El republicanisme de RV/PVE no és ideològic, simplement és democràtic. Malgrat tot té aprovat un decàleg i els seus estatuts advoquen pels corrents

El republicanisme de RV/PVE no és ideològic, la seua acció política fonamental és crear un moviment d’alliberament que advoque per la democràcia i la independència del País Valencià. Malgrat tot té aprovat un decàleg i els seus estatuts afavoreixen els corrents.DECÀLEG DE RV/PVE (aprovat per l’Assemblea de RV/PVE l’11 de maig del 2020)

  1. RV/PVE és el partit-moviment que lluita per impulsar l’alliberament nacional i social del País Valencià i té el Poble valencià com únic subjecte de sobirania al qui ret lleialtat.
  2. RV/PVE lluita per assolir l’Estat valencià per a poder satisfer les necessitats del Poble valencià de manera sobirana, amb una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra.
  3. RV/PVE lluita per assolir la República Valenciana independent, com un fi en si mateix sense estar condicionada a res i oberta a tot.
  4. RV/PVE treballa prioritàriament a favor dels interessos del poble treballador valencià i dels sectors populars valencians.
  5. RV/PVE lluita per derrocar el sistema patriarcal i construir una societat basada en relacions justes i igualitàries entre les persones.
  6. RV/PVE treballa per la llengua valenciana que compartim amb catalans, illencs i aragonesos. RV/PVE funciona en valencià i proposa que en la Constitució valenciana s’aprove que: “El valencià és la llengua oficial de la República Valenciana, tots els valencians tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la.”
  7. RV/PVE defensa la Nació valenciana com el territori que, d’Oriola a Vinaròs, ha d’esdevindre Estat i República. D’antic Regne a futura República.
  8. RV/PVE defensa la democràcia. Lluitem per la Revolució Democràtica mitjançant l’acumulació de forces i la ruptura democràtica. Per un canvi polític que faça respectar la paraula i la decisió de la gent en una democràcia participativa.
  9. RV/PVE es vol dins d’una Europa confederal, des de Gibraltar als Urals, de pobles lliures i sobirans, on cap home o dona no tinga la necessitat de demanar permís per poder viure. Una Europa unida i forta, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat que impulse actuacions polítiques i econòmiques universals que asseguren la pau, la subsistència a tots els éssers humans i el respecte pels animals i la Natura.
  10. RV/PVE fonamenta la seua ètica i orientació política, per protegir el medi natural a partir de realitzar canvis a les activitats humanes per a poder mantenir l’ecosistema de la Terra.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 11 de maig del 2020

DELS ESTATUTS…
Art. 7: Drets dels afiliats.
(…)
5.- A formar corrents i grups d’opinió segons el principi de laïcisme i el pluralisme intern del partit, segons els criteris següents: El republicanisme de RVPVE és laic perquè promou valors cívics comuns integradors que representen a la comunitat en el seu conjunt i no a una part. Aquest laïcisme ho és al marge de les creences particulars religioses, filosòfiques o fins i tot les referides a les teories científiques. Per a facilitar la consecució d’aquesta integració cívica republicana, RVPVE promourà el coneixement del pluralisme existent en la societat pel que podran existir en el si de RVPVE corrents i grups d’opinió, tant davant qüestions concretes com de caràcter general, que no necessàriament hauran de ser estables o permanents. Tindran plena capacitat d’expressió pública i podran defensar les seues posicions, sense perjudici del compliment de la política de RVPVE i dels presents Estatuts. Els corrents i grups d’opinió hauran de respectar les següents condicions:
a) Al nom del corrent afegiran “de RV/PVE”
b) Respectar la unitat, principis, estatuts i finalitats específiques de RVPVE.
c) Respectar els acords presos pels òrgans de RVPVE.
d) Respectar en el seu si el debat obert i democràtic.
e) Evitar que en la seua activitat es confonga la seua opinió amb la del conjunt de RVPVE.
Els promotors d’un corrent o grup d’opinió informaran al Coordinador de RVPVE de la seua existència, finalitats, dades organitzatives, de contacte del corrent i de les persones que componen aquest corrent. Es disposarà d’un registre de corrents i grups estables o puntuals. Aquest registre contindrà almenys la informació de les dades organitzatives i de contacte del corrent, i de les persones que componguen els òrgans de direcció. Sense el registre preceptiu no es reconeixeran els corrents o grups d’opinió.

