

Dissabte, 20 de febrer
Quart tall de les vies a les 12.00 durant una hora. Per la vesprada i nit celebració del Carnestoltes. Els dies anterior membres de l’AVV havien tapat amb cartells dels carnestoltes els cartells convocant a les vies del trenet. Amb una polaroide es fan fotos dels fets que són denunciats en la reunió de la Unitat d’Esquerres de Benimaclet.

Dijous, 25 de febrer
S’acudeix a la Federació d’AAVV sol•licitant ajuda i perquè es generalitze el problema, aprofitant les mobilitzacions per les al•legacions al PGOU.

Dissabte, 27 de febrer
Cinquè tall de les vies. Com tots els dissabtes els viatgers descendeixen del tren i prenen un altre a l’altre costat del tall de les vies.

Dijous, 3 de març
La Junta Directiva de l’AVV pren la decisió de crear la comissió del trenet.

Dissabte, 5 de març
Sisè tall de les vies. El veïnat continua tallant les vies a falta d’una resposta de l’administració. La única autoritat que es dona per al•ludida és el Governador Civil, el socialista Eugenio Burriel (PSOE)l que envia puntualment a la policia.

Dilluns, 7 de març

El membre de la Federació de Veïns Domingo Laborda, promou reunions en la Junta de Districte, per a “canalitzar” la protesta del trenet.

Dissabte, 12 de març
Setè tall del trenet al creuament dels carrers d’Emili Baró amb Dr.Vicent Zaragozà.

Divendres, 18 de març
Falles i Setmana Santa. L’Assemblea dels veïns que els dissabtes tallen les vies, es reuneixen a la Parròquia de San Lorenzo del carrer Albocàsser, on es desconvoquen els talls dels dissabtes. Per la seua banda, Domingo Laborda porta una comissió a parlar a la COPUT. Es donen per finalitzades de moment les accions sense haver obtingut cap resultat.

Dimecres, 6 d’abril

A les 11.00 es arrossegat pel trenet el xiquet de 9 anys, José Pérez, fill del propietari de Toldos Pérez.
A les 12.00 el veïnat que tallava la via els dissabtes, ara de manera espontània es tiren a la via, sumant-se més veïns. Es decideix convocar a les 17.00.
A les 17.00, nou tall del trenet. L’Assemblea de veïns que talla la via, decideix fer-ho tots els dies a les 17.00
Els sectors de l’AVV oposats a les mobilitzacions ara, davant dels esdeveniments, les volen controlar i aparèixer davant dels mitjans.

Dijous, 7 d’abril
A les 17.00 es talla la via i els carrers per tres punts: per Emilio Baró, per Cuenca Tramoyeres i per Primado Reig.
En la mateixa via, contradiccions al si de l’AVV, la direcció de la qual es veu totalment desbordada i no aconsegueix neutralitzar la mobilització.

Divendres, 8 d’abril
A les 17.00 es tornen a repetir els talls als mateixos carrers. Reunió en la seu del PCPV-PCE del carrer Rector Zaragozà, presidida per Àngel Guardia amb la ordre de la direcció del partit perquè els membres del PCPV-PCE no participen en els talls del tren.

Dissabte 9, diumenge 10 i dilluns 11 d’abril,
Talls espontanis.
L’AVV convoca concentració per al dimecres dia 13 d’abril

Dimarts, 12 d’abril
Per a preparar la concentració del dia següent, reunió a l’AVV.

Dimecres, 13 d’abril
MORT EL XIQUET PEPITO PÉREZ.
A la concentració acudeixen molts veïns. Els concentrats decideixen anar en manifestació a casa de l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, que viu en els adossats construïts per Gil Terrón, al final del carrer Dolores Marqués. Des de l’interior de la casa es filma als manifestants i posteriorment fan el passe de la pel•lícula a les regidores d’EU-UPV.

Dijous, 14 d’abril
A les 16.00 es soterra el xiquet. Els pares, pel seu compte, agafant les flors del cementiri i les depositen en les vies, en el lloc de l’accident. El veïnat continua tallant les vies.

