Arxiu de la categoria: Llibre

Ferran Cremades, escriptor valencià…

Molts dels escenaris del meu món ja han estat esborrats pel temps. En realitat no sé si el que vaig viure a la meua infància fou real o inventat. Jo també creia que més enllà del paisatge de tarongers no existia cap món possible, però després he viscut altres vides en d’altres ciutats. Sempre que escric tinc present, de manera conscient o inconscient, la figura de la meua àvia Francesca al balancí, la seua veu càlida, el primer i indestructible lligam amb el món de la fantasia.

Com a Cremades em sent arrelat al país natal, coneixedor dels cicles de les estacions, amant de les sembres i de les collites, amant de la música i de la feina ben feta. Com a Arlandis em sent en continu desplaçament, coneixedor de les fases de la lluna, amant de les paraules i les històries, atret per d’altres cultures i llengües, amb una voluntat de ferro. Hi ha moments en què tots dos congenien i hores en què l’un no vol saber-ne res de l’altre.

Potser algun dia em trobareu amagat darrere del fragment d’alguna de les meues novel·les. A l’interior d’una caserna de l’època franquista. Assegut a les escales de la Llotja de València. Ara obrint la porta daurada d’algun palau de l’època àrab. Ara entrant a la Plaça Rodona. O a la barra d’algun bar dels carrers de Barcelona. Potser perdut, amb la càmera de fotos a la mà, pels carrerons foscos de la medina de Fes o els socs de Tunis. O per què no? passejant pels penya-segats de Ras Al Fartass. A la conquesta d’un somni.


Ambient exterior de l’estudi de l’autor

Esdeveniments que deixen petjades…

“Al llarg de la nostra vida, hi ha esdeveniments que ens sorprenen i que deixen en nosaltres senyals meravellosos. En el meu cas concret és la vivència de la banda de música. De ben xicotet acompanyava el meu pare –que tocava el trombó- pels carrers dels pobles en festes. Aquest fet era alhora cultural i físic: prenia contacte amb la llum i el color de la festa i alhora aprenia a caminar”.

Novel·les publicades

En valencià:

En castellà:

 

Es presenta «El valencianisme lingüístic» a la ciutat de València i «La nova articulació catalana-valenciana-balear» a Barcelona

per a engrandir cliqueu damunt

La nova articulació catalana-valenciana-balear s’ha presentat a València i a Barcelona

El llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya La nova articulació catalana-valenciana-balear, coordinat per Jordi Manent, es va presentar el dimecres 20 de juny a València i el dijous 28 de juny a Barcelona.

La presentació valenciana va tindre lloc el dimecres 20 de juny  a l’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, seu d’Acció Cultural al País Valencià (ACPV). Va comptar amb les intervencions de Toni Gisbert, secretari d’ACPV; Jordi Manent, coordinador del volum i subdirector de la Revista de Catalunya; Víctor Maceda, periodista; i Elies Seguí-Mas, professor d’economia de la Universitat Politècnica de València.

La presentació a Barcelona es va fer el 28 de juny  a l’Ateneu Barcelonès, i entre els seus interventors hi van ser Joan Vallvé, president del patronat de la Fundació Revista de Catalunya; Jordi Manent, coordinador del volum i subdirector de la Revista de Catalunya; Vicenç Villatoro, escriptor; Ignasi Sayol, enginyer i president de PIMEC Logística; i Agustí Pons, escriptor i director de la Revista de Catalunya.

La nova articulació catalana-valenciana-balear va sortir ja fa uns mesos, en ple ‘procés’, i des d’aleshores que ha obtingut molt bona crítica entre diaris i revistes com El Punt Avui, Catalunya Diari, Saó i Serra d’Or, entre d’altres.

S’espera que en els propers mesos es presenti a Palma.

La nova articulació catalana-valenciana-balear es presenta a València i a Barcelona aquest mes de juny

Es presenta «El valencianisme lingüístic» en la ciutat de València

Jordi Manent, Abelard Saragossà i Àngel Calpe

El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.

Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.

Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.

Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.