La ‘solidaritat’ espanyola, article del gironí Carles Bonaventura

La ‘solidaritat’ espanyola

17/08/2020 | article tret de llibertat.cat | per  Carles Bonaventura, (Girona, 1961), escriptor, corrector, articulista i membre de Reagrupament.
Carles Bonaventura i CabanesParticipo, des de fa molts anys, en manifestacions i concentracions de contingut polític independentista o de denúncia del règim espanyol del 78, i quan hi veig algú amb una bandera republicana espanyola a mi em genera una certa desconfiança. Sempre em pregunto: es tracta d’un espanyol solidari amb la causa catalana i que porta la seva bandera o d’algú que participa en la nostra lluita però que quan arribi el moment de la veritat ens imposarà la seva bandera i ens negarà el dret a ser lliures com a catalans? Això, per exemple, com és lògic, no em passa quan hi veig banderes basques o gallegues. És impossible que ningú d’Euskal Herria o de Galícia, quan Catalunya estigui a punt d’assolir la seva independència, ens imposi la seva ciutadania, però amb els espanyols, per molt progressistes i antimonàrquics que diguin ser, la meva desconfiança és immensa, no hi puc fer res, són massa anys de rebre garrotades de la dreta però també de l’esquerra espanyoles.

Sé que no és gaire oportú expressar aquesta desconfiança vers la solidaritat espanyola amb el moviment d’alliberament nacional català just quan el pres Dani Gallardo acaba de complir deu mesos de presó preventiva pel simple fet d’haver-se manifestat a Madrid a favor de la llibertat dels presos polítics catalans, però crec que és millor posar les cartes sobre la taula: la solidaritat espanyola vers la lluita del poble català és absolutament minoritària i fins i tot en alguns territoris, testimonial. Dit això, expresso el mateix desig de llibertat per a Dani Gallardo que el que reclamo per als presos i exiliats catalans. Hi he d’afegir que el moviment independentista català sempre ha estat internacionalista, com ha de ser; hem de ser solidaris amb tots els pobles del món que, com el nostre, lluiten per la seva llibertat, però amb Espanya massa cops n’hem sortit escaldats. I és que la catalanofòbia i l’instint de possessió de l’Estat espanyol per la nostra terra massa sovint són més poderosos que totes les causes socials i totes les lluites que els espanyols puguin compartir amb nosaltres. I d’això n’hem tingut molts exemples al llarg de la nostra història.

Algú em podria dir que amb els ciutadans de l’Estat espanyol podem compartir una part del camí en el procés de liquidació del règim sorgit de la Transició franquista i que l’esquerra independentista catalana ha de ser solidària amb les lluites de l’esquerra espanyola. Em sembla molt bé, però cal tenir en compte que la línia que separa la solidaritat de l’abducció és molt i molt fina, i massa cops hi hem caigut i hi hem perdut bous i esquelles: els espanyols progressistes no han esdevingut lliures i nosaltres, encara menys, ja que hem acabat rebent una doble repressió.

No sé si m’explico. Som el poble més solidari del món mundial, som solidaris amb totes les causes que hi pugui haver; durant la Guerra Civil espanyola hi havia republicans catalans a tots els fronts existents arreu de la geografia peninsular, malgrat que els dirigents de la República espanyola ens menyspreaven tant o més que els franquistes. Som els primers a aportar diners i suports a totes les causes que hi hagi arreu de l’Estat i a fora… Però mai res de tot això no serà suficient, sempre serem titllats de garrepes i insolidaris per aquells que ens espolien any rere any i que s’apropien per simple dret de conquesta de la riquesa generada amb l’esforç i la força de treball de les classes populars d’arreu dels Països Catalans, siguin assalariades o autònomes. Potser tocaria recordar a l’esquerra nostrada una frase que va dir Lluís Companys, que és molt coneguda però que malauradament el poble català oblida massa sovint: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors; en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.” I, hi insisteixo: això no vol dir que no hi hagi espanyols solidaris amb la lluita del poble català. N’hi ha, i alguns han estat, i encara ho són, víctimes de la repressió per haver-se mobilitzat a favor nostre. Malgrat tot, com he dit abans, aquesta bona voluntat és molt escassa a l’Espanya de l’“A por ellos!”.

