Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques

Borràs, sobre uns nous Pactes de la Moncloa: “No estem per repensar el model de l’Estat sinó per pensar la independència”

Entrevista a la cap de files de JxCat al Congrés, Laura Borràs. 1230#Oriol Duran

La portaveu de JxCat assegura que el nom de la proposta els “allunya” de contribuir-hi

ACN Madrid
La portaveu de JxCat al Congrés, Laura Borràs, s’ha desmarcat del llenguatge que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha utilitzat proposant una reedició dels Pactes de la Moncloa per afrontar la crisi pel coronavirus.
“JxCat no està per repensar el model d’Estat perquè l’estat en què volem pensar és en la independència de Catalunya”, ha dit en una entrevista a Ràdio 4.
Tot i així, Borràs ha assegurat que si la intenció del govern de Sánchez és buscar acords econòmics, JxCat escoltarà les propostes. En aquest sentit, ha afegit que el nom de la proposta els “allunya” a contribuir-hi.
Segons Borràs, els pactes de la Moncloa van ser uns acords que van “enterrar” la possibilitat de trencar amb el règim franquista i el van “perpetuar d’una manera sociològica”. En aquest context, ha afegit que d’entrada el nom porta a un “mite fundacional de la democràcia postfranquisme, en una mena de rendició organitzada”.
I ha lamentat que en el context del ’77 es podia haver jutjat el franquisme i haver plantejat si es volia una república o una monarquia.
Preguntada per quin serà el vot de JxCat dijous al Congrés sobre la pròrroga de l’estat d’alarma fins al 26 d’abril, Borràs ha explicat que encara està parlant amb ministres del govern espanyol sobre algunes de les mesures que s’han d’aprovar.
“Estem intentant aconseguir que siguin les mesures que considerem necessàries i encara estem ultimant alguns detalls de les mesures econòmiques i laborals”, ha afegit.
Borràs ha recordat que en l’anterior pròrroga de l’estat d’alarma, JxCat va fer un “sí crític” a les mesures i que es van abstenir a la pròrroga en considerar que s’havia fomentat en una retirada de competències, un “155 per la via de l’excusa sanitària”, segons ha dit.
Preguntada per les retallades en sanitat dels governs d’Artur Mas, Borràs ha considerat que és “superficial” dir que un retalla allà on vol, ha afegit que els pressupostos són fruit de conjuntures i ha defensat que en els governs que ella va participar com a directora general, el Departament de Salut tenia un “paper preeminent”.
“Les retallades són fruits d’excessos i tots sabem qui va dur a terme aquests excessos”, ha conclòs.

Torna ‘el timo de la estampita’. Tornen els Pactes de la Moncloa

EL TIMO DE LA ESTAMPITA per Alfons Duran | 06/04/2020

“España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta (…) España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza”.

El retrato vivo de Antonio Machado permanece incrustado en el ADN nacional y aflora constantemente a través de sus más notorios personajes, muchos ellos pertenecientes a la clase política (los Fraga, Aznar, Calvo Sotelo, González, Zapatero, Rajoy, Abascal, Rivera y especies similares), y otros vinculados a las clases directamente extractivas, que administran los oligopolios como si fueran comunidades de vecinos sin derecho a voto.

Todo ello aderezado, eso sí, por las nuevas tecnologías de la información y la comunicación (las TIC’s), que les da un sello de falsa modernidad, pero que no les permite ocultar sus bases ideológicas de fondo reaccionario, asociadas al “orden antiguo”, contrarias al progreso, al fomento de la ciencia, a la mejora de la sociedad.

Es por ello que cuando surge un hecho inesperado (vamos a aceptar que el Covid19 es un “cisne negro” de los que describe analíticamente Nassim Taleb), se ponga de manifiesto la chapuza nacional, tanto en términos organizativos como logísticos, tanto en la definición del personal ejecutivo como en la configuración de un potente “back office”, tanto en la gestión del tiempo como en  los procesos de comunicación. Son unos ineptos porque no pueden ser otra cosa.