Divendres, dissabte i diumenge, 15, 16 i 17 d’abril
Els veïns i les veïnes fan torns per a tallar la via.

Dilluns, 18 d’abril
Paula, Silvia i Manoli, tres dones de les més combatives i significatives que tallen la via són portades per Manolo Caramelo, president de l’Avv, i per l’antiga propietària de la llibreria La Traca, a visitar el Governador Civil Eugenio Burriel (PSOE). Aquest amenaça a les veïnes amb detencions i multes de més d’un milió de pessetes o presó substitutòria —perquè ningú es faria càrrec—, si no deixen les vies i, les diu, que seria de lamentar que els xiquets patiren la càrrega de la policia i que els homes que allí estaven eren uns covards que s’escudaven en les dones, etc.
Mentre, a la via, un tinent de la policia pregunta als manifestants si eren de l’AVV, la qual ja havia ja fet públic que no donava suport a la mobilització.

Dimarts, 19 d’abril
Davant de les amenaces repressives de l’administració del PSOE i de les públiques renúncies i col·laboració amb ella de la direcció de l’AVV i del PCPV-PCE , els veïns i les veïnes decideixen en la mateixa via desconvocar les accions i llegiren el següent comunicat:

“La Asamblea de vecinos que corta el tránsito de los Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana a la altura de la calle Emilio Baró, —formada en parte por familiares y amigos de la víctimas del trenet, vecinos de la calle Dolores Marqués y adyacentes, y en general por personas cuya dignidad de ciudadanos no quieren que siga siendo pisoteada, socios la mayoria de la Asociación de Vecinos de Benimaclet—, es algo efimero y no tiene vocación de perpetuarse.
La razón de su existencia ha sido la convicción profunda de que sin una presión constante, la administración hará oidos sordos, una vez más, a las peticiones que desde 1974 Benimaclet está demandando.
Este grupo de vecinos piensa que la presión en la calle, combinada con la presión en las instituciones, a través de la oposición, tanto en el Ayuntamiento como en el Parlament Valencià, y muy en segundo término las visitas a los despachos enmoquetados de las autoridades, por parte de los vecinos, es la única forma de avanzar seriamente hacia la consecución de nuestro objetivo que es LA TRANSFORMACIÓN DEL TRENET EN OTRO SERVICIO PÚBLICO MÀS SEGURO Y QUE PERMITA LA TOTAL APERTURA Y URBANIZACIÓN DE LAS CALLES QUE ATRAVIESA Y LA TRANSFORMACIÓN DE LA CALLE DOCTOR VICENTE ZARAGOZÀ EN UNA ALAMEDA PEATONAL.
Las amenazas e intimidacionesque que se han realizado a través del señor Burriel, —única autoridad que por lo visto no tiene problemas de agenda para llamar a su despacho a los vecinos— nos dan una idea del talante de esta administración.
Las palabras del señor Burriel manifestando que seria lamentable que la actuación de la policía pudiera afectar a los niños que vienen acompañados de sus padres, hechas a las tres mujeres, junto a los dos miembros de la Junta Directiva de la AVV —que hicieron de intermediarios entre el gobernador civil y las representantes de la Asamblea— junto a las amenazas de condena de cárcel y la inhibición por parte de la directiva de la AVV ante cualquier represalia, han hecho ciertamente mella en la mayoria de los manifestantes.
Pensamos que ahora, más que nunca, es necesaria la superación de discrepancias y salvar el movimiento iniciado, que no debe tener más vehículo natural, a pesar de todo, que la Asociación de Vecinos de Benimaclet.”

Però ja era tard. En acabar de llegir aquest escrit, Burriel amb les mans lliures i amb tots els certificats, va donar ordre de detenció. Calia omplir tots els cotxes de la policia i ho feren amb la detenció de catorze persones que van ser traslladades a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic, on van ser fitxades, fotografiades i agafades les seues empremtes digitals.