Per anar acabant, i per posar una comparació una mica radical… No és el mateix ser solidaris amb la lluita per la democràcia i la llibertat a Bielorússia, per exemple, que a l’Estat espanyol. Si ara mateix centenars de catalans anessin als carrers de Bielorússia a plantar cara als antiavalots, tindríem l’agraïment del poble bielorús, com també tindríem l’agraïment del poble espanyol si ens anéssim a trencar la cara als carrers de Madrid al costat dels republicans espanyols per fer fora la monarquia borbònica. La diferència és que ningú a Bielorússia ens imposaria després que formem part del seu estat, cosa que sí que passaria ben probablement amb la majoria dels republicans espanyols, que no ens veuen com a iguals, sinó com a part del seu estat encara que sigui a la força. I els catalans podem ser solidaris amb el poble espanyol, i tant, però mai ens conformarem a ser els seus presoners. Malauradament, l’esquerra independentista cau sovint en aquest parany i acaba convertint-se en esquerra federalista espanyola. Trencar la unitat independentista transversal i interclassista per llançar-se als braços de l’esquerra fraternal espanyola té unes conseqüències absolutament nocives per al moviment d’alliberament nacional català. Però una vegada i una altra caiem en aquesta trampa. Som un poble mesell.

Tot això es torna a posar d’actualitat ara amb el debat generat a l’Estat sobre la monarquia i la fugida del Borbó emèrit. Una República espanyola seria més “bona” amb el poble català?, respectaria el nostre dret a l’autodeterminació?, la nostra voluntat de ser lliures i bons veïns amb Espanya? La meva opinió és que no, que dins Espanya els catalans sempre tindrem totes les de perdre i que, hi hagi dictadura, monarquia o república, a l’Estat espanyol sempre hi haurà retallada de drets i repressió contra la nació catalana, que ni tan sols reconeix, i, en tot cas, l’únic que varia, en funció del tipus de règim, és el grau de la repressió, però aquesta, inexorablement, continuaria existint. No ens enganyem; evidentment una república és un règim més democràtic que una monarquia, però el problema per als catalans no és el tipus de règim (mireu com la França republicana ha tractat la Catalunya del Nord…) que hi hagi a Espanya, és formar part d’Espanya. Només la independència ens farà lliures.

ARTICLE RELACIONAT
Desmuntant la concepció dels republicans espanyols respecte al dret d’AUTODETERMINACIÓ i la seua proposta de REPÚBLICA FEDERAL.

La nació dels valencians. Comunicat de RV/PVE

Comunicat de RV/PVE sobre la nació dels valencians
1. RV/PVE fa seus els acords del tractat internacional de la Convenció de Montevideo de 1933 i de l’adhesió que fa a ells el Comité Badinter de la UE, en els que es conclou que és la voluntat dels habitants d’un territori allò que ha de prevaldre sobre qualsevol altre per a esdevindre Estat i que l’Estat com a subjecte de dret internacional ha de reunir els següents requisits: (a) una població permanent, (b) un territori definit, (c) un govern, i (d) la capacitat d’entrar en relacions amb els altres estats.
2. RV/PVE és un partit independentiste que aspira a que el País Valencià esdevinga un Estat lliure i sobirà en forma de República Valenciana i que la seua bandera onege en la seu de les Nacions Unides.
3. En aquest sentit i davant de la pregunta: quina és la nació dels valencians? la resposta de RV/PVE és: la nació dels valencians, la d’aquells que aspirem a que el País Valencià siga un Estat lliure i sobirà en forma de República Valenciana, és la Nació Valenciana.
4. RV/PVE, en conseqüència, rebutja que el País Valencià, lliure i sobirà, puga pertànyer o formar part de qualsevol altra nació que no siga la valenciana.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 23 d’agost del 2020