Cuando algunos defendemos un Estado ligero y un predominio de la sociedad civil y de la iniciativa privada, se nos tacha de neoliberales, en una simple demostración de ignorancia y mala fe. Yo siempre he creído que hay dos capítulos cruciales en una sociedad libre y democrática: la sanidad y la educación. Y que estos capítulos han de estar en manos de un Estado, libre y democrático a su vez. El resto son subsidiarios. La alta, media y baja burocracia no hace más que impedir el flujo natural de la vida. En la actual coyuntura, la prestación y el compromiso de los sanitarios son extraordinarios, nunca superados desde la guerra civil. Como contraste, vemos a diario las trabas del entramado estatal para que el equipamiento llegue con facilidad a los servicios interesados. Son los médicos y sus ayudantes los que tienen que dar el visto bueno a las unidades de apoyo, y no los funcionarios que se aferran al procedimiento porque es su alimento natural. El “vuelva usted mañana” de Larra es la respuesta condicionada de esta perniciosa fauna.

Y en medio del desconcierto, el alto funcionario Sánchez, en su calidad de jefe de gobierno del Estado español, propone una renovación de los “pactos de la Moncloa”, como una especie de llamamiento a la unidad nacional, llamamiento al que han acudido presurosos sus colegas Casado y Arrimadas, siempre dispuestos a sacar tajada de cualquier evento. Por favor, un mínimo de seriedad y de rigor. Guarden sus cantos emotivos en el baúl de los recuerdos y traten de gestionar el tema de manera objetiva y racional.

Y permítanme recordarles, si es que no lo saben, que los “pactos de la Moncloa” fueron una versión light del “timo de la estampita”, aquella vieja estafa en la que un par de cómplices se aprovechan de las ambiciones de un “primo”, al que acaban timando de manera grosera. En aquella época el “primo” fue la sociedad española, el “tonto” la izquierda oficial, que luego cogió cuotas de poder, se institucionalizó y ha vivido ricamente a partir de entonces, y el “listo” fue el aparato franquista, que bajo la capa de la renovación vendió un falso relato que ha llegado hasta ahora.

Los “pactos de la Moncloa” fueron parte de la “Transición”, que fue más una transacción interesada que otra cosa.

¿O es que creen que porque estamos confinados acabaremos siendo todos unos perfectos gilipollas?

Alf Duran Corner

Preparem l’eixida del confinament… Els valencians, ara per ara, no som independentistes, però si som majoritàriament republicans…

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-Gener del 2018 a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

RV/PVE fa cinc comentaris per twitter a Puigdemont

RV/PVE ha penjat en el twitter de Puigdemont en resposta a la casserolada contra el Rei el següent:
República Valenciana #Republicavalenciana
@RVPVE
En resposta a
@KRLS
(1) Bon dia President…. Des del País Valencià, treballant per la República Valenciana… Davant les propostes republicanes federals que rebem, ens cal un Estat valencià previ que en pla d’igualtat negocie lliure i sobiranament el pacte federal que se’ns propose.
(2) Un Pacte Federal que no es face entre Estats previs, lliures i sobirans, i amb pla d’igualtat, és una estafa.
(3) Segurament vostés els republicans catalans, ni es plantegen un pacte federal, perquè… amb qui? i tenen raó… però…
(4) … però ací al PV, com als valencians els dóna vertigen d’anar a soles pel món, els republicans valencians estem contínuament sent bombardejats per propostes federals espanyoles i d’altres, prepolítiques, dels territoris de la llengua compartida, és pel que…
(5) … a tots els que ens fan propostes federals, els diem que si de veritat no ens volen estafar, que primer coadjuven perquè assolisca la República Valenciana, lliure i sobirana. (…) Als ‘federals’ -els comuns- que vostés -catalans- tenen, pensem que els poden dir el mateix.