Ells si podien incomplir drets: al treball, a la salut, a uns habitatges dignes, etc.
Els veïns no podien incomplir el dret a deixar circular lliurement a un trenet que matava, dividia i degradava un barri.
Dimecres, 20 d’abril
Amb les mans encara tacades de la tinta en que els havien pres les empremtes digitals el dia anterior al costat dels calabossos, Paula, Víctor, Abelard i d’altres transmetien aquesta brutícia al Alcalde Ricard Pérez Casado que els rebia a l’Ajuntament amb un somriure en la boca…

Dijous, 12 de maig
A les 20.00 al Centre Instructiu Musical de Benimaclet, la Junta Directiva de l’AVV anunciava la vinguda del Conseller de la COPUT l’inefable Rafael Blasco, de la Federació d’AAVV i d’un representant de l’Ajuntament.

Entre el públic corrien aquest versos:

El dia dotze al Musical
en estar tot pacificat, vingueren les autoritats.
Després que els dirigents locals
Ficaren dins de casa a tot el veïnat.

Diuen que l’alternativa al trenet
un tramvia d’Amsterdam, és.
I que per fer-lo més guapet
ens el pintaran de colorets.

El poble de Benimaclet,
familiars de víctimes del trenet
i veïns de Dolores Marqués
diuen que les vies per a ells!

A la gent lluitadora, que tallava la via,
demanant solucions,
Burriel, el governador,
els envià la policia,
produint-se catorze detencions.

A pesar de la repressió i de tot tipus de pressions,
dirigents tots, feu atenció
a allò que el poble demana i crida:
que Dr.Vicente Zaragozà albereda peatonal siga,
que el trenet soterrat estiga ,
que els carrers que creua tinguen eixida
i que les vies, a la fi, se les fiquen en la figa.

TOTS EL DIA DOTZE AL MUSICAL
ANIREM, DE LA MÀ DE CARAMELO,
A ESCOLLIR, DEL TRAMVIA, EL COLOR.
ESPEREM QUE NO SIGA BLAVERO.

 

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014

Intervenció de VBS en nom de la coalició ENV-RV/PVE en homenatge a Vicent Marco Miranda el 21 de desembre del 2014

Per la seua vigència reproduïm la intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició, llavors, d’ENV-RV/PVE, en l’homenatge que se li va retre a Vicent Marco Miranda el diumenge 21 de desembre del 2014, al cementeri de València. Quan el PPCV encara presidia la Generalitat i les, anomenades, esquerres valencianes feien d’oposició.

Sori (EV), Navarro (ERPV), Moya (PCPV), Baeta (RV), Cerdà (ERPV), Velasco (ENV) i asseguts Algarra (RV), Rodenes (ERPV) i darrera d'ell Toni Gisbert (ACPV)
La República Valenciana els agermana: Sòria (EV), Moyà (PCPV), Pilar Navarro (ERPV), Baeta (RV), Cerdà (ERPV), Velasco (ENV) i asseguts Algarra (RV), Ròdenes (ERPV) i darrere seu Toni Gisbert (ACPV) i entre ell i Velasco, dos companys d’Alboraia d’ERPV.

Intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició ENV-RV/PVE
Vicent Marco Miranda va morir el mateix any que jo vaig néixer. En 1946. Han passat 68 anys.
Quan en 1934, ara fa 80 anys, Vicent Marco Miranda es va despenjar del lerrouxisme en que havia esdevingut el seu partit, el PURA, i va fundar Esquerra Valenciana, el grau d’autogovern que desitjava per al País Valencià era (com ha dit abans Pilar Navarro) el d’un Estatut d’Autonomia. Però el Govern de la República espanyola, amb capitalitat a València, (com també ha dit abans Pilar Navarro) ho va impedir. Aquesta aspiració del valencianisme polític, assolir un Estatut d’Autonomia, es va fer realitat l’u de juliol de 1982, dins de la Constitució de 1978, amb una LOE (Llei Orgànica Espanyola) que va signar el Rei elegit per Franco.

