Arxiu de la categoria: Ruptura i República

Torra a Prada: ‘El camí és la ruptura democràtica’

Quim Torra

Torra ha obert el curs polític en una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada de Conflent. Hi ha proposat deu punts per a recompondre el full de ruta de l’independentisme: tornar a prendre la iniciativa; ser constructius; actuar amb unitat i aturar la batalla entre independentistes; arriscar-se per guanyar; recuperar la confiança i acceptar les crítiques; desobeir lleis injustes i obeir la pròpia sobirania; confrontar-se democràticament a l’estat espanyol; debatre, avançar i construir; i que la sentència sigui la condemna de l’estat espanyol.
El president ha demanat que la diada de l’Onze de Setembre signifiqui la ‘recuperació de la confiança i la iniciativa per a fer valer el projecte de la República per damunt de la repressió’. ‘Enmig d’aquesta repressió –ha dit–, hem de ser capaços de continuar caminant. Conjurem-nos per a una etapa nova, posem-nos en marxa una altra vegada. Tenim la responsabilitat cívica i democràtica de tornar-ho a fer.’
Torra no ha fet cap referència a un possible avançament de les eleccions al parlament com a resposta a la sentència del Suprem. Una possibilitat a què al·ludí ahir Oriol Junqueras, president d’ERC, i que ha rebut el suport de dirigents com ara Joan Tardà, que ha demanat un govern de concentració amb tots els partidaris del referèndum.

Deixar enrere l’etapa defensiva

Torra ha arribat a Prada somrient. Era la primera intervenció pública després de les vacances i tenia ganes de parlar i d’intentar marcar el ritme de les setmanes vinents. El president farà una segona conferència el 5 de setembre a Madrid, pocs dies abans de l’Onze de Setembre i amb la vista posada a la sentència del Suprem.
La repressió ha planat sobre la sala. En el discurs, ha dit que s’havia d’acabar l’etapa defensiva i començar-ne una en què l’independentisme recuperés la iniciativa en positiu, un factor que segons ell fa que el moviment sigui reeixit. ‘La sentència serà un abans i un després’, ha dit. A parer seu, l’estat espanyol es condemnarà a si mateix.
Per a obrir aquesta nova etapa, i definitiva, Torra ha fet autocrítica, referint-se a les batusses d’aquests últims mesos entre els partits independentistes, especialment greus entre ERC i JxCat. Ha fet una crida a la unitat, que entén com la suma de la diversitat de l’independentisme, i a deixar de banda les divisions i baralles entre partits i dirigents.
També ha advertit els partits que no poden conformar-se a gestionar les competències autonòmiques. ‘Jo no sóc un president per a gestionar l’autonomia. És per a fer la República que vaig anar en una llista electoral el 21-D’, ha recordat. Ha assegurat que aquest és el seu deure com a president de la Generalitat. ‘Que ningú no compti amb mi per a convertir l’1-O en un record malenconiós’, ha afegit, frase que ha arrencat un gran aplaudiment.

‘Ens haurem d’arriscar’

Torra ha demanat a l’independentisme que es mentalitzi per als mesos vinents. ‘Ens haurem d’arriscar molt si volem aconseguir que el nostre projecte independentista arribi a bon port’, ha dit. Ha fet una crida a les tres institucions que formen la Generalitat de Catalunya –parlament, govern i president– a comprometre’s.

‘Els mesos vinents han de viure l’esclat del debat constituent’, ha dit. I ha afegit que manté el compromís perquè Carles Puigdemont torni a ser investit president. ‘Restitució i constitució, aquests dos compromisos, van rebre la confiança de la cambra’, ha dit Torra, referint-se a la seva investidura. ‘No penso abdicar ni defallir en cap cas fins a aconseguir-ho’, ha reblat.

També s’ha referit al paper que han de tenir els partits independentistes a Madrid. Segons Torra, s’ha de votar no a qualsevol proposta del PSOE –investidura i pressupost espanyol inclosos– si no hi ha una oferta que inclogui un diàleg per a l’autodeterminació de Catalunya.

En acabat, el públic l’ha aplaudit, dempeus, i enmig de crits d’independència. Un grapat d’assistents se n’han anat de l’auditori, però el president s’ha mantingut al seu lloc per a escoltar la resta de ponents de la cloenda de la commemoració dels cinquanta anys de la Universitat Catalana d’Estiu: Joan Becat, secretari del Patronat de la Fundació UCE; Jordi Casassas, president de l’UCE; i Joandomènec Ros, president de la Fundació UCE i de l’Institut d’Estudis Catalans. Torra ha pres la paraula per a cloure l’acte i agrair la tasca que ha fet l’UCE durant tots aquests anys.