Front a «Delenda est Hispania» estómacs agraïts del 78, signem un manifest a favor de la Nació espanyola i Juan Carlos Borbón

Front a «Delenda est Hispania» estómacs agraïts del 78, signem un manifest a favor de la Nació espanyola i Juan Carlos Borbón

Vergonyós manifest en suport del rei emèrit

José Antich | Barcelona. Dimarts, 18 d’agost de 2020.
Editorial - Dues setmanes i un dia després que Joan Carles I abandonés Espanya en un exili que l’ha portat fins als Emirats Àrabs Units, segons va informar dilluns passat el mateix Palau de la Zarzuela, i del qual no se sap si és el punt final o hi haurà nous comunicats informatius sobre altres destinacions en la fugida del rei emèrit, un important grup de ministres, presidents autonòmics i alts càrrecs dels governs d’UCD, del PSOE i del PP durant el seu regnat han subscrit un manifest de suport. En un document de dos folis, critiquen la proliferació de condemnes que ha tingut l’emèrit “sense el degut respecte a la presumpció d’innocència”, asseguren que mai no es podrà esborrar la seva tasca de suport a la democràcia i a la nació “sota pena d’una ingratitud social que res de bo no presagiaria del conjunt de la societat espanyola” i demanen a ciutadans, entitats públiques i privades, partits, organitzacions i autoritats “que defensin amb tots els mitjans democràtics al seu abast la integritat política i territorial de la nació”. Una preocupant combinació d‘impunitat passada o venidora i d’unitat d’Espanya.

Un total de 30 exministres i 40 alts càrrecs han subscrit el manifest que evidencia la fragilitat del sistema del 78. Ningú no va haver de fer a Alemanya un manifest de suport similar al canceller Helmut Khol, que es va veure immers en un cas de corrupció que el va acompanyar en l’ostracisme dels seus últims anys de vida. La qualitat d’un sistema democràtic es reflecteix sobretot en situacions com aquestes. És des d’aquest punt de vista que el manifest és caspós, improcedent, desafortunat i vergonyós. Poc edificant per a la democràcia espanyola i de difícil digestió per a tots aquells que diuen defensar sense embuts que tots els ciutadans són iguals davant de la llei. Poc edificant perquè en res no ajuda al seu fill, avui cap de l’Estat. El regnat de Joan Carles I està ja irremeiablement vinculat a la corrupció i ja no hi ha manera que aquesta situació sigui reversible. En contra del que aparentment pugui semblar, el manifest joancarlista evidencia la debilitat del sistema institucional espanyol, no la seva fortalesa.

El nom dels signants recrea tot l’arc de Sant Martí parlamentari vinculat a la transició espanyola. Així, hi ha des d’un ministre franquista, com Rodolfo Martín Villa, fins als que van ser ministres socialistes Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Celestino Corbacho, Julián García Vargas, César Antonio Molina i Rodríguez de la Borbolla; els populars Esperanza Aguirre, Ana Pastor, Josep Piqué, Rafael Wert, Rafael Catalá, Ana de Palacio, Margarita Mariscal de Gante, Jaime Mayor Oreja; i els exfiscals generals de l’Estat Hernández Eligio i Leopoldo Torres.

La confirmació de la primera destinació de l’emèrit en l’exili, Emirats Àrabs Units, dona una primera pista dels requisits dels països per on pot moure’s Joan Carles I: que no tinguin un conveni d’extradició amb Suïssa. És evident que aquesta és, en aquests moments, la principal preocupació tant del monarca exiliat com de l’estret cercle que ha portat la seva fugida a l’estranger. Just en uns moments en què ja s’anuncien noves informacions comprometedores per a l’emèrit per al setembre.