Ramón Cotarelo immisericorde amb Espanya i les seues esquerres. [«l’altra Espanya possible», és la de «sempre»: ANNA notícies]

El cop d’Estat de l’esquerra espanyola

Ramón Cotarelo 17 de març de 2020
Espanya no és al món. Està abstreta, “ensimismada”, com deia Ortega. Pendent només de sí mateixa i les seves petites misèries. Últimament del desesperat intent de salvar del naufragi total el caduc sistema del 78, prolongació corrupta dels 40 anys de corrupta dictadura. L’intent de presentar-se davant d’ella mateixa i als ulls del món com el que no és, ni ha estat mai, ni mai serà: un Estat de dret “homologable” (paraula màgica dels ideòlegs espanyols) amb els altres del seu voltant.
En el seu “ensimismamiento”, el govern no s’ha informat de què passava al món amb la pandèmia del coronavirus, malgrat que les primeres informacions són de novembre passat, fa cinc mesos. Aquesta ignorància d’un fenomen perfectament previsible puja el simbolisme al cel de la inoperància quan el ministre de torn, de torn en la seva incompetència, va afirmar, amb intenció tranquil·litzadora, que el nostre sistema de salut és un dels millors del món. La segona vegada, cal recordar, que la història es repeteix, ho fa com farsa. Segons Zapatero, també teníem el sistema financer més sòlid del món: només ens va costar 60.000 milions quan la crisi financera va arribar i que van pagar els jubilats per fer honor al llur nom.
La incompetència del govern en la gestió de la crisi és evident i convicció universal. Espanya torna a ser un problema per a Europa. La previsió del Parlament Europeu de sotmetre a quarantena al personal provinent de Madrid i només al de Madrid ho diu tot i porta a pensar que aquesta irresponsabilitat té caràcters de negligència punible. La gestió de la crisi per part del govern “progressista” no només és incompetent sinó criminal, atès que va contra la salut de les persones.
Un cop la crisi ha envaït l’esfera pública, eclipsant-ho tot menys la corrupció de la Casa Reial, el govern, que no tenia res planejat, ha improvisat una solució doble: d’un costat ha tret a l’exèrcit a escena en un “overkill” ridícul, ja que els militars no pinten res i, de l’altre ha actuat en contra del sentit comú i les unànimes recomanacions dels experts pel que fa a mesures d’aïllament, confinament o tancament. O sigui, ha enfocat una crisi de salut pública amb criteris polítics i polítics reaccionaris que fins i tot VOX aplaudeix. Tanmateix aquesta contumàcia en l’error obeeix a una raó de fons en la forma que el govern ha abordat la crisi des del primer moment: com una excusa per aplicar una solució autoritària a la sempiterna “qüestió catalana”, l’única que encara nega la legitimitat del règim del 78 i l’única que pot fer-ho caure. Una instrumentalització de la crisi per raons polítiques que encara fa més greu la irresponsabilitat de l’Estat i els seus servents, en aquest cas, l’esquerra.
La crisi del règim del 78 és un fet sentenciat amb l’evidència pública del caràcter corrupte i criminal de la monarquia. Els partits dinàstics, PSOE inclòs, han barrat tota investigació de la vida presumptament delictiva de Juan Carlos, però aquest dic saltarà quan arribi l’allau de la indignació popular, passada la pandèmia. De fet el govern sembla creure que l’única garantia davant una insurrecció popular sigui treure l’exèrcit al carrer. Per això l’estat d’alarma. No pel virus, no per la pandèmia, no per la salut de la població, sinó per la d’una institució corrupta fins al moll de l’os com bé ha recordat el més estúpid i més corrupte ministre de la història d’Espanya, el llunàtic Fernández Díaz.
Però l’exercit no pot patrullar els carrers indefinidament, sobretot si l’executiu el fa valer per confiscar arbitràriament els recursos de la ciutadania, per saquejar i robar les provisions mèdiques necessàries a altres parts de l’Estat, encara que els que l’hi ‘han portat han sigut les esquerres. Una bonica ironia de la història que també aquí es repeteix. Igual que el cop d’Estat de 1981 va servir com excusa per acabar amb l’Estat autonòmic mitjançant la LOAPA que el TC anul·laria posteriorment, el PSOE i Unidas Podemos han pres la crisi sanitària com a excusa per posar fi a l’aventura independentista catalana i recentralitzar l’Estat i ara no hi ha esperança que el TC anul·li l”‘ultra vires” de l’Estat atès que és el mateix govern de “l’esquerra” el qui ha donat el cop d’Estat.
Arriben massa tard, però, i amb el tren equivocat. La independència de Catalunya és ja irreversible i ho serà més quan la crisi passi. I això malgrat els ingents esforços de les esquerres espanyoles a Catalunya, des del PSC a ERC, tots predicant el mateix: que ara no és l’hora, que no pertoca la independència sinó fer costat al govern de l’Estat per acabar amb el virus… de l’independentisme.