Dijous, 21-Jn, es presenta el llibre ‘El valencianisme lingüístic’ d’Abelard Saragossà

CARTA D’ABELARD SARAGOSSÀ ALS SEUS EX ALUMNES
Benvolguts exalumnes (o ex alumnes: ¿què trobeu més clar?),
M’han editat un llibre que pot contribuir a la vostra formació lingüística, tant en l’aspecte purament lingüístic com en el vessant social. A més d’indicar quines són les qüestions més importants que cal tractar en cada part de la teoria lingüística, trobareu definits els valors de les preposicions per i per a, o per quines raons estructurals davant de l’estació és preferible a davant l’estació; o per què les mateixes raons que recomanen diferenciar en i amb també aconsellen que diferenciem en i a (com fan la major part dels valencianoparlants).
Al costat de l’aspecte dit (mostrar com es definix estructuralment el valor de les paraules gramaticals), també trobareu com actuen sovint els manuals de valencià: quins errors hi han i quins efectes negatius tenen en els alumnes. De fet, el llibre inclou una anàlisi de Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, 2016.
Encara hi ha un tercer aspecte important per a la vostra formació: descriure com ha evolucionat el valencianisme al llarg del segle i quines són les característiques dels dos models lingüístics que hi han hagut. És un llibre que es fonamenta en les explicacions i les argumentacions. Demana una lectura reflexiva, i per això mateix opine que és formatiu.
Els qui vos decidiu a llegir-lo podeu escriure’m per a resoldre dubtes o per a comentar qüestions (Abelard.Saragossa@uv.es). També podeu vindre a una tutoria, o organitzar debats col·lectius.
La presentació del llibre serà dijous dia 21 de juny a les 7,30 en el Museu de la Ciutat (plaça de l’Arquebisbe, 3; al costat de la porta romànica de la Catedral, i enfront del palau arquebisbal). Parlarem Emili Casanova, Jordi Manent (autor del pròleg i subdirector de la Revista de Catalunya), Àngel Calpe (AVL) i jo.
Si vos abellix i podeu vindre, sereu ben rebuts. Si algú vol, també pot organitzar una presentació en la seua població. Vos envie una salutació ben cordial,
Abelard Saragossà

On comprar el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ pots comprar-lo a:
– VALÈNCIA, llibreria PARIS-VALÈNCIA, carrer Pelai, 7.
– CASTELLÓ DE LA PLANA, llibreria BABEL, carrer Guitarrista Tàrrega, 20.
– ALACANT, llibreria PYNCHON&Co, carrer Poeta Quintana, 37.
portada888
SUMARI
Qüestió prèvia.   (pàg 13)
Crida als lluitadors per la llibertat.   (pàg.15)
CAPÍTOL I   
Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster. (pàg.17)
CAPÍTOL II 
L’espill que ens acull. (pàg. 25)
CAPÍTOL III  
La casa que vull. (pàg. 43)
CAPÍTOL IV   
Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’Esquerra Valenciana. (pàg. 61)
CAPÍTOL V
Evolució teòrica de les bases independentistes.
Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del
sobiranisme valencià. (pàg. 93)
CAPÍTOL VI 
L’aliança d’ENV amb l’ACR Constantí Llombart.
Primer manifest unitari del sobiranisme valencià republicà. (pàg. 107)
CAPÍTOL VII
Nous corrents del republicanisme: llibertat sense dominació.
Lectura de dos documents borbònics: el Decreto de Nueva Planta de 1707 i la Constitución española de 1978. (pàg.111)
CAPÍTOL VIII 
El sobiranisme valencià republicà impulsor de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006-2010). Primera manifestació a València “Per la república” el 15 de maig de 2006. (pàg. 125)
CAPÍTOL IX  
6 de desembre de 2006, sobiranistes valencians a Madrid. (pàg.145)
CAPÍTOL X 
I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007. (pàg. 155)
CAPÍTOL XI  
Manifestació a Alacant el 15 d’abril de 2007.
Primer tren republicà de Castelló a Alacant. (pàg. 189)
CAPÍTOL XII  
La paella valenciana, mai madrilenya (29 de juny de 2007).
Fundació de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu (26 de novembre de 2007). (pàg.213)
CAPÍTOL XIII  
Eleccions Generals del 9 de març de 2008. (pàg. 225)
CAPÍTOL XIV 
19 d’abril de 2008, tercera manifestació republicana convocada al País Valencià per la CPVR i segona a València. (pàg. 237)
CAPÍTOL XV
El dissabte 25 d’abril de 2009 i el diumenge 25 d’abril de 2010, manifestacions polítiques per la sobirania valenciana. (pàg. 247)
CAPÍTOL XVI
16 de maig de 2009, manifestació a Castelló amb l’arribada del segon tren republicà des d’Oriola. (pàg. 271)
CAPÍTOL XVII
9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa). (pàg. 287)
CAPÍTOL XVIII
29 de maig de 2010, manifestació a Oriola amb l’arribada del tercer tren republicà procedent de Castelló. (pàg. 297)
CAPÍTOL XIX 
Marxes del darrer diumenge d’octubre. (pàg. 341)
CAPÍTOL XX 
Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011. (pàg. 353)
CAPÍTOL XXI
Vicent Gisbert i Miró, in memoriam. (pàg. 365)
CAPÍTOL XXII 
Proposta de Constitució de la República Valenciana. (pàg. 371)
CAPÍTOL XXIII 
Altres articles i documents. (pàg. 379)
EPÍLEG.  (pàg. 445)