Aquest paio se’n riu dels catalans… quina vergonya per part d’aquells que s’ho consenteixen

TRET D’UN FIL DE RACÓ CATALÀ

xavier muro lletrat parlament

Aquest és en Xavier Muro, Secretari General del Parlament, qui el 2017 es va negar a publicar les lleis del Referèndum i Transitorietat, responsable directe de la condemna de Carme Forcadell a 11 anys i mig de presó, de la imputació de la Mesa per desobediència i de retirar-li l’acta de diputat als presos polítics i al President de la Generalitat.

Per què no el va cessar Torrent quan va prendre possessió de la Presidència? Per què ERC s’alia amb Cs i el PSC per mantenir-lo en la Secretaria? És un càrrec de lliure designació, només calen 4 vots dels 7 membres de la Mesa del Parlament per cessar-lo: 2 de JxCat i 2 d’ERC

JxCat demana a Torrent el cessament del secretari general

El grup parlamentari de Junts per Catalunya també s’ha sumat al president Torra i ha demanat formalment a Roger Torrent el cessament del secretari general del Parlament. En una carta signada pel portaveu del grup, Eduard Pujol, demanen que el president i la mesa del Parlament traslladin a Muro l’ordre de publicar íntegrament les resolucions i, en cas de no executar-se, es “prenguin les mesures necessàries” per tal de fer-ho efectiu. Així mateix, demanen que es destituexi Muro i es proposi la persona que l’hagi de substituir.

«Delenda est Hispania» (Allò que cal destruir és Espanya). Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana.

Para leer la versión en castellano clicar AQUÍ
«Delenda est Hispania»
Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana
Els republicans federals van llençar la tovallola en 1911; eixe any el Partit Republicà Democràtic Federal, fundat en 1868 per Pi i Margall , es va dissoldre i desaparegué. Va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869, Pacto Federal de Eibar en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892), però que després de quaranta i dos anys d’acció política, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i esta s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic  centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut – i esdevindrà sempre- impossible, per una senzilla raó, perquè la gènesi d’Espanya i la seua raó de ser és espúria, perquè té els seus fonaments en la conquesta militar de l’antiga Corona d’Aragó per part de la Monarquia catòlica o hispànica i perquè en les esporàdiques etapes republicanes, els republicans espanyols no han posat en dubte aquest caràcter espuri de l’anomenada  Nació espanyola.

Fracassats els republicans federals per a donar una solució global i federal a l’Estat, des de Catalunya es va intentar una altra estratègia per assolir l’autogovern. Intentar assolir acords bilaterals negociats amb l’Estat imperial espanyol. Les etapes generades per aquesta estratègia varen ser:

  • En 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana.
  • El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat.
  • El 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d’on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d’un sistema de mancomunitats de províncies. El Govern espanyol s’hi va oposar completament.
  • 1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única. Les bases del projecte comunitari, s’aprova l’octubre, i el 8 de desembre de 1911 els quatre presidents de les diputacions catalanes les presentaren al president del Govern espanyol Canalejas. El projecte va tenir l’oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també del Partit Liberal d’Alcalà-Zamora. Assassinat Canalejas, el seu successor Romanones, ho arxiva definitivament.
  • Però en 1913 amb la dimissió de Romanones, el buit de poder i les mobilitzacions catalanes, es negocia aplicar la llei provincial de 29 d’agost de 1882 que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol per a fins exclusivament administratius Els catalans van redactar una proposta de decret, i el Consell de Ministres va aprovar en desembre el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d’aprovació de l’estatut, pel qual es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.

Malgrat l’agrupació de les quatre províncies, Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat en el seu discurs inaugural va reconèixer que havia estat una concessió simbòlica, quan va dir:

«L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l’Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

La Mancomunitat va durar nou anys, fins que en 1923 va ser intervinguda per la Dictadura de Primo de Ribera i en 1925, definitivament dissolta.

  • Els catalans però no van deixar de lluitar per assolir un Estatut d’Autonomia i va ser la pròpia Mancomunitat que en gener de 1919 va aprovar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1919, proposta que una vegada i una altra va ser rebutjada pel parlament espanyol, fet que va portar a Cambó a pronunciar la seua frase: “Monarquia? República? Catalunya!”. Entenen eixa frase com monarquia o república: espanyoles.