Per què és important la simbologia en política? Simbologia valenciana independentista i republicana per al mes d’abril

Per què és important la simbologia en política?
El símbol en política representa el programa i sintetitza les reivindicacions d’una ideologia i allò que és més important: planteja una ALTERNATIVA al statu quo imperant.
Per exemple la França Lliure del General De Gaulle va afegir la creu de Lorena damunt la bandera de la república francesa per oposar-se a la França de Vichy. Un símbol que ho deia tot i identificava als lluitadors francesos per la llibertat.

Els republicans independentistes catalans per a identificar-se i fer-se visibles arreu del món han sabut escollir com a símbol la bandera que Macià en 1928 va proposar com a bandera de la República Catalana en l’article 3 de la Constitució de la Habana.

Per la seua part els espanyols actuals, republicans o monàrquics, hereus tots ells dels decrets de 1707 i 1714 i dels fets de 1519 i 1520, sempre que poden no perden l’ocasió per onejar els seus símbols:
Aquells que en política no publiciten  cap símbol, objectivament fan costat al símbol del statu quo imperant. Ens estan dient que llurs reivindicacions tenen solució dins del regim polític vigent, ací i ara, el Reino de España.

Simbologia valenciana republicana i independentista per al mes d’abril

Els sobiranistes valencians republicans des del 2004 estem proposant com a símbol per a reivindicar la República Valenciana, la històrica bandera  d’Esquerra Valenciana de 1934:


Però no fem d’aquest símbol quelcom exclusiu.
De tots és conegut l’estima que molts valencians tenen per la Reial Senyera que junt amb la Gloriosa ensenya d’Oriola, no es dobleguen davant ningú.

Els sobiranistes valencians republicans considerem que des de la fugida de Carles III a Viena en 1711, els valencians no ens queda una altra que esdevindre republicans. I per a esdevindre de Regnes a Repúbliques hem de  redissenyar la simbologia dels antics sobirans amb uns afegits estelats que són les senyals de les noves sobiranies populars, com varen fer el republicans catalans (Vicenç Albert Ballester en 1918) i els valencians (d’Esquerra Valenciana en 1934).

Així doncs a partir dels nostres símbols valencians històrics, RV/PVE i d’acord amb les reivindicacions republicanes i independentistes per assolir l’Estat valencià / la República Valenciana, lliure i sobirana, perquè el poble valencià  puga fer o desfer, acceptar o rebutjar, anar allà on vulguem, però també per a poder tornar d’on no ens interesse estar,  és a dir per a tenir les claus de la casa i de la caixa… és pel que hem fet tot un seguit de dissenys que a continuació mostrem:

RV/PVE pel Pla de Xoc Social valencià

10 mesures urgents de caràcter social per a protegir la població:

  1. Aturar els desnonaments i els procediments judicials que puguen acabar amb l’execució d’un llançament.
  2. Fer una moratòria en el pagament del lloguer per “alleugerir la població” en un moment en què “l’economia comença a paralitzar-se”.
  3. En la mateixa línia, exigir una moratòria dels pagaments hipotecaris.
  4. Intervenir tots els recursos sanitaris privats i posar-los “al servei de l’interès general”.
  5. Obrir les plantes dels hospitals públics que s’hagin tancat amb les retallades. També mantenir-les quan tot hage passat per a recuperar “la qualitat del servei” prèvia a la crisi econòmica.
  6. Cobertura del 100 % del salari en cas d’infectats o confinats de manera preventiva. Demanem que les mútues es facen càrrec del cost econòmic, no la Seguretat Social.
  7. Cobertura econòmica de les cures, en cas que un treballador no pugue anar a treballar per cuidar persones infectades pel virus, convalescents o afectades pel tancament de centres educatius, residències de gent gran i centres de dia.
  8. Aturar tots els ERO i ERTE.
  9. Un pla de suport per als treballadors per compte propi. Exigim l’exempció del pagament de la quota d’autònoms i cobertura econòmica per a totes aquelles persones que no puguen fer la seua feina pel covid-19.
  10. Reclamem que es dissenye un programa d’informació diària, didàctica i clara sobre el virus per calmar la població i confrontar les “fake news”.