El que deia Jordi Solé Tura en 1985 sobre el dret d’autodeterminació o el cinisme de l’esquerra marxista. [Amb un comentari del professor Vicent Franch al que contesta Rafael Pla]

A petició d’un lector publiquem la pàg. 155 del llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo autodeterminación'(1985. Alianza Editorial). Creiem que la petició ve donada per allò que hem destacat en color roig, però el posicionament antiindependentista i a/antidemocràtic de Solé Tura, queda explicitat des de la pàgina 152 a la 158, continguts que no tenen desaprofitament sobre el cinisme de l’esquerra marxista en la seua defensa d’aquest dret i en la voluntat d’engany en els períodes on les contradiccions no estan aguditzades.

‘El tinent anglés’
Eduard Mira ens conta la història d’Antoni Cruanyes

El tinent anglés    €21.95

Eduard Mira | 424 pàgines | Jàssena, núm. 9.

En el trànsit dels segles XVII i XVIII, Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset, el conegut heroi de l’austriacisme valencià, marxarà des de la seua Dénia natal en busca de fortuna i del misteri i el sentit de la vida. Després de passar per anys d’aprenentatge a València i Anglaterra, les seues passes darrere del general Basset portaran el jove Cruanyes a ser testimoni i actor de trobades galants, de revoltes successives, de batalles navals, d’intrigues de palau o de viatges sense fi, conformant el relat d’un personatge que, a pesar de la seua amoralitat, esdevé tan entranyable com inoblidable, destinat a tindre vida més enllà de la desfeta d’Almansa.

Novel·la total de guerres i amors, de temps determinants i abolits, de llegendes i escenaris que van des del país dels valencians a mig Europa, i on es combinen sense pausa l’evocació històrica i l’humor, les aventures i el sexe a dos bandes, les arts endevinatòries dels esclaus d’origen africà o les moltes vides del espies, dins d’un conjunt amerat de misteri i d’indagació sobre la pròpia existència. Eduard Mira aconseguix amb la plasmació de la vida d’Antoni Cruanyes, El tinent anglés, alçar un fresc monumental i viu, la gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la guerra de Successió que estava per escriure i que ara veu la llum per a romandre com una fita absoluta en la narrativa valenciana del segle XXI.

EDUARD MIRA (València, 1945), doctor en Geografia i Història i professor durant molts anys en el Departament de Sociologia de la Universitat d’Alacant. Formà part del Col·legi d’Experts en Patrimoni Cultural del Consell d’Europa i és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ha exercit al llarg de prop de deu anys, com a director de l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les, i ha sigut comissari de diverses exposicions internacionals centrades, sobretot, en la tardor de l’Edat Mitjana. Ha publicat articles i capítols de llibres sobre arquitectura, geopolítica europea, història i identitat i diversos llibres d’assaig, com De Impura Natione, en col·laboració amb Damià Mollà (premi Joan Fuster 1986, 3i4) i Mediterrànies (premi Ciutat d’Alzira d’assaig 2013, Bromera). En el camp de la ficció, té publicats diversos llibres de narracions i novel·les, com Les tribulacions d’un espia vell (Destino, 2006) i Escacs de mort (premi de narrativa 2010 de la Institució Alfons el Magnànim, Bromera).