La solidaritat de Catalunya Nord

Al cor de Catalunya Nord, Torra ha volgut agrair la solidaritat del centenar de batlles, inclòs el de Perpinyà, que van signar un manifest per les llibertats. ‘Aquestes terres del nord de Catalunya han estat sempre refugi de la llibertat, i avui les sentim més a prop que mai amb la solidaritat amb els presos polítics i els exiliats’, ha dit.

Abans d’arribar a Prada, ha visitat la tomba d’Antoni Rovira i Virgili al Pertús. Ha reivindicat la figura i la importància d’aquest polític i periodista i li ha dedicat la conferència, tot recordant l’exili dels republicans. També ha reivindicat el desè aniversari de la consulta popular d’Arenys de Munt, que es compleix al setembre.

Ací teniu el discurs del president Torra, tot sencer.

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014

Què fem? G. Boye reflexiona sobre la ‘violència’

En un sopar una amiga em va preguntar què és el que s’ha de fer quan el Tribunal Suprem dicti la sentència sobre el procés i, en aquell moment, no vaig tenir cap resposta concreta per donar-li, però sí que vaig tenir clar el que no s’havia de fer i, resumidament, dos van ser els meus consells: primer, no s’ha de buscar una sortida individual, per molt desitjable que sembli, perquè estem davant d’un problema col·lectiu i, segon, sigui quina sigui la decisió, sempre s’ha d’optar per una via no-violenta. Crec que aquests són els dos límits que no s’haurien de traspassar.

És temptador, molt temptador, buscar una sortida personal i, així, evitar-se una dura estada a la presó, però una solució d’aquestes característiques no només és tremendament egoista, sinó que, a més, implica una rendició personal amb efectes col·lectius. No podem oblidar que aquest només és el primer dels judicis pendents, i les aparentment possibles, però incertes, solucions individuals que ara es plantegen no seran reproduïbles més enllà de l’actual escenari i afectats… Solucionar el present per rendir el futur no és la solució.

Descartada l’opció o sortida individual, però posada com una de les línies vermelles, hem d’indagar on és o com se’ns presenta l’altre extrem del tauler: el de la mobilització. I, per això, vaig tornar a una lectura útil d’un llibre escrit fa més de 40 anys pel meu oncle Otto, germà més gran del meu pare, on trobo una sèrie de conclusions que no deixen de ser tremendament actuals i útils a l’hora d’abordar com actuar davant del que vindrà i que, per això, he cregut convenient compartir-les.

“El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies”

En les conclusions deia el meu oncle, a La no-violencia activa: camino para conquistar la democracia, que: “Hi ha moltes violències, però una d’elles, la injustícia, és la violència mare de totes les violències“. I que, com a contraposició a la mare de totes les violències, “la no-violència és abans que res un principi general, una idea central, una perspectiva, que defineix la direcció o sentit de la marxa, el camí important que se seguirà després de la recerca de la justícia i de la llibertat“.

Però les seves reflexions no es limitaven a això i anava encara més enllà raonant que: “El principi de no-violència es funda en una ètica social que rebutja la premissa ‘el fi justifica els mitjans’, ja que exigeix que els mitjans siguin adequats al fi”, per a la qual cosa, “la primera tasca que sorgeix de l’adopció d’aquest principi consistirà, llavors, a buscar, amb capacitat creativa, mitjans que siguin, simultàniament, eficaços i concordants, en el fons i en la forma, amb la finalitat, o, en altres paraules, eficaços i morals alhora”. Així “neixen les tècniques d’acció agrupades sota denominacions tals com ‘no-violència activa’, ‘resistència pacífica’ o altres de similars que s’han fet servir en diferents contextos”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent

Per ell, i també aquí i ara, és bo tenir present el següent: “L’abast d’aquestes tècniques o mètodes d’acció depèn molt dels actors involucrats i de la situació històrica en què es facin servir. Poden perseguir-se, en conseqüència, objectius limitats o amplis, metes de curt, mitjà i llarg termini, formant part o no d’una estratègia global de caràcter polític”.

Segueixo amb les seves conclusions: “Des del punt de vista d’una perspectiva general, és a dir, estratègica, els principis i mètodes de no-violència estan al servei de la justícia i rebutgen qualsevol forma d’opressió que s’exerceixi sobre l’ésser humà. La no-violència activa es converteix (…) en una forma que té el poble d’exercir el seu dret a rebel·lió”; que, per cert, és l’única que hi ha hagut a Catalunya.

Sobre com exercitar aquest tipus de lluita deia: “La no-violència activa té modalitats molt variades, i són les situacions històriques concretes les determinants en l’elecció dels mètodes respectius”, amb la qual cosa no hi ha un manual que ens digui què i com hem d’actuar.

Si tornem a les seves reflexions, i tenim present que la “mare de totes les violències” és la injustícia, entendrem això: “Un règim democràtic, per definició, ha d’estar envoltat en tota la seva estructura pel principi de no-violència. La no-violència activa serà feta servir aquí per perfeccionar cada vegada més la democràcia. La seva presència serà permanent i vigilant”.

Ara bé, també era conscient que “la no-violència activa no és un dogma. És una aposta, una invitació, un desafiament, llançat per posar la intel·ligència i la voluntat en la tasca de desenvolupar en plenitud totes les seves possibilitats. Pot fracassar i desembocar en un conflicte on ja no quedi espai per a ella, almenys en la seva etapa més aguda, però això tampoc no garanteix per endavant la victòria a ningú. La tasca, en qualsevol cas, no consisteix a planificar la manera d’arribar a l’enfrontament total i violent, sinó a treballar amb energia i dedicació plena per no arribar a aquest punt i, malgrat això, sortir de la situació d’injustícia que es combat”.

I aplicat al cas català, no deixa de ser interessant tenir present que “com a mètode, la no-violència activa és naturalment descentralitzada, atesa la seva senzillesa i manca d’aparatositat. Això ho posa a l’abast de qualsevol persona, sigui quina sigui la seva edat, sexe o condició”.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí

Quant a la priorització dels objectius, s’ha de tenir present: “El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies, és a dir, la seva presa de consciència de la situació que els oprimeix i que han de lluitar per acabar amb elles” i que, “com a resultat del pas anterior, especialment quan s’estén a tot el cos social, la societat entra en crisi, es posa en tensió. El conflicte derivat de la situació d’injustícia, que estava esclafat o reprimit, surt a la superfície”.

En referir-se als mitjans es basava en Maritain raonant que: “Els mitjans de la no-violència no són externs a l’home, sinó que són l’home mateix, la seva llibertat i la seva virtut. En altres paraules, és una força material el mitjà d’acció del qual és el cos humà, o, millor encara, tot l’ésser humà, cos i esperit” i que “l’exercici de la no-violència activa no acaba mentre existeixi injustícia i la llibertat humana estigui limitada per causes alienes a la seva pròpia naturalesa”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent… Però actiu i, sens dubte, aquesta forma de lluita, perquè sigui reeixida, ha d’estructurar-se sobre la confluència de les voluntats de tots, es tracta de la unitat d’acció no-violenta que és la força imparable que cap estat, per fort i organitzat que fos, no ha estat capaç de resistir.

Per tant, quan coneguem la sentència del Tribunal Suprem, hem de tenir en compte tot això i utilitzar-ho per revertir una situació injusta davant de la qual no tenen lloc, com dic, ni les sortides egoistes individuals ni les reaccions hiperventilades que portin a escenaris violents. No existeix una única resposta a com s’haurà d’actuar, però sí que hi ha una cosa clara i és allò que no s’haurà de fer sota cap concepte; això ja és un començament sobre el qual es pot, i s’ha de, construir una resposta col·lectiva que permeti oposar-nos a la més gran de les violències existents: la injustícia.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí i, per tant, el seu futur. Només des de la unitat podrem fer front als temps que venen i això implica, entre altres coses, no equivocar-se d’enemic i anteposar el col·lectiu a l’individual, el de tots al propi i la justícia a la injustícia o, dit d’una altra manera, la no-violència a la violència.

Concentració demà a Barcelona, a les 18:00. Delegació de Govern, carrer Mallorca, 278


Mentre esperen sentència, tornen a Lledoners. El Tribunal Suprem els podia haver deixat en llibertat provisional. No ho ha fet.
Altres jutges, en altres països, van dictaminar que les gravíssimes acusacions de violència no se sostenen. Juristes i observadors internacionals han denunciat que la mateixa detenció era arbitrària.
La campanya a favor de l’absolució té tot el sentit, davant d’una vulneració tan evident de drets i llibertats. Ens hi juguem molt –no solament elles i ells, presos polítics, sinó tots nosaltres com a societat. Et convidem a participar en el primer acte per l’absolució, organitzat per la Crida Nacional per la República:
Quan: Dijous 27 de juny, a les sis de la tarda
On: Barcelona, davant la seu de la delegació del Govern espanyol a Catalunya, al carrer Mallorca, 278
Com: Hi anem de blanc, almenys amb una samarreta blanca
Qui: Hi parlaran l’advocat Jaume Alonso Cuevillas, Joan Porras (Joan “Bona Nit”) i Toni Morral, secretari general de la Crida.
A B S O L U C I Ó !!!

Mitjà per la República Valenciana