Tites, tites, tites… article d’Alfons Durán-Pich

TITES, TITES, TITES…

05/03/2020
Debería ser muy niño, pues mis recuerdos son borrosos y dispersos. Si sé que pasé algunos veranos en una masía llamada Ca n’Oriac, entre Matadepera y Sabadell, con la que mi abuela materna tenía ciertos vínculos.
Recuerdo subir a una tartana que nos llevaba hasta la Creu Alta; recuerdo el olor tan peculiar de la tierra; recuerdo el vigor físico de las masoveres, y, sobre todo, recuerdo el ritornello que mi abuela cantaba cuando soltaba el grano entre un montón de gallinas que campaban a sus anchas: tites, tites, tites.
El reflejo condicionado de Pavlov se ponía en evidencia al poco de identificar el paso firme de mi abuela. Aventuro que si no les hubiera dado nada, las gallinas hubieran sentido un gozo similar.
Así funcionan los mamíferos, entre los cuales nos hallamos los humanos, por lo que no es de extrañar que nuestro vector instintual nos ponga en evidencia.
El estado Español y sus representantes, en el amplio abanico que va desde la izquierda utópica a la derecha extrema (o sea, todos), siempre ha utilizado este simple mecanismo de ofrecer un puñado de grano a los “inquietos” catalanes para apagar sus continuas reivindicaciones.
Si esto no funciona, sacan la porra y liquidan el tema, como lo hicieron en 1650, 1714, 1923, 1939, 1978, 2017, y sigue.
Las historias más recientes del modelo soft nos llevan al contorsionista Zapatero (“Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”), al trolero Rajoy (“Me preocupo y me intereso de los problemas de los catalanes”), al peripatético Aznar (“Yo quiero decir que el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje”) y al equilibrista Sánchez (“Negociaremos un sistema de financiación más justo y equitativo”).
“Parole, parole, parole”, que cantaba Mina en los sesenta. “Tites, tites, tites”, que susurraba mi abuela.
Claro que se supone que en términos evolutivos las gallinas están varios pasos hacia atrás respecto a los humanos, aunque en ocasiones no lo parezca.
Ahora estamos viviendo el risible episodio de una “mesa de diálogo” (una “enganyifa” para Clara Ponsatí) entre el gobierno del Estado y una representación del independentismo catalán. Y entre el propio independentismo están los autodenominados “pragmáticos” que consideran que éste es un paso necesario. Lo que no sabemos es que podemos ofrecer para que la negociación tenga sentido. Se negocia cuando tienes solidez en tus argumentos para exigir cesiones al contrario. Pero cesiones de verdad, no “parole, parole, parole”. Y la única cesión a aceptar es poner fecha a un referendum en Catalunya sobre la autodeterminación política. Esto es un prerrequisito exigible para no levantarse de la mesa. Lo demás es cháchara.
Que los mandamases del Psoe en Catalunya (el alegre bailarín señor Iceta, la dogmática monja seglar señora Granados o el siempre triste (ahora ministro) señor Illa) critiquen duramente a los independentistas auténticos (los no “pragmáticos”) por cuestionar este montaje, no sorprende a nadie. Que la nueva figura del melting pot “En Comú Podem” señora Jéssica Albiach (que podría salir en un remake de la serie “Dallas”) o que el señor Joan Mena, figura espesa del grupo residual Esquerra Unida i Alternativa, se apunten también al carro de los que atacan a los independentistas por no aprovechar a fondo “una oportunidad histórica” como ésta, y que incorporen el mensaje de una futura Generalitat “progresista”, también resulta lógico.
Pero que los chicos y chicas de ERC y su padre espiritual no se den cuenta de la gran tomadura de pelo del Estado, dice muy poco sobre su capacidad para interpretar la realidad más evidente.
Decía Konrad Lorenz, el gran médico y zoólogo alemán, que “el hombre parece ser el eslabón perdido entre los simios antropoides y los seres humanos”. Por los indicios que tenemos, su diagnóstico resulta esclarecedor.
“Tites, tites, tites…”

Alf Duran Corner