La novel·la es pot comprar des del següent enllaç:
https://llibres-de-la-drassana.myshopify.com/products/el-tinent-angles

PHILIPP BAGUS: “MENTRE L’ESTAT TINGUE EL MONOPOLI DELS DINERS, ESTEM CONDEMNATS A PATIR NOVES CRISIS”

bagus-libro1Philipp Bagus: “Mentre l’Estat tingue el monopoli dels diners, estem condemnats a patir noves crisis”
L’economista Philipp Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat com la política monetària perjudica les rendes mitjanes i baixes.
Philipp Bagus, economista i professor de la Universitat Rei Joan Carles, és coautor, al costat d’Andreas Marquart, de l’obra Per què altres es fan cada vegada més rics a la teua costa(Edicions Deusto), amb un gran èxit de vendes a Alemanya. Aquesta obra, amb pròleg de Juan Ramón Rallo, aborda, entre altres qüestions, el contraproduent funcionament del sistema monetari, financer i fiscal, i com aquests errors estructurals acaben beneficiant a les elits. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, aquesta perversa operativa res té a veure amb el capitalisme i sí amb l’intervencionisme estatal, la màxima expressió és el monopoli de què gaudeixen els polítics per fabricar diners. El sistema monetari actual és el principal culpable de molts dels problemes econòmics i socials existents, i mentre l’Estat segueixe tenint aquest poder “estarem abocats al col·lapse financer”.
Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat algunes de les polèmiques qüestions que suscita la seua obra, així com el complex context que viu l’economia europea.

– Al llarg dels últims anys, s’ha culpat als banquers, a la desregulació financera i fins al capitalisme de la crisi … Qui és el veritable culpable?
Els culpables són els que intervenen en el sistema monetari, els que donen suport al socialisme monetari en ple segle XXI. Gràcies al monopoli estatal sobre els diners, als bancs centrals que produeixen nou diners, al privilegi dels bancs comercials de crear diners del no-res i a les garanties implícites i explícites a favor del sistema financer, els bancs poden creen diners i causar una descoordinació entre estalvi i inversió que, en última instància, és el causant de les crisis.

– ¿Estem, doncs, condemnats a patir crisis similars en el futur?
Mentre es mantingue el monopoli de diners públics i el sector financer mitjà públic que existeix des de fa dècades, estem condemnats a patir crisis de forma recurrent. Això és així perquè el sistema de banca amb reserva fraccionària pot expandir els crèdits i atorgar nous diners a inversors sense necessitat que ningú hage estalviat prèviament.

– En el vostre llibre expliqueu que la política monetària beneficia especialment als més rics en detriment dels més pobres … Com funciona aquest procés d’empobriment?
Quan es crea nous diners, sempre es beneficien aquells que són els primers a rebre-ho en perjudici dels últims. Gràcies a aquests diners extra, els primers a aprofitar-se de l’expansió creditícia poden comprar béns i serveis a preus antics més baixos, però, d’acord la circulació d’aquests diners s’estén a la resta de l’economia, els preus pugen …
Com a conseqüència, perden aquells als quals el nou diners encara no ha arribat, però, però, han de pagar preus cada vegada més alts. Així, el que guanyen els primers a poder adquisitiu el perden necessàriament els últims.
Si ets ric tens més possibilitats d’estar entre els primers que reben aquest nou diners perquè pots oferir col·lateral al banc (accions, cases, etc.) per rebre un préstec amb el qual, al seu torn, pots comprar encara més actius, demanar més préstecs, comprar més i així successivament.
Però si ets pobre i no tens actius ni feina, en temps normals no et van a donar fàcilment un préstec de nova creació. D’aquesta manera, el sistema de diners fiat amb reserva fraccionària tendeix sistemàticament a redistribuir dels pobres cap als rics.

– ¿Els banquers centrals són llavors els principals culpables de la desigualtat?
En conjunt, l’actual sistema de bancs centrals incrementen la desigualtat de forma important.

– Què opina de l’actual context de baixos i fins i tot negatius tipus d’interès?
Els tipus d’interès negatius roben als estalviadors per beneficiar els agents sobreendeutats, especialment als governs. És una mesura del BCE per donar suport als governs del sud d’Europa, que es neguen a retallar les despeses i a fer reformes.