En 1931 a Catalunya el govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià només va durar del 14 al 18 d’Abril de 1931. L’endemà de l’arribada a Barcelona de tres ministres del govern provisional de la República Espanyola, els catalans haurien de renunciar a la sobirania nacional i a l’Estat Federal. Catalunya va obtindre un règim provisional d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per a redactar i aprovar un Estatut d’autonomia. Una comissió triada per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es van reunir en Núria i van concloure un avantprojecte de l’estatut d’autonomia de Catalunya, va ser aprovat massivament el 2 d’Agost de 1931.

El 6 de Maig de 1932 va començar al Parlament espanyol la discussió de l’Estatut. Després de duríssims atacs contra l’Estatut, acompanyats d’una intensa campanya anticatalana a la premsa i al carrer i de l’intent de colp d’Estat de Sanjurjo, el 9 de Setembre de 1932 es va aprovar l’Estatut, on es mantenia el control de l’estat central en l’ensenyament i es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut.

L’Estat de la segona República, definit com Estat Integral, es reservava tot el relacionat amb la qüestió de la nacionalitat, la regulació dels drets i deures constitucionals, les relacions amb les confessions religioses, la defensa i la política exterior, la seguretat pública quan afectava a tot el país, el comerç exterior i les duanes, la moneda, l’ordenació bancària, la política d’hisenda general i les telecomunicacions.

En segon lloc, estarien les competències estatals que podien gestionar i controlar les autonomies, encara que la legislació havia de partir de les Corts: legislació penal, social, mercantil i processal, la protecció de la propietat intel·lectual i industrial, assegurances, pesos i mesures, administració de l’aigua, caça i pesca fluvial, la premsa i la ràdio, i la qüestió de la socialització de la propietat

Finalment, les competències pròpies o específiques de les regions autònomes serien totes les que no estaven assenyalades entre les anteriors.

En el cas de conflicte de competències entre l’Administració central de l’Estat i les Administracions de les regions autònomes, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia d’emetre un dictamen perquè les Corts decidiren.

A l’igual que el regim del 78 les competències de les autonomies en la segona República, eren molt limitades, i les Corts podien rebaixar molt els estatuts, com es posaria de manifest en el cas català. Els republicans i els socialistes no eren proclius a la solució federal, encara que sí que eren sensibles a la diversitat evident dins l’Estat, però sobre tot a la importància de comptar amb el suport del nacionalisme català, però intentant no alarmar als poders fàctics  hereus de la Monarquia Hispànica i contrari a solucions que qüestionaren la unitat de l’Estat espanyol. L’Estat Integral de l’efímera segona República , seria, per tant, una solució que pretenia un difícil equilibri. Al final no ho va aconseguir perquè no va acontentar els catalans i va acréixer l’hostilitat de gran part de l’exercit cap a la República. Per als primers era insuficient, i per als segons constituïa la porta de la destrucció d’Espanya.

CONCLUSIÓ
Espanya, l’anomenada Nació espanyola, en la que ha esdevingut la Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica dels Àustries i els Borbons, de caràcter imperial i extractiu dels pobles que ha conquerit i que encara domina, ni entén de llibertats, ni entén de democràcia, ni entén de repúbliques, ni entén de federacions, ni entén d’autonomies. Espanya és barbàrie, tirania, corrupció, violència i la seua cultura política, casernària i carcerària.
Però ara, al 2020, albirem els pobles revoltats d’Ibèria, encapçalats pels catalans, en les raneres finals que mostra Espanya, la seua mort definitiva.
Arribats a aquest moment ja no és suficient espentar i cridar:
DELENDA EST MONARCHIA.
cal dir, sense cap mena de vacil·lació, per la democràcia i la llibertat dels pobles i les persones que:
DELENDA EST HISPANIA  (ALLÒ QUE CAL DESTRUIR ÉS ESPAÑA)

Víctor Baeta i Subias, de RV/PVE

Mitjà per la República Valenciana