Tenim un Estatut espanyol des de fa 32 anys. I alguns valencians, no sabem quants, constatem que aquesta Llei Orgànica que precisa sempre de l’aprovació del parlament de Madrid, no ens evita l’espoli a que som sotmesos els valencians per part de l’Estat espanyol i no ens possibilita una societat de benestar. Constatem que l’espoli, les lleis i les institucions espanyoles ens duen als valencians a la misèria.

Per superar aquesta situació els partits valencians d’esquerra centren la seua acció política en desplaçar de les institucions autonòmiques els partits valencians de dreta. Per a ells la contradicció principal és la que enfronta a la dreta valenciana i a l’esquerra valenciana, en el marc autonòmic i dins del Regne d’Espanya. Ens diuen que al desplaçar de les institucions autonòmiques la dreta valenciana per posar-se ells, l’esquerra valenciana, els problemes quedaran resolts.

Però per a nosaltres, sobiranistes valencians republicans d’ENV-RV/PVE, la institució autonòmica és una broma macabra. Els partits institucionals ens volen fer creure que l’Autonomia té una veritable capacitat de transformació social. Ens volen fer creure que aquesta institució disposa de veritable poder polític i recursos econòmics per solucionar els problemes dels valencians i que la mala gestió de la dreta valenciana, ens diu l’esquerra valenciana, és l’origen dels mals.

Aquesta contradicció ful entre valencians, en el si d’una institució de joguina més pròpia de la senyoreta Pepis, amaga la que nosaltres considerem contradicció principal, aquella que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola.
La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos parasitaris de l’Estat espanyol.

Ara, en el 2014, aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat valencià que faça possible l’economia que sempre ens ha caracteritzat als valencians com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que des de sempre ens han importat des de l’Estat espanyol, amb les seues lleis i els seus agents.

Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb aquesta bandera [Baeta en eixe moment ha onejat la bandera que duia] de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva. Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en competitivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.

No tenim altre camí, ni cap altra alternativa, per eixir del pou on estem els valencians. Ens cal una proposta política valenciana que, sense ambigüitats ni eufemismes es presente electoralment per a donar a conèixer als valencians el camí per a arribar al nostre Estat valencià de benestar. Cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, poder assolir el nostre Estat valencià. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos dels valencians.
– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
Imagine que Vicent Marco Miranda estaria hui al nostre costat defensant aquesta proposta sobiranista valenciana republicana que, pensem, tots els partits presents ací compartim.

Cementeri de València, davant la tomba de Vicent Marco Miranda, 21 desembre del 2014.

Walter Benjamin i l’eix València-Portbou. El sobiranista valencià republicà Josep Algarra, de gira per Catalunya, reivindicant la República Valenciana en Port Bou

Josep Algarra en el Memorial Walter Benjamin a Port Bou. 27 setembre 2007.

Walter Benjamin i l’eix València-Portbou

Ens interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui se buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia còmodament instal·lada en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimir-los, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i es sumava la tasca redemptora.

El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy ‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, varem desbudellar, desprès de llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i varem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’EL MERCANTIL VALENCIANO, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, EL PUNT de Girona el va rebutjar: “…no el considerem del nostre interès”, va ser la resposta rebuda pel correu electrònic.

Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]

“La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, “temps-ara”. Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de “temps-ara” que ell feia saltar del continuum de la història (…) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B.

Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article: “43 morts i mortes i continua la impunitat”, publicat en ANNA notícies el 3 de setembre, i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València es sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementeri de València on jauen els republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues/nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit.

D’aquesta manera tinguérem, Auladell, Algarra i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre a: els quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València.

Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduirem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben Fernàdez Arizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció.
El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a Portbou. Des de València va eixir [27 setembre 2007] la delegació de l’ACR Constantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau.

Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per EL PUNT), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch.

El recorregut de la ciutat de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala, que el pots travessar, tocar, sentir,…

A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió.

De tornada a l’agafar el tren, de nou la policia: “…ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària.

L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques.

Víctor Baeta i Subias