– Creu que aquesta política està creant una nova bombolla?
Gràcies a aquests tipus d’interès negatius, és molt probable que s’estiguin alimentant noves bombolles, ja que, entre altres efectes, s’incentiva a la gent a invertir en actius de més risc. La bombolla més clara avui és el deute públic. Sense la intervenció massiva i cada vegada més extensa dels bancs centrals, aquesta bombolla hauria punxat fa temps.

– Ens acabaran cobrant pels dipòsits?
Es podria cobrar una quantitat molt petita. Si es cobra més, la gent acabaria traient els diners dels bancs per guardar-pel seu compte, almenys una part, la qual cosa posaria en reg sistema de reserva fraccionària.
Per evitar això, ara intenten abolir els diners en efectiu. Sense metàl·lic, la gent no pot treure els seus diners dels bancs i els tipus d’interès podrien ser encara més negatius. Ja han començat el seu pla per abolir el cash.

– És la deflació una amenaça per a l’economia, tal com ens diuen els banquers centrals?
És l’excusa per justificar la inflació. El principal efecte de la deflació de preus és una redistribució: és un problema per a aquells que perden, però, òbviament, és bo per als que guanyen. Però no és un problema general per a l’economia.
En una deflació de preus, guanyen els creditors i perden els deutors. Fins i tot poden trencar els deutors, el que significa que els creditors reben els seus actius. No afecta la capacitat productiva en general de l’economia, tan sols la redistribueix.
A part d’això, una deflació de preus causat per un creixement econòmic és el més sa i natural imaginable. Però clar, els agents sobreendeutats tenen un interès en pintar la deflació de preus com una amenaça, no només per a ells sinó per a l’economia en general.
Els governs, empreses i bancs sobreendeutats temen la deflació de preus i fan campanya contra ella. Per evitar-la, recomanen la inflació, un augment de la massa monetària … I, curiosament, solen ser ells els que reben primer aquest nou diners produït per combatre la deflació.

– Com acabarà l’inèdit experiment monetari al qual assistim?
Hi ha diverses opcions que analitzem en detall en el llibre. El problema principal és que els governs estan tan sobreendeutats i el sistema financer és tan inestable que els bancs centrals no poden abandonar la seva política ultraexpansiva sense posar en perill la solvència dels estats i del sistema financer en el seu conjunt.
Perquè el sistema monetari recuperi l’estabilitat caldria reduir l’elevat endeutament existent i, un cop reduïdes els deutes, els bancs centrals podrien pujar els tipus d’interès per sortir de la dinàmica inflacionista en la qual estan atrapats ara mateix.

– ¿I com reduir el deute?
Hi ha diverses opcions: un creixement real impulsat per una baixada d’impostos i una intensa desregulació; la hiperinflació; l’aplicació d’impostos especials sobre el patrimoni; la repressió financera; un bail-in [rescat privat mitjançant la conversió de deute en accions]; o una reforma monetària completa. De moment, tan sols ho estan intentant mitjançant la repressió financera, amb tipus d’interès negatius.

– Quina seria la millor solució?
Acabar amb els diners de l’Estat monopolístic i introduir uns diners lliure, uns diners privat amb un sistema financer sense privilegis legals.
El procés evolutiu i competitiu del mercat propiciaria el sorgiment d’uns diners sa i estable. L’or, per exemple, podria ser uns diners sa i estable. El seu principal avantatge és que no és manipulable pels governs.
El sistema financer seria molt més estable suprimint els seus actuals privilegis legals, sense banc central, sense suport estatal i sense la seva capacitat de apropiar dels dipòsits dels seus clients per estendre el crèdit de manera artificial mitjançant el sistema de reserva fraccionària.

– ¿Però és possible una banca sòlida i estable sense banc central?
En un sistema de banca amb reserva 100%, és a dir, que no s’apropia dels dipòsits dels seus clients, no cal cap banc central perquè els bancs sempre tindran capacitat per tornar els dipòsits dels seus clients. Seria, per tant, sòlid.
Però és que, a més, també seria molt saludable perquè s’eliminarien els cicles econòmics, i això fomentaria l’estalvi i posaria fre al sobreendeutament d’avui gràcies a les seves tendències deflacionistes.
Quan els preus mostren una tendència a la baixa a llarg termini, que és el que succeiria en un sistema així, és menys interessant endeutar-se i més estalviar, a part d’incentivar altres efectes culturals molt positius que analitzem en detall en el